X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

entrevista

Carles Fenollosa: “No pots llançar la pedra i amagar després la mà”

Carles Fenollosa (València, 1989) té l’avantatge de no ser transparent, una qualitat evidentment sobrevalorada. Quan veus a Fenollosa, quan l’escoltes parlar, queda la sensació que darrere de la façana bullen pensaments en un calder ben encés. Eixa complexitat necessita ser expulsada per algun lloc, que és el de les seues pàgines

28/04/2019 - 

VALÈNCIA. Ha irromput en el panorama literari valencià guanyant el primer Premi Lletraferit de Novel·la amb l’obra Narcís o l’onanisme (Llibres de la Drassana, 2018). Amb la ciutat de València com a escenari, l’obra la protagonitza el jove Narcís Almudéver, un periodista que viu una tragèdia personal en tots els àmbits de la seua vida i que s’aferra a la seua obsessió per la lletra impresa i per aconseguir una col·lecció de textos literaris en valencià que ens salvarà de tots els nostres mals. Però es topa insistentment amb la realitat d’una cultura valenciana estreta de mires, sense ambició, encotillada en tòpics i que malviu davant la indiferència dels seus conciutadans. Barreja la ironia i l’humor amb la crítica àcida a unes estructures culturals autocomplaents i alienes al seu entorn. L’obra vol ser, per tant, un revulsiu necessari per al panorama literari valencià, un crit de joventut construït entre l’esperança i la frustració.

No debades, Carles Fenollosa reivindica que el que passa a València té projecció universal; es lamenta que els llibres en valencià siguen una literatura reduïda que s’ha catalogat i assumit com un gènere literari sense ser-ho; i defensa la normalització del seu ús per a arribar a ambients urbans i connectar amb el gran públic. És professor de llengua i literatura i Narcís o l’onanisme ha sigut un primer colp damunt la taula abans de fer els 30 anys, amb les conseqüències dramàtiques d’haver de justificar-se en cada entrevista per haver escrit una novel·la tan transgressora i letal sent ell així de jove. Sempre se sospita de qui no té les suficients arrugues. Però tant Narcís com Fenollosa compartixen la virtut del que no es dona per satisfet a les primeres de canvi, ni se sent amb l’estómac ple amb un parell de rosegons. L’exigència com la millor promesa, l’inconformisme com la millor forma d’amor.

- Carles, des de quan l’escriptura? 
Realment, fins als dèsset no vaig començar a fer textos que tingueren una forma completa: algun article, alguna ressenya per a la revista de l’escola, coses així. Més avant vaig intentar fer alguna cosa de narrativa, però era horrible. I un dietari o dos, també. Tampoc eren gran cosa, però em serviren per a aprendre. Recorde que el meu professor d’història, a qui li continuava enviant el que feia, em va dir això: “No és bo, però continua escrivint”.

- Quan es produïx el moment de passar de lector a voler escriure de veres? 
- Va amb el caràcter, supose. Pots ser sempre un lector que mai no escriurà: en conec molts i molt bons. El meu caràcter em demana una altra cosa: llegir sí, però escriure també, dir la meua, al cap i a la fi. Sóc un cul de mal seient.

Foto: MARÍA PÉREZ

- En la teua fase de formació què va suposar Quadern, el suplement cultural d’El País en el qual participaves? 
- Molt. Escriure regularment t’ajuda a fixar un estil, unes tècniques. A més a més, en aquelles col·laboracions hi havia molta llibertat a l’hora de triar el tema i d’orientar el text cap a l’opinió, cosa que a mi m’agradava, i sovint tenia relació amb la cultura en general o amb la literatura en particular, cosa que m’ajudà a formar-me una idea pròpia d’eixe món.

- I el teu blog Això és com tot
Va ser una continuació natural. Des de Madrid van tancar Quadern ja l’havien passat de paper a digital abans– i a mi em continuava agradant dir la meua: escriure ressenyes, articles d’opinió... Vaig obrir el blog perquè no tenia on penjar-les.

- I finalment decidixes que pots escriure un llibre? 
- Vaig decidir escriure una novel·la en un moment molt concret: després d’anys d’aprenentatge, quan ja havia descartat dos o tres provatures, quan tenia clar que estava mitjanament preparat per a fer-ho a nivell “tècnic”; en segon lloc, per a donar el pas també em va servir el fet d’haver estat un temps prou llarg amb allò de les ressenyes. Hi havia llibres que no m’agradaven gens: per què no fer-ne jo un?

- Quin suport va ser decisiu? 
- Pense en tres coses: una, ànims; dos, temps; tres, diners. I en tenia de les tres perquè he viscut envoltat de bona gent i he treballat fins ara a temps parcial.

- Hi va haver algun moment en què pensares que no valia la pena escriure llibres? 
- Sempre he pensat que val la pena, però en molts moments he vist –o m’han fet vore, i hi estic molt agraït– que el que havia escrit ja o el que encara tenia entre mans era probablement un atac contra la humanitat i, encara que al meu jo tan sensible no li vinguera bé aquell dia, convenia desfer-se’n silenciosament.

Ser un escriptor de ciutat és molt diferent de ser un escriptor de poble? 
- No em trobe legitimat per a respondre eixa pregunta. Té massa perill de caure en tòpics. En tot cas, no ja els escriptors, tots estem determinats en certa manera pel lloc on naixem. Els tipus de relacions socials i econòmiques de la ciutat és evident que no són els mateixos que els dels pobles. Que a l’hora d’escriure hi influïsca? Sí, com tot, però si no et falta el pa, en el fet d’escriure pot influir molt més, per exemple, les lectures que hages fet o que faces.

- Davant d’una producció literària cada vegada més propera a territoris buits i despoblats, temàticament què t’atrau de la ciutat com a territori literari? 
- No sé si la literatura torna, com dius, cap a allò simbòlic: hi ha qui ho ha deixat entreveure últimament. Recorde algun article en Núvol que tractava el tema. Caldria vore en quina literatura. En tot cas, de la ciutat m’atrau la vida: és l’àmbit vital principal del ser humà a hores d’ara i ho serà més en el futur. És l’escenari: on succeïx, s’encaixa, s’entén o es frustra quasi tot.

- I de València? 
- Que em van parir ací. I que he viscut ací. I que, si poguera triar, m’agradaria morir-me ací.

- Ser jove és com tot, però... quin és el desafiament més gran havent nascut en 1989? 
- Per a mi el desafiament més gran és el de ser escriptor. Jo he fet un llibre ara, però si en el futur no continue, si no en faig més, o si en faig però no són bons, aleshores no seré ja jove i tampoc seré ja escriptor.

- Com es porta la calma de l’escriptura a llarg termini amb la immediatesa de les interaccions socials? 
- La calma de l’escriptura val per a un cert tipus d’escriptura, no per a totes: hi ha també una literatura immediata, escrita a corre-cuita i plena de referents tan actuals que es faran vells de seguida en la majoria dels casos. Mira el periodisme. En el meu cas sí que et dic que els dos tipus són compatibles: intente que la novel·la es faça més “atemporal”, més pausada, més reflexionada, però alhora no renuncie a altres produccions del dia a dia, a la interacció rutinària, a l’acció discursiva ràpida. Els tuits també són necessaris, vaja.

Foto: MARÍA PÉREZ

Com definiries a Narcís per a algú que encara no sap què li passa a Narcís? 
És un antiheroi granític, amb bona fe i mala hòstia, envoltat d’una realitat que només demana herois de cartó-pedra, amb mala fe i bon humor.

Després de tot, de què ens salva la literatura si és que ens salva d’alguna cosa? 
- De pensar massa que morir-nos és una putada, com ens salva tot allò que implica plaer si no n’abusem massa. No?

- Què va motivar que en el llibre estiguen cosides les veus de la primera i la tercera persona? 
La lectura de novel·les així i la necessitat d’encaixar la ràbia humana del personatge amb la visió irònica exterior. Vaig pensar que un monòleg interior i un narrador més distanciat en tercera persona serien les millors opcions.

- Seguixes pensant en Narcís? 
- Seguisc pensant en Narcís i en què faré amb ell, una afirmació que –allò de parlar dels personatges en futur– sempre m’ha fet una profunda ràbia quan l’he sentida i que ara l’he dita jo. Mira, així és la vida. Com era allò de Fuster? Mai critiques a algú per ser allò que tu podries ser... En fi, si li férem cas no parlaríem de res, també és de veres.

- Què és el que admires de tres personatges literaris d’alguna manera relacionats amb Narcís o l’onanisme: Artur Perucho, Joan Francesc Mira i Josep Piera? 
- De Perucho el fet d’haver escrit una novel·la moderna en valencià enmig d’un panorama general tan precari com el que va viure en els anys 30. De Mira, la seua obra: l’erudició dels seus assajos, l’estil de les seues novel·les i la fidelitat de les seues traduccions. De Piera, a ell com a persona: m’ha ajudat desinteressadament i ha sabut combinar els consells des de l’experiència i la crítica des de l’amistat. Li dec molts cafés.

- Parlava amb tu l’estiu passat del cert fre per a considerar que els nostres fets siguen igual d’universals que qualssevol altres. Per què passa això i com es combat? 
- Passa perquè som un poble provincià i acomplexat, que mai ha arribat a creure que la seua llengua i la seua cultura siguen de primera i no una manifestació subalterna compatible amb la “normal i veritable”: el castellà i les produccions culturals en castellà. Això ho veig així, en general, històricament, per molt d’avanç i normalitat que hàgem aconseguit en alguns àmbits restringits durant les darreres dècades. Es combat, supose, precisament amb la normalitat: fent productes culturals normals. Quan parlem de productes culturals, la militància, paradoxalment, allunya de la normalitat.

- T’has referit durant la promoció de Narcís o l’onanisme a la compassió o autocompassió de la nostra pròpia literatura. Per què es produïx això? 
Perquè la veiem fràgil i també perquè hi ha qui està molt còmode amb eixa fragilitat. Tots volem el nostre tros de glòria, és comprensible.

- Quins danys fa eixa compassió? 
- La compassió no ho sé, però l’autocompassió, l’autocomplaença, elimina la crítica i fa que els productes culturals siguen més estàtics.

- Com es pot desarticular això? 
- Provocant el debat. Sense crítica no hi ha canvi.

- La rebel·lia que té Narcís, la insatisfacció o cansament, és potser la palanca més precisa per a remoure les aigües de la literatura pròpia? 
- Si la novel·la havia de provocar algun debat, a hores d’ara no ho ha fet: he sentit més silenci que crítiques, ja siguen bones o roïnes.

- També t’has referit a l’excés d’endogàmia, a certa superioritat intel·lectual més preocupada per defendre que per compartir el coneixement literari. Què els recomanes als qui la practiquen?
- Els mons culturals són endogàmics sempre: el nostre, simplement, és més xicotet.

- Què vols fer a partir d’ara? 
- Vull acabar altres coses que tinc entre mans, llegir tranquil·lament i mentrestant pensar una altra novel·la, que no sé si acabaré, però sí que sé que intentaré. Sense pressa, això segur, però també sense pausa. Al capdavall, no pots llançar la pedra i amagar després la mà si vols resultar creïble.

--

La conversa acaba entre silencis, els d’aquells que, interpel·lats pel llibre, no han dit encara la seua. Potser per desinterés, potser per un sentiment de greuge... O potser perquè, com insistix Fenollosa, som xicotets.

Noticias relacionadas

homo ludens

Tots a taula!

Por  - 

El joc és una cosa molt seriosa. Tant que l’historiador i erudit groningués Johan Huizinga considerava que en els orígens de tota expressió cultural –de la literatura al dret, passant per l’art, la filosofia i fins i tot la guerra– rau una forma lúdica. El gust per desafiar-se, competir, plaguejar i passar-s’ho bé és tan instintiu i universal que segons el docte professor de la universitat de Leiden la nostra espècie mereixeria rebre el nom d’Homo Ludens

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email