Cineclub Utiye, un infiltrat entre superproduccions i franquícies

Queda gent estranya en el món que dribla l’algoritme, el bombardeig de les superproduccions i les últimes nominacions a l’Oscar i es planta en una sala de cine sense saber què trobarà. Potser el fet sorprenent no és la voluntària inòpia d’estes persones, sinó que una vesprada de dilluns decidisquen eixir de casa i comprovar quin menú audiovisual els oferix un veí de la comarca.

No és un veí qualsevol: de cognom Valiente, és oficialment jubilat i vocacionalment exhibidor de pel·lícules des d’abans que Netflix fora ni tan sols un videoclub per correu postal. “Tenim un nucli de públic fidel que acudix sense saber quin títol posem. Venen sí o sí i ens diuen que, com la triem nosaltres, és una garantia”, conta el nostre protagonista. És Joan Enric Valiente, 65 anys, exempleat de banca i president d’una de les institucions valencianes més rares i segurament del planeta: el Cineclub Utiye, fortí cultural a Ontinyent des de fa mig segle.

“Algú li té por al nom per si és una secta o per si acaba la pel·lícula i t’examinen”, declara amb humor Valiente. Utiye nasqué a partir d’una de les denominacions d’Ontinyent en el Llibre del Repartiment. I l’apel·latiu Cineclub sobreviu en el nom com a vestigi d’una altra època, en què eixos mots es movien en la frontera entre la política, l’art i l’activisme. Parlem de 1968. “Es posaven pel·lícules de Truffaut, els programadors preparaven bé la sessió i al final hi havia un diàleg”, explica qui està al front d’Utiye des dels 90. Cada setmana anaven a l’estació a esperar les bobines d’una pel·lícula que ja s’havia projectat en el cap i casal. Com recorda José Ángel Gironés, primer president, hi havia voltes que no arribaven tots els rotllos de la pel·lícula i calia exhibir-la truncada.

» Joan Enric Valiente és el president 
d’este fortí cultural ontinyentí

Aquelles incomoditats, els tràmits amb la censura franquista i la companyia de xicotets rosegadors en la sala, convertien la sessió setmanal en l’acte de militància d’un centenar d’ànimes. Hui, Utiye compta amb 273 socis que paguen 30 euros a l’any. Reben la programació per Whatsapp o newsletter i disfruten de la pel·lícula (sencera) en una moderna sala d’un centre comercial.

—Quin sentit té el cineclub hui en dia? Projectem cine d’autor –respon Valiente–, de festivals i en versió original. Rememorem el significat original del cineclub convidant directors, quan poden vindre, i fem tertúlia.

Firmes pròximes com Avelina Prat o Pau Durà han passat recentment per la sala, rescatant el vell esperit de conversa i comunió. Amb estos elements, a Valiente li agrada la idea de ser un agent infiltrat en l’era líquida de les plataformes i les franquícies de superherois. La ubicació és privilegiada, en una de les set sales del Centre Comercial El Teler, on a canvi d’un lloguer compten amb l’espai i un equip humà professional. També s’han mimetitzat respecte als horaris d’exhibició, de dilluns a diumenge i en dobles sessions. La diferència amb les sales annexes és la pel·lícula setmanal que trien les sis persones de la directiva de l’associació: el mateix Valiente, Rafael Francés, Arantxa Vidal, José Carlos Mollà, Natxo Úbeda i Toni Tortosa. Este últim, comenta el president, és l’encarregat d’investigar les novetats que més encaixen en la línia autoral del cineclub.

Estes setmanes, per exemple, Utiye programa un cicle de cine negre que inclou una pel·lícula coreana premiada en l’últim festival de Cannes, Decision to leave, o el clàssic de Wilder El crepuscle dels déus. En una de les últimes aventures del col·lectiu, juntament amb el club de lectura i La Llibreria d’Ontinyent, organitzen des de fa vora una dècada una setmana negra que combina cinema i literatura.

Tanmateix, el xaman de l’Utiye mira al futur a través d’un vel de pessimisme. Els jóvens, diu, fa temps que han desertat i la mitjana d’edat de la tribu augmenta amb els anys. “Podem morir d’inanició”, tem Valiente, acostumat a regatejar enderrocs com els de les dos grans sales de la localitat que abans acollien el cineclub i van deixar lloc a blocs de vivendes.

En el seu refugi, estiga on estiga, li queda una certesa, robusta com una jàssena: “Hi ha pel·lícules que si no fora per l’Utiye no es vorien ací”. Valiente ha vist cues de gent esperant a vore La pelota vasca de Julio Médem, Pa negre d’Agustí Villaronga o Alcarràs de Carla Simón, totes programades per l’Utiye, una croada cultural liderada per un veí jubilat d’Ontinyent que dedica els seus dies a contactar amb distribuïdores de cine per a infiltrar títols humils entre els grans blockbusters de cada mes. Queda gent estranya al món, meravellosa gent estranya.

Àlex Zahinos (València, 1988) és periodista i comunicador. Conta històries musicals en el programa Les Notícies del Matí, de la ràdio d’À Punt. És coautor del llibre Créixer sense Maradona.

@alexzahinos