Bombas Gens busca refugi en els paisatges de Carlos Bunga - C. Garsán

VALÈNCIA. Bombas Gens es reactiva. El centre cultural de la Fundació Per Amor a l’Art comença l'any, potser el més convuls de la seua història, buscant refugi, un refugi al qual dona forma Carlos Bunga. L'artista portugués desplega a les seues sales el projecte Performar la naturalesa, la primera gran exposició antològica de l'artista a Espanya, una mostra que vol posar el focus en la producció menys coneguda del creador i que es completa amb diferents peces creades expressament per al centre cultural. El projecte, que arriba mesos després de la seua gran intervenció en el Palacio de Cristal de Madrid, promet un viatge que nada entre els paisatges naturals i l'acció humana i animal, unes arquitectures que remeten tant als processos d'adaptació com a les ruptures. “L'exposició reflexiona sobre les temporalitats de la naturalesa, els seus refugis i les seues qualitats vives i orgàniques, per mitjà d'una selecció d'obres representatives de l'autor que van des dels inicis de la seua carrera fins a l'actualitat”, va explicar la directora artística del centre, Sandra Guimarães, qui va presentar al costat de l'artista la mostra, que es podrà vore fins al 15 d'octubre.

La de Carlos Bunga suposa la primera exposició de 2023 al centre, el tir d'eixida a un programa anual anunciat fa uns dies que assegura la continuïtat de l'acció artística de la fundació, almenys, al llarg d'enguany. I és que la mostra arriba quan tots els focus estan posats en la important transició que s'està dibuixant en el museu, després de l'anunci per part de la fundació privada i la Generalitat Valenciana d'un inici d'acord de col·laboració. Este passa per la donació de part de la col·lecció José Luis Soler Vila (anteriorment denominada col·lecció Per Amor a l’Art) a l'administració pública, la gestió de la qual assumiria l'Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), tal com van comunicar les dos institucions en un recent comunicat. Eixe és el pilar d'un acord, no debades encara per definir i que deixa en l'aire no poques incògnites, entre elles què passarà amb la seu de Bombas Gens una vegada s'efectue la donació, quines peces passaran a formar part de la col·lecció pública o com afectarà el període electoral al tancament de l'acord.

Mig any després de l'obertura d'Earth: A Retrospective, este divendres era la primera vegada que Bombas Gens inaugurava exposició des que es revelara el principi d'acord amb la Generalitat, un retrobament amb públic i premsa en el qual, en tot cas, es va voler deixar a un costat la qüestió. Si bé la vicepresidenta de la fundació, Susana Lloret, sol ser l'encarregada de presentar les exposicions, de manera excepcional va cedir el testimoni este divendres a la directora artística, qui, a més de presentar la mostra de la qual també és comissària, es va haver d'engolir el tràngol de respondre a les preguntes sobre el que suposa un dels grans moviments culturals del curs. Les explicacions des del centre artístic, no obstant, foren més aïna escases: “No em concernix, no és el moment”, va expressar la directora, qui va excusar l'absència de Lloret per “motius d'agenda”.

Amb tot, Bombas Gens continua donant oxigen a l'escena cultural valenciana, en este cas connectant-se amb qui és “un dels artistes més destacats de les últimes dècades”, va expressar Guimarães. Carlos Bunga, que ha exposat en espais com el Museu de Serralves a Porto o la Whitechapel Gallery de Londres, desplega en el centre privat un projecte que passa per diferents dècades i formats, una fotografia àmplia sobre la seua producció que, no obstant, té un fil conductor clar. Eixa mirada a la naturalesa passa per l'aspecte més físic, arquitectures enteses des del punt de vista humà i animal, a una mirada més poètica, un joc que també planteja picades d'ullet amb el mateix fet artístic, donant forma a pintures que des de lluny s'antoixen més prompte clàssiques però que, quan u s'aproxima, amaguen materials aparentment impropis de l'art, com gots reutilitzables, una cinta mètrica o fullaraca.

El recorregut comença amb la instal·lació site-specific Habitar el color, un projecte que oculta el paviment grisenc de la nau 3 del museu amb una nova cobertura ataronjada que transforma per complet l'espai. L'obra crea un paisatge que ens remet a les imatges desèrtiques de Mart o les mines rogenques de Mazarrón, una sala que es presenta nua més enllà de la seua base però que, no obstant això, acaba vestida per complet de tons ataronjats pel mateix reflex de la base. Sobre esta coberta, amb protectors de sabata, es pot caminar, passejar, en un exercici d'immersió en l'univers de Bunga que, alhora vol servir com a xoc amb la realitat que deixem arrere, al carrer. “Està pensada per a deixar l'estrés fora, té un component d'espai públic”, va explicar el mateix artista, qui va subratllar que l'exposició està dibuixada per a que el públic participe.

Esta peça dona la benvinguda a un projecte expositiu que es desplega per cadascuna de les superfícies del museu, obres que esguiten l'espai amb imponents peces pictòriques i, també, amb xicotets detalls, quasi sorpreses, que col·loca per als visitants més espavilats. Així, escultura, pintura, arquitectura i dibuix creen una “coreografia” que repassa la “complexa i poètica” obra de l'artista portugués. En el seu camí l'artista “destruïx” la disciplina de la pintura a l'ús i reflexiona entorn d'unes arquitectures naturals que "des de la presumpció especista del ser humà, han sigut sempre assumides com a vulnerables i efímeres” encara que en última instància són "el resultat d'un sofisticat exercici d'adaptació al medi natural”. "[Bunga] ha sigut capaç de transformar l'espai a través del potencial físic i evocador de l'obra", va expressar la directora artística. I en eixa transformació es troba, precisament, el refugi de Carlos Bunga.