Contra el “Levante feliz”

Des de sempre, el Llevant havia sigut per a qualsevol habitant de la península Ibèrica la zona oriental de la Mediterrània: Grècia, Síria, Turquia, Egipte. Però cap a 1850, després de la divisió dels territoris històrics en províncies i l’enfortiment d’un Estat liberal espanyol fortament centralitzat, tot canvià: en els cercles polítics madrilenys el mot “Levante”, des d’una perspectiva castellanocèntrica, començà a identificar les províncies orientals espanyoles, des de Girona fins a Almeria. L’aparició del nacionalisme català, però, feu que les províncies catalanes se’n deslliuraren, agrupades amb la denominació històrica de Catalunya, i el concepte quedà per a la resta, especialment per a les tres valencianes i la de Múrcia. Així, entre finals del segle XIX i començaments del XX, fruit de la cosmovisió espanyola centralitzadora, el nom fou adoptat sense miraments per bona part de les classes polítiques d’estos llocs, cosa que deixà el terreny abonat per a un nou gir de rosca durant la Guerra Civil.

Al llarg de la primera mitat de 1937, poc després que la capital de la República es traslladara a València, s’estengué en el periodisme madrileny el terme de “Levante feliz”, arran dels reiterats editorials del director del diari La Voz, el vallisoletà de filiació comunista José Luis Salado, en contraposició al “Madrid heroico”. La idea era que una València teòricament ben abastida, sense combats i que bollia de vida amb “politiquillos”, “periodistas que tejen bellos romances”, “propagandistas feroces”, “actores mediocres” i “vagas cocotitas que alternan sensatamente el antifascismo con el amor”, havia oblidat la gravetat del conflicte i es llançava, panxacontenta, a la complaença i l’excés. La denominació, tot i que terriblement injusta –“se vive la misma vida trágica que en Madrid”, aclaria una publicació del bàndol sublevat–, feu fortuna arreu d’Espanya i quedà enfeltrida en la ment de tots durant la llarga nit del franquisme: “Las frases ‘Valencia, jardín de flores’ i ‘Levante feliz’, más o menos dudosas, corren acuñadas ya por el mundo”, deia un article del diari Jornada en 1952.

I a voltes pareix que d’una situació tan vella i contraproduent no hagem eixit encara. Ni per part dels altres, com la portaveu del govern castellano-manxec, que ens atacava fa poc dient que “el Levante no puede gastar tanta agua”; ni per part nostra, que ens llancem amb els braços oberts a ofrenar mascletaes i felicitat a Madrid, com si la ideologia centralitzadora dels seus governants no estiguera a la base d’alguns dels principals problemes que ens afecten com a valencians. Infrafinançament, infrainversió, una xarxa de comunicacions radial, la negació de la diversitat cultural, una submissió política constant… El trencament de les etiquetes “Levante” i “feliz” no és només una qüestió de dignitat i autocentrament, sinó, més encara, de benestar i qualitat de vida.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València.

@vicentbaydal