GRUPO PLAZA

BITÀCOLA

Camondo: el museu que amaga l’extinció d’una família

Arribem a un arbre genealògic esgarrat. Al 8é districte de París, el cor financer de la ciutat, arraconat entre la vegetació d’un parc, un museu discret mostra una vida apagada fins a les darreres conseqüències. La vida d’una família que, havent dominat imperis, fou abatuda per la pròpia perplexitat.

17/07/2022 - 

VALÈNCIA. Un divendres de gener en el Parc Monceau de la capital francesa. Un tancat d’ombres. Parets que limiten amb una vegetació boirosa. Un teatret de titelles. L’edifici Morgan Stanley. Les casernes generals dels farmacèutics francesos. Els avets de Nadal apilonats en un terrer. Una xiqueta que, al pas, anuncia: “No pots passar per ací. Via privada”. Hi caminen les siluetes d’un grapat de banquers jueus que construïren este districte de poder discret. Com en l’arena, els atletes espontanis giren i giren, recorren el parc en carrusel. Des d’una finestra contigua, en una mansió reservada, una mirada que no pertany a ningú, observa. Qui mira?

En busca de la bellesa

És la casa dels Camondo. Un edifici ple de mobles i arts decoratives, on no hi ha vida íntima des de fa dècades i, en canvi, pareix que tot estiga a punt de reviure de nou. Un museu ple, un cos buidat per l’espoli dels seus òrgans. Silenci. En la planta baixa penja l’arbre genealògic de la família. Són ells, els Camondo. Des de fa setanta-cinc anys els brots deixaren de créixer. “Família extingida”, hi diu. La genealogia rompuda... La taquillera de la casa ens guarda en un sobre una fotografia de pare i fill, Moïse i Nissim, els Camondo definitius. Estan asseguts en el jardí, enfront del parc Monceau, davant de la casa pairal. Nissim, el jove, s’arrepreta les mans i deixa caure la mirada. Ell, estudiós de les imatges, tímid abans de ser captat. Moïse, amb capell, entrellaça els genolls i sosté la vista al front. Posa de manera relaxada. Falten pocs anys per a que tot s’afone. Després de fer-se la foto tornarien a l’exquisit interior.

Un escriptori amb tapa enrotllable de l’ebenista Oeben. Peces recobertes amb plaques de porcellana estampades per Martin Carlin. La taula de costura de Riesener que demanà la reina Maria Antonieta per al castell de Saint-Cloud. La pantalla plegable de la sala de jocs de Lluís XVI a Versalles. Moïse troba cada hora en la infinitat de rellotges de paret i d’aparador, seguit pels baròmetres, reflectit en els pitxers amb muntures de bronze daurat de la mateixa Maria Antonieta. La casa dels Camondo en plena erupció. Fins a quan? Moïse, el patriarca de la casa Camondo, viurà fins als seus últims dies perseguint la bellesa mentres ella corre lleugera. Moïse troba lloc per a mobles d’una simetria que dialoga de forma incontestable. Com li passa al seu cosí Isaac amb la pintura, és tota una obsessió, potser una manera de purgar-se. Perquè estan a punt de començar els grans problemes.

L’inici de la caiguda

Quines probabilitats hi podria haver que una família termòmetre de l’esplendor i del verí desapareguera per complet? Quines probabilitats quan, després de ser expulsats de la península Ibèrica en 1492, banquers a la seua manera, emparenten amb l’elit de Venècia i les seues arrels a Orient. Quines probabilitats quan, enxisats els visirs, fan del banc de Gàlata, l’Isaac Camondo & Cie, el més poderós de l’Imperi Otomà i d’Istanbul, la seua catifa davant la remor de la mar Màrmara? Quines probabilitats hi podria haver si després a França resulten ser els banquers de l’emperadriu Eugènia, els administradors del Banc de París i dels Països Baixos, d’un banc franco-espanyol i d’un altre banc franco-tunisià. Financers del Canal de Suez. En la borsa, en l’òpera, en els balnearis i en els hipòdroms. Quines probabilitats hi ha de col·lapsar davant la perplexitat?

Les coses començarien a posar-se lletges just quan la nova mansió Camondo, alçada en aquell mateix emplaçament, el 63 de Monceau, en l’estil del Petit Trianon de Versalles, queda inaugurada. Just quan el 28 de juny de 1914 l’arxiduc Francesc Ferran és abatut a Sarajevo per Gavrilo Princip. No fou un bon dia per als Camondo. La casa que havia somiat Moïse obria les portes sense presagiar que, d’alguna manera, estaven començant a tancar-se per a sempre.

Béatrice de Camondo

El jove Nissim, fill de Moïse, era el primer membre de la saga nascut a França. La seua participació en la Primera Guerra Mundial suposava una oportunitat de reafirmar el compromís per la pàtria. 22 anys, jueu, Camondo, francés, dedicat a la fotografia aèria. Allistat l’1 d’agost de 1914. Cada jornada Nissim escriu una carta a son pare i la seua germana Béatrice. Fotografiava els camps de batalla. En començar 1916 els explica que l’han enviat a l’esquadró MF33. Els explica després que ja té la llicència de pilot. No els podrà explicar que, en passar per la Lorena, a les acaballes de l’estiu de 1917, colpegen el seu avió i cau en un tossal.

Pense en tu tot el temps, sempre tinc la teua foto amb mi i et vull amb tot el meu cor”, li havia escrit a Béatrice. Ella i son pare, després de setmanes sense cartes –excepte algunes missives d’amics com la que els envia Marcel Proust–, reben la notícia de la mort de Nissim com la tremolor que fa sucumbir una fortalesa. Telegrama urgent: “Duc a terme un deure molt greu demanant-te amablement que envies al teu pobre amic Camondo la notícia de la mort del seu fill. Em disculpe per demanar-te este dolorós servici, però no telegrafie directament el pobre pare perquè prenc part pel seu dolor. Homenatge respectuós = Biron”.

El 12 d’octubre, després de repatriar el cos clandestinament des d’Alemanya, se celebra el funeral en la sinagoga del carrer de La Victoire, a només mitja hora de l’antiga habitació de Nissim. La cerimònia es convertirà en una ofrena d’afectes en dol, incloent els de la burgesia antisemita de Faubourg Saint-Germain. S’hi acostaren potser simulant la treva dels atacs contra la comunitat jueva de París.

L’amarg respir d’entreguerres

Moïse fa de la seua llar el lloc on agarrar-se per a no caure. Prengué una determinació: la gran casa familiar de Monceau havia de ser el símbol d’un Camondo caigut per França. El testimoni per a petrificar l’entrega de Nissim per la nació. Es convertiria en el Museu Nissim de Camondo. Així ho demanà, així fou, així és. “Desitjant perpetuar el record del meu infeliç fill, el tinent Nissim de Camondo, caigut en combat aeri el 5 de setembre de 1917, lliure al Museu d’Arts Decoratives, Pavelló de Marsan a París, ma casa situada en el carrer de Monceau 63. […] Rebrà el nom de Museu Nissim de Camondo, el nom del meu fill, a qui li corresponia el lloc i les seues col·leccions. Moïse de Camondo”.

Mentres les dependències estaven més i més plenes, el cor de la residència estava més i més buit. Béatrice supurava al galop la mort del seu germà. A un pas vivaç, a cavall. En acabar la Primera Guerra Mundial es casà amb el músic Léon Reinach. L’única composició de Reinach fou rastrejada durant dècades fins a localitzar-la en la biblioteca de la Universitat de Harvard. Una sonata en re menor per a piano i violí coincidint amb la seua graduació en el Conservatori de París. La unió entre Reinach i Béatrice de Camondo era, sobretot, una imbricació sonora entre les famílies del poder jueu de París. L’actitud despreocupada dels dos els portà a apartar-se del trànsit humà i instal·lar-se a Neuilly. Abandonaren la mansió Camondo després de nàixer els seus fills, Fanny i Bertrand.

Seran els darrers integrants de la saga. Els darrers fruits de l’arbre. Ella, Fanny Reinach, nascuda en 1920. Ell, Bertrand Reinach, en 1923. El iaio Moïse, afligit per la mort de Nissim, trobarà en els seus nets un elixir. Però serà per poc de temps. Un glop breu. No debades, el 14 de novembre de 1935 Moïse mor i Béatrice complix fil per randa la seua voluntat pòstuma, lliurant bona part del seu patrimoni a l’Estat francés. Unes setmanes més tard quedarà inaugurat el Museu Nissim de Camondo, amb la visita, als pocs dies, del president de la República, Albert Lebrun. Un somni complit. I un malson a l’aguait.

Bertrand Reinach (1923-1943)

Camí d’Auschwitz

Ja no són bons temps. Les escomeses antisemites creixen. Fa poc que les lleis racials de Nuremberg han sigut promulgades. Béatrice, aliena a tot, escapa cada matí a muntar amb la lleugeresa de qui se sap emmurallada pel pedigrí. L’advertixen: “No et deixes vore. Pren precaucions, fes el favor”. La nit dels vidres trencats. La invasió de Polònia. Goebbels, Heydrich i Goering especulen amb el sistema de marcatge. L’hexagram groc al pit de Béatrice. Però ella espanta els temors: “Amb tot el que hem donat a França, com no hem d’estar al marge del perill!”.

Però entre la reafirmació i la negació, Béatrice s’acaba convertint al catolicisme, tal com havia fet sa mare, en un intent d’esquivar eixes pors. Es bateja en la comuna benedictina de Vanves. Principis de 1942. El seu marit, el jueu Reinach, sent una traïció volcànica. El matrimoni acaba mesos més tard. ¿Amb qui anirien ara Bertrand i Fanny, conduïts per una vida interrompuda en què la principal missió pareix la de salvar els mobles? Bifurquen els seus camins. El jove Bertrand es queda amb son pare, la jove Fanny amb sa mare. Léon Reinach i el fill viatgen fins a Pau. Planegen mudar-se a Espanya quan troben algun clevill entre els Pirineus. Béatrice i Fanny, per contra, no es mouen de París i continuen en el bulevard. Fanny passa a vegades la línia ocupada per a vore’s amb Léon i Bertrand.

Moisse i Nissim de Camondo, en el parc Monceau

Béatrice, lluny de recloure’s, continua fent vida de carrer creient en la seua immunitat, com per superstició. Ha conegut els prohoms alemanys, ha anat de cacera amb ells, es pensa intocable… Fins que un matí un toc-toc a la porta comença a enderrocar els pilars dels Camondo. La nebulosa d’aquell poder arribat des de Constantinoble es diluïa com un terròs de sucre en el café bullent. En eixe instant, a soles, sense l’atzar de la seua pròpia herència, Béatrice i Fanny són dutes a Drancy, el camp d’internament al nord del nord de sa casa. És l’espera abans de la deportació. “L’últim cercle abans de l’infern”, escriu Assouline. Allà desembocaven els afluents des de l’estació de Le Bourget i de Bobigny. Mentrestant, a Sentein, a 800 metres d’altitud al sud del sud, a un pas, tan breu, de Vielha, Arties, Benasc i l’Anet, Léon Reinach i el jove Bertrand estan a punt de sobrepassar la frontera pirinenca cap a Espanya. A quinze quilòmetres, camí a Bonac i Irasenh. Ja està quasi. És just allà quan són capturats. Un contrabandista havia culminat la traïció. Direcció: la mateixa, cap a Drancy. Quin lloc tan inhòspit per al retrobament! Béatrice, Léon i els dos fills es tornen a vore.

Amb l’arribada del comandant Alois Brunner, el camp és sotmés a una reordenació de càrrecs. Reemplacen els gendarmes per interns i Béatrice és nomenada responsable del servici infantil. Una vegada més imagina que potser arriba l’instant decisiu per a resoldre el malentés. Recuperar, en fi, la quotidianitat. “Amb tot el que hem donat a França!”. El comboi 62, però, ix el 20 de novembre de 1942. Carrega a Léon Reinach, Fanny Reinach i Bertrand Reinach. Aplega a Auschwitz cinc jornades més tard. Léon, que arrossegava una salut decadent, mor al poc de temps. Tenia 50 anys. Bertrand, de 20 anys, és aniquilat als mesos. El mateix any mor de tifus Fanny, amb 23. Els nets de Moïse, els nebots de Nissim, els fills de Béatrice.

Un any més tard, el 7 de març de 1944, el comboi 69 és el que inicia la marxa, amb 1.501 persones. Una d’elles, potser l’última, és Béatrice de Camondo. Arriba a Auschwitz tres dies més tard i escapa de la cambra de gas, fintant el destí. Però finalment mor el 4 de gener de 1945 per causes desconegudes. Faltaven només dos setmanes per a l’evacuació del camp davant la imminent arribada de les tropes soviètiques.

Moïse de Camondo 1895 (MAD, Paris)

La casa que espera

Si una família pot extingir-se en un dia, el 4 de gener de 1945 n’és la data. Els Camondo s’extingiren com les espècies que es van fent músties per l’acaçament ambiental, fins a la caiguda del darrer exemplar. Ja no en quedava cap. Però la casa pairal els espera. La cuina de fang blanc està a punt per al retorn de Nissim. L’escala de dos revolucions encarregada a la Maison Baguès està preparada per a l’adveniment de Béatrice. L’estàtua de Venus i l’Amor pareix disposada per a atendre el pas del pare, Moïse. Com el gabinet de porcellana. Com la biblioteca del primer pis. Com la sala blava en què Moïse llegia abraçat per l’escriptori de l’ebenista Saunier. Com el llit amb tres tauletes de nit en domàs vermell. Com les dependències de Nissim, recorregudes per escenes de caça d’Alfred de Dreux, un escriptori de caoba de Joseph Feurstein i un tocador de fusta violeta i bronze fet per Charles Topino. El Museu Nissim de Camondo està en el 63 de la Rue de Monceau, a París. I obri tots els dies de 10 a 17:30 hores, excepte els dilluns i els dimarts.

Noticias relacionadas

VALENCIANS

Patty Stratton, 'A brief moment in time'

Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme