Cinc raons per les quals l'estratègia de Mazón amb el valencià és arriscada - Ximo Aguar

VALÈNCIA. Dilluns passat va tindre lloc una reunió entre el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Verònica Cantó. Una trobada que, segons el comunicat emés pel Govern valencià, va servir per tal que el cap del Consell proposara "revalencianitzar conjuntament els criteris lingüístics de la Generalitat" a la citada institució. "No pot ser que hi haja valencianoparlants que se senten al marge de la normativa, el valencià és de tots i tots han de vore's identificats, el parlen o no tots els dies", resava la nota oficial.

Unes manifestacions que va confirmar el dimarts la portaveu del Consell, Ruth Merino, en ser preguntada per la Acadèmia i les seues normes: "Hi ha una part de la societat que no se sent identificada amb elles sinó exclosa", per la qual cosa va apostar per "treballar juntament amb l'AVL per a que no existisca eixa exclusió", si bé va assegurar que el Consell "reconeix l'autoritat" de l'entitat.

D'esta manera, pareix que el govern format per PP-Vox està decidit, d'alguna manera, a reobrir el debat entorn de l'AVL i sobre l'idioma valencià. Una maniobra que, emmarcada en l'àmbit de l'estratègia política, ha sigut usada pels populars de manera cíclica en els últims lustres i la rendibilitat dels quals genera dubtes -i riscos- per diversos flancs descoberts que este partit té en el debat, cosa que pot generar-li àmplies contradiccions si decidix centrar els seus esforços en eixa línia.

1. L'AVL és una creació del PP

En 1996, José María Aznar guanya les eleccions però necessita  altres forces per a poder governar. CiU, amb Jordi Pujol al front, inclou entre les seues condicions la pacificació lingüística per la via de la unitat. Una missió que, segons ha sigut publicat en nombroses ocasions, el president del PP encarrega al llavors cap del Govern valencià, Eduardo Zaplana. Les maniobres del president de la Generalitat per a l'impuls d'un òrgan amb autoritat lingüística en la línia unitària ixen a la llum a través del Govern de Catalunya, el que provoca un fort rebombori i dona lloc a la manifestació del 13 de juny de 1997: "Sí a l'Estatut, sí a l’idioma valencià. Normes de la Real Academia de Cultura Valenciana", assenyala el lema de la pancarta que encapçala la marxa, a la qual se suma el PP -tot i que Zaplana estava gestant l'AVL- i que congrega mig milió de persones segons l'organització i així ho reflectien diaris com Las Provincias.

Tot i esta manifestació multitudinària, el president de la Generalitat va continuar avançant en els seus plans i en setembre d'aquell mateix any s'aprova amb els vots del PP i Unió Valenciana -també el PSPV el va recolzar- l'encàrrec al Consell Valencià de Cultura (CVC) d'un dictamen sobre la llengua que, fet i fet, aplanaria el terreny per a la unitat: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia". En setembre de 1998, es promulgava la Llei de Creació de l'AVL, si bé no es va constituir fins a juliol de 2001 en un acte presidit pel mateix Eduardo Zaplana.

2. L'AVL es reconeix com a autoritat normativa en la reforma de l'Estatut de 2006 impulsada per Camps (PP) i secundada pel PSPV

Pel febrer de 2005, l'Acadèmia emet un dictamen -també conegut com a Dictamen de Benidorm- en el qual reconeix la unitat de la llengua entre el valencià i el català. Poc després es debatia en Les Corts la reforma de l'Estatut impulsada pel llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, i que va vore la llum gràcies a l'acord amb l'altre partit amb major representació en la cambra, el PSPV-PSOE.

 En aquella reforma, es definia a l'AVL com "la institució normativa de l'idioma valencià", a més de blindar les seues funcions: "L' Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució de la Generalitat de caràcter públic, té per funció determinar i elaborar, si escau, la normativa lingüística de l'idioma valencià. La normativa lingüística de L' Acadèmia Valenciana de la Llengua serà d'aplicació obligatòria en totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana".

Per tant, i resumint estos dos punts, l'autoritat lingüística en la Comunitat Valenciana és de l'AVL, protegida a més per l'Estatut, i l'AVL va certificar unitat de la llengua abans de ser inclosa en la Carta Magna dels valencians, dos situacions a iniciativa o almenys amb el suport necessari del PP i davall el mandat de presidents populars. És per això que el discurs de Mazón en este àmbit, com la seua proposta de "revalencianitzar els criteris lingüístics", és una maniobra que pot resultar efectista des del punt de vista estètic i com a picada d'ullet als seus socis de Vox o a col·lectius en l'òrbita del PP, però pot generar conflictes de major profunditat si es convertix en un cavall de batalla com a govern.

3. Dificultats per a armar un discurs coherent per als càrrecs del PP

En línies generals, i més enllà de moments acalorats en alguns mítings, no és habitual vore a dirigents del PP renegar de la unitat de la llengua. Però el discurs es complica quan es tracta de defendre un senyal d'identitat com el valencià sense visibilitzar-lo com una cosa diferent del català. Qüestions com l'aprovació de l'ús de les llengües cooficials en el Congrés, posen de manifest situacions contradictòries. Este mateix dimarts, la portaveu Ruth Merino, preguntada per eixe fet afirmava: "El primer que quede molt clar que el que es parlarà en el Congrés és valencià i no valencià/català". Una afirmació mitjançant la qual la dirigent semblava pretendre diferenciar les dos llengües tot i que que l'AVL, l'autoritat que el Consell "reconeix" tal com havia afirmat, ja va admetre eixe tipus de nomenclatura.

En agost, el cap de l'oposició i expresident de la Generalitat, Ximo Puig, ja va sol·licitar que s'incloguera el valencià entre les llengües cooficials del Congrés. Dies després, el Consell va emetre una declaració institucional -que va ser remesa al president del Govern, Pedro Sánchez, i a la presidenta del Congrés, Francina Armengol, en la qual es reclamava que el valencià tinguera "el mateix estatus d'oficialitat que la resta de les llengües cooficials d'Estat. Sense xantatges ni costos innecessaris per als espanyols". Això sí, tal com va reflectir la mateixa Merino preguntada este dimarts per la iniciativa de l'ús del valencià en el Congrés, va afirmar que no veu "la imperiosa necessitat" que s'haja de gastar una "gran quantitat de diners dels espanyols" en la seua implantació que, tal com va argumentar, ja s'usa en la "cambra territorial, que és el Senat".

En este sentit, més contundent es va mostrar el dilluns el portaveu del PP, Borja Semper, quan va proclamar que els populars parlarien en castellà: "No farem el canelo", va resoldre.

4. El retorn de l'argument dels bons i mals valencians

Tant en el comunicat de Presidència del dilluns com la mateixa Merino ahir, es feia una referència cap a una polarització que ja utilitzava el PSPV en els seus temps d'oposició davant Francisco Camps. "S'han acabat els temps en els quals des del Consell es deia si algú és bon o mal valencià o si és més valencià o menys", resava la nota de premsa. Més enllà del joc polític que busca la confrontació i la polarització, resulta cridaner que això s'expresse des del mateix govern i no des de l'oposició, especialment quan l'escenari és el de recent victòria en les eleccions autonòmiques i no en un procés d'incipients comicis.

Fer l'amenaça o desenterrar el conflicte lingüístic amb menys de 100 dies en el govern desperta uns certs dubtes sobre si el PP està gestionant-ho com una polèmica passatgera o si el camí es dirigix a una legislatura on existisca la màxima confrontació possible. Una circumstància que amb el pas del temps resulta més comprensible que quan només han transcorregut un parell de mesos des de la investidura, on s'esperen noves idees i un tarannà propositiu de l'Executiu entrant. Això sí, en este escenari també està Vox i pot ocórrer que el PP es veja arrossegat a debats que preferiria no ressuscitar com ha succeït a València amb el topònim de la ciutat.

5. El camí més segur és un altre tipus d'enfrontament amb l'independentisme català

Dins del marc de l'estratègia política, al marge del laberint del conflicte lingüístic, Mazón i el PPCV disposen d'unes certes ferramentes interessants amb la mateixa situació en la qual es troba el socialista Pedro Sánchez. Al marge del debat obert sobre l'amnistia, si existix un acord amb Junts i ERC, el president de la Generalitat pot esgrimir el seu perfil més reivindicatiu exigint els avantatges o prerrogatives que puguen aconseguir-se des de Catalunya sense necessitat d'incloure el debat lingüístic, que podria comportar un soroll que els seus propis antecessors en el PPCV es van encarregar de silenciar.