Carta als Reis

Ho hem tornat a fer. Aquesta setmana —la setmana de la il·lusió, la màgia i la fantasia— hem tornat a Alcoi. Va ser despús-ahir, el dia del Ban Reial i de la Burreta: per al meu gust, el dia més bonic del calendari nadalenc alcoià. Ho he confessat més d’una vegada: tinc debilitat pel divendres de les coses. Faig per això meua, sempre que puc, la dita popular: «De la festa, la vespra...» Sovint em sedueix més l’expectativa d’un gran esdeveniment que no l’esdeveniment en si mateix. I, per això, de la festa de Reis que avui celebrem, sempre m’ha entusiasmat d’una manera especial la vigília, la nit anterior, la inquietud prèvia. Més encara: per damunt de la Cavalcada i de la concreció dels regals que Ses Majestats Màgiques em puguen portar en un dia com el d’avui, la inaprehensible quimera de la felicitat sempre se m’ha mostrat amb formes molt més precises i recognoscibles en la litúrgia de la carta als Reis. Perquè, si bé és mira, l’oportunitat de formular els desitjos que un li plaga és, ja en si mateix, un dels més bells i satisfactoris desitjos que ens són dats de fruir.

El cas: que despús-ahir, dia del Ban Reial i de la Burreta, vam tornar a Alcoi. La intenció era —ja s’entén— regalar-nos una dosi generosa d’alcoiania: una jornada completa de Nadal alcoià. La festa, naturalment, havia de començar al voltant d’una taula, al centre històric de la ciutat, amb un dinar familiar a base de taretes. Val a dir que, a Alcoi, com se sap, la paraula tara o tareta es fa servir per a designar una ració de menjar que se serveixen a manera d’aperitiu —acompanyat amb beguda— en un bar o restaurant. Fet i fet, l’establiment on el meu germà havia aconseguit reservar lloc per a dinar era, precisament, La Tareta, al carrer Santa Rita, una mica més avant del mític Bar Victor, a quatre passes del lloc on es trobava el Bar Tropical, veritable temple històric de les taretes a Alcoi.

Reconfortats per una rica i diversa paleta de sabors genuïnament alcoians —de la pericana a les espardenyes d’aladroc, passant pels clàssics abissínios—, en què només vam trobar a faltar els tostons (que s’havien acabat), el programa de celebració del Nadal alcoià continuaria amb la imprescindible representació del Betlem de Tirisiti (el meu germà també havia aconseguit, amb previsió suficient, quatre disputadíssimes entrades per a la funció de les 17:45 h, per a fills i nebots), un cafè a la plaça de Dins, un passeig i compres d’última hora al carrer Sant Llorenç, el Pregó del Tio Piam i, per descomptadíssim —com a colofó per a la jornada!—, una generosa ració de meravella i fantasia al carrer Sant Nicolau, amb la desfilada del Ban Reial i la Burreta.

Ningú de nosaltres —la veritat siga dita— no havia escrit encara la carta als Reis d’enguany. Però va ser arribar a Alcoi i, imbuïts per aquell prodigi inefable que es respira a la ciutat en aquests dies, mentre fèiem temps per al dinar, quan ens en vam voler adonar ja estàvem tots redactant aplicadament les nostres respectives cartes, per posar-les a temps dins d’un sobre i poder-les tirar encara a la bústia d’una de les burretes que tancarien, a la vesprada, el seguici dels emissaris reials. També jo vaig redactar, òbviament —entusiasmat com una criatura—, la meua pròpia carta amb els desitjos més íntims que vaig saber verbalitzar per a l’any acabat d’encetar. Però, com que no teníem a mà sinó un únic sobre —un d’aquells sobres insípidament administratius: un sobre de finestreta—, vaig demanar a la meua filla: «Pren. Posa la meua carta dins del teu sobre de finestreta, juntament amb la teua, per favor.» I així ho vam fer.

El dinarot familiar va ser tan copiós, distés i entusiàstic —un veritable espectacle, la felicitat de les taules veïnes, ocupades per colles de gent jove amb indissimulada eufòria festiva—, que per poc no fem tard a la cua del Tirisiti, al Teatre Principal. Tant és així que vam haver d’eixir escopetats del local, carrer Sant Antoni avall, per no fallar al Tirisiti, el Sereno, Tereseta, l’Auelo, el Sagristà, Clàssico («el torero alcoià») i tutti quanti. Però, al final —«Prova superada!»— vam aconseguir arribar a temps perquè els fills i els nebots pogueren entrar, quan tocava, a «El més gran espectacle».

Va ser aleshores, amb els més joves ja dins del Principal, quan es va produir la situació inesperada. I la màgia del Nadal alcoià va voler prendre forma de telefonada al mòbil del meu germà, just quan travessàvem la plaça de Dins en direcció al carrer Sant Llorenç.

«Sí, qui és?», va respondre ell, contra pronòstic, perquè quasi mai no agafa les telefonades. «Sí, sí, sí. Soc jo. Jordi, sí...», sentíem que contestava, el meu germà, al seu desconegut interlocutor. «Ah!», s’exclamà, amb un punt de sorpresa. «Sí, sí, sí. Segur que sí. Es nostra, segur... Ara passe a recollir-la: en cinc minuts estic allí. Xe! Moltes gràcies, eh?» I així que va penjar el telèfon ens va informar: «Era el xic de La Tareta. Diu que desparant la nostra taula s’ha un sobre blanc amb finestreta que tenia dins un parell de cartes als Reis. Com que hem eixit corrents, es veu que la teua filla se l’ha deixada allí. L’home diu que ens la guarda a la barra i que podem passar a recollir-la quan vulguem. Vaig jo en un bot...» Dit i fet, el meu germà hi va anar en un vol i als pocs minuts ja en tornava, mostrant victoriosament amb la mà el sobre blanc de finestreta —i les nostres cartes als Reis a l’interior.

Al principi, no vaig donar la menor importància al fet. «Ai, la meua filla, quin cabet!», vaig pensar, només. I, si de cas, allò altre: «Qui no té cap té cames!» Però tot seguit vaig parar a pensar que el xic que havia telefonat al meu germà devia ser el cambrer que tan amablement ens havia servit. I que aquell cambrer jove —ho vam estar comentant durant el dinar— havia hagut de fer milanta viatges escales amunt i escales avall per servir-nos eficientment, sense perdre en cap moment el somriure, l’alegria, ni l’afabilitat. Devia estar mort a canyades, després d’haver servit centenars de dinars, el dia de la Burreta i els dies anteriors, en aquell intricat establiment amb taules al carrer, a la planta baixa i al primer pis... I li quedava per davant tota la vesprada preparant els sopars, i un nou overbooking a la nit, després del Ban Reial, amb el local novament ple com un ou. I tanmateix...

Tanmateix, quan desparant taula havia vist aquell sobre blanc de finestreta amb un parell de cartes als Reis dins, va comprendre que tots els seus altres treballs eren secundaris i podien esperar. I va fer el que va fer: en comptes de tirar-lo al poal del fem juntament amb les restes del dinar —i Santes Pasqües!—, va decidir atorgar a aquell document el valor sagrat que sens dubte tenia. Va consultar la llista de reserves que s’havien tramitat per a aquell dia i, finalment, va aconseguir identificar el nom i el número de telèfon del meu germà. I no ho va dubtar: es va prendre la molèstia de telefonar-li i d’oferir-li l’oportunitat de recuperar les missives en què la meua filla i jo havíem consignat els nostres corresponents desideràtums adreçats als Reis Mags. Un gest extraordinari! Tan extraordinari que —diria— em sembla propi i privatiu d’una ciutat com Alcoi, en què la gent sap viure amb una il·lusió única la fantasia consuetudinària de l’arribada dels Reis d’Orient.

«La festa és la gent», confessava a l’amic Antoni Sirvent, Toton, al final de la jornada, ja de nit, en haver passat el Ban Reial i la Burreta. «Sí. Ací a Alcoi, la festa de Nadal i de Reis és la gent: la il·lusió de la gent», m’hi vaig voler ratificar, amb els ulls una mica entelats. «L’espectacle és el poble: tot el poble d’Alcoi compartint any rere any la fantasia de la màgia, dels regals, de la felicitat. De la infància que no s’acaba mai...» Li ho deia mentre dins del meu cap ressonaven encara les paraules declamades per l’ambaixadora d’enguany, Pilar Almeria, escrites per a l’ocasió per l’estimadíssim i admiradíssim amic Tono Belda: «Xiquets, xiquetes, joves i grans!» «En aquesta estelada i fosca nit, porte un missatge ben important...» «Tornar a omplir de màgia i d’il·lusió, l’emoció d’infants i grans...» «A les bústies de les burretes reials, deixeu les cartes amb les vostres peticions...» «Carregats de regals, somriures, paquets i il·lusions...» «Evocar l’esperit d’infantesa que habita a tots els cors...» «La màgia, l’emoció i la felicitat que Alcoi reviu i sent cada nit del 5 de gener amb l’arribada dels Reis d’Orient...» I amb la nítida consciència que enguany, quan la meua filla depositava per fi els seus i els meus redimits desitjos dins d’una de les bústies de les burretes reials —dins del sobre blanc, rebregat, de finestreta—, el meu regal principal ja havia estat satisfet per Ses Majestats Màgiques. Perquè el regal, ho tinc clar, havia sigut, precisament, el gest excepcional del jove cambrer de La Tareta: perquè en un gest com aquell —vull pensar— es concentra, si bé es mira, el més bell, i màgic, i humà, i solidari, i meravellós, i entranyable, i autèntic esperit del Nadal alcoià.

Hi ha qui diu que en cada pecat que cometem en portem la penitència. Bé, d’acord: potser sí. Però no és menys cert, en justa correspondència, que cada acció virtuosa enclou, en si mateixa, un premi, una gratificació, un estímul, una concreta porció de paradís. I enguany la màgia dels Reis d’Alcoi m’ho ha demostrat: que el gest —efectivament— és el regal.

Gràcies, tot cor —en nom meu i de la meua filla—, al jove cambrer de La Tareta. I gràcies també —ai!— a Ses Majestats de la Màgia, que, n’estic segur, li’n van inspirar el gest. Perquè, al final, els nostres desitjos han pogut viatjar, un any més, a la seua pertinent destinació. I ara només resta que avui els Reis, efectivament, «vinguen carregats»: de bons propòsits —i bons gestos— per a l’any nou, si més no.