Contra els haters: raons per a admirar l'arquitectura del Campus de Tarongers - V. Molins

VALÈNCIA. Consell del dia: per a aconseguir un tuit viral, pega-li dur a l'arquitectura del Campus de Tarongers. Sense por. Si el compares amb algun edifici clàssic, millor, més acarnissada serà la crítica. És el que va fer fa uns dies la usuària @eringarciia_, en un tweet ben celebrat que reincidia en un dels mites generacionals més abundants del valencià mitjà: horroritzar-se davant de Tarongers.

En la seua publicació, ben hàbil, usava la Universitat d'Oxford com a contraposició, per a demostrar que Oxford sí, per tant Tarongers no. L'acompañava d'una petició: "espere que a l'arquitecte que dissenyara això li llevaren el títol". En un grapat de caràcters, la gran pugna entre la ruptura i el classicisme. Una lluita universal, una lluita eterna.

El tweet cresqué al ritme de la comptabilitat d'Alfonso Rus: mil, dos mil, tres mil i fins a sis mil likes. Més d'un milió de visualitzacions. Els haters de Tarongers reunits. Hi ha poca novetat en l'exercici de crítica cap al campus creat en els 90 a partir de la iniciativa entre el rector Ramon Lapiedra i l'alcalde Pérez Casado. Ja durant els seus primers compassos, un sindicat d'estudiants -d'inclinació conservadora- va inundar les universitats de pasquins amb el rostre de l'arquitecte Carlos Salvadores, assenyalant-lo. Com ara.

Si l'advocat de Tarongers poguera acudir al rescat del complex universitari, explicaria que la construcció va vindre motivada pel creixement noranter de la universitat. Blasco Ibáñez estava saturat, i en el viratge cap a l'horta es van alçar aularis per a prop de 20.000 persones. Com raonava en aquells dies l'arquitecte Salvadores -responsable també del pla general del campus-, la principal missió de l'encàrrec demanava que les construccions foren duradores i resistents, amb una mirada molt a llarg termini i reduint el cost de manteniment. Per això, l'aposta per una materialitat rotunda.

Tan lluny dels cànons de les universitats clàssiques, els edificis de Tarongers contenen missatges nous, influenciats per mestres de l'arquitectura europea com l'italià Giorgio Grassi. El mateix Grassi dona forma a la immensa biblioteca. El campus havia de completar-se per l'oest amb una construcció del Premi Pritzker Álvaro Siza, finalment aparcada.

L'arquitecta i divulgadora Merxe Navarro va tindre el seu primer acostament a Tarongers des del prejuí habitual: “en haver estudiat al Politècnic, amb les seues grans zones enjardinades i la prefabricació dels seus edificis, vore el paviment dur entre els edificis dels Tarongers, el seu llenguatge contundent, es feia menys amable”. L'acostament a l'obra de Salvadores la va ajudar a entendre les seues raons: “hi ha una intenció clara de minimitzar les despeses d'aigua en el manteniment de les zones comunes i dels mateixos edifici, reduint la pèrdua energètica amb finestres ajustades, amb un plantejament basat en la versatilitat i intercanvi d'usos en els seus edificis per a poder adaptar-se a possibles usos futurs…”.

 Vençut el prejuí, assenyala Navarro, “he d'admetre que prengué premisses correctes, fins i tot avançant-se a les prioritats que vindrien en el futur com la sostenibilitat en la construcció”. Tarongers, quasi trenta anys després, pareix fet des de la mirada de 2023.

Recorda l'arquitecta com el complex fou també un cas d'estudi mentres feia la carrera per un motiu ben diferent: un mal càlcul. “Vam fer una anàlisi de les patologies que hi havien sorgit, perquè no es deixaren les corresponents juntes de dilatació per a poder absorbir les diferències de comportament entre l'estructura de formigó i l'aplacat de les façanes de rajola. Açò ocasionà que el revestiment dels caires de forjat es bombaren al poc temps d'haver-se acabat l'edifici. Hagueren d'intervindre per a esmenar-ho”.

Quant a l'estil, Navarro apunta al fet que una de les causes de la impopularitat entre les diferents promocions universitàries té a vore amb un estil que a penes s'ha estés pel nostre territori. “Tant per la seua configuració espacial com pel seu llenguatge s'acosta al postmodernisme de Giorgio Grassi, però estem més acostumats al gòtic de la Universitat d'Oxford”. Que important, conclou Navarro, “familiaritzar-se amb diferents estils arquitectònics que ens permeten desenvolupar un sentit crític i poder avaluar el que tenim davant”.