Covard

Els odie. El juí és massa contundent, d’acord, però odie com pensen i sobretot odie allò que fan, i no soc alié a un sentiment tan devastador com catàrquic. Ho dic sense remordiments, assumint la part animal que em pertoca, tractant de vigilar-la per a que no acabe devorant les altres capes de la meua sensibilitat, aquelles que estimulen el pensament lògic, la racionalitat o la paciència.

Els tinc un menyspreu atàvic i el guarde com un orgull quasi amb la mateixa ferocitat amb la qual ells es conduïxen per la vida Els seus acudits còmplices per a reclamar l’atenció de la cambrera. Les seues màximes polítiques en la cua del supermercat. La seua gosadia expressada al vent per a provocar alguna reacció de les persones que els envolten.

L’única diferència és què jo atresore el meu ressentiment en veu baixa, sabent-me guardià d’un rancor poderós.

Amarg, com el sabor d’un verí. Covard, com els retrets d’una copla.

Ells en canvi, administren el seu mansplaining ideològic en les terrasses de l’Eixample o en les columnes d’opinió de diaris de moda, convocant el nom de Txapote o elogiant la perdurabilitat de González Pons. Rememorant també, d’una desapareguda alcaldessa, un passat gloriós que mai no va existir, i que ara ploren nostàlgics amb certa melancolia etílica. La realitat cada vegada és més bromosa.

Els conec bé. Els veig caminar de dos en dos, de tres en tres, amb camisa oberta i aire eivissenc, ocupant l’amplària de les voreres amb la naturalitat del seu llinatge. Els intuïsc baixant del tren, formant un grup hiperactiu que mostra la seua virilitat cridant-se recíprocament i rient amb decibels insans. 

Són aquells que ocupen dos files en un vol de Ryanair per a celebrar un comiat de fadrí un cap de setmana, i que a les huit del matí estan convidant-se a pots de cervesa, hiperestimulats per les anades i tornades al bany de l’aeroport. El seu affair amb la cocaïna és també una qüestió aspiracional de classe.

Quan falten vint minuts m’alce del meu seient i em gire sostenint les seues mirades. Els demane que baixen la veu amb més arrogància de la que em crec capaç. Els parle en espanyol, m’entenen, i veig en ells una mirada d’incertesa. Guarden silenci i torne al meu lloc, amb el meu cor encenent totes les alarmes.

Són els amos. I quan aterrem dos hores després prenen possessió del territori.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio