GRUPO PLAZA

entrevista

Cristina Duran: “La cultura ens salva perquè ens alimenta l’ànima”

19/12/2021 - 

VALÈNCIA. Deia Gabriel Celaya que la poesia és una arma carregada de futur. També el còmic té el potencial de ser-ho. Almenys si comptes amb les mans i les pupil·les de Cristina Durán (València, 1970). Esta il·lustradora va obrir en 1993 les portes de LaGRÚAestudio junt amb la seua parella, Miguel Ángel Giner Bou, i des d’aleshores han format un dels tàndems més compromesos de la vinyeta contemporània: ella aporta els traços i ell el guió.

I seguint eixa fórmula han publicat ja un bon grapat de títols, com Una posibilidad entre mil (2009) sobre la paràlisi cerebral de la seua primera filla, o La máquina de Efrén (2012), que aborda el procés d’adopció de la segona. Les dos novel·les gràfiques estan recopilades en el volum integral Una posibilidad (2017) i l’any passat estos alquimistes de la tinta van rebre el Premi Nacional de Còmic per El dia 3 (2018), una crònica sobre l’accident del metro de València basat en el llibre de la periodista Laura Ballester Lluitant contra l’oblit (2014). Parlem amb Durán de militància creativa, metàfores visuals i catarsis, però també de maternitats no idíl·liques, precarietat i malaltia. En definitiva, parlem amb ella de l’art i de la vida. Al cap i a la fi, quina és la diferència?

-El còmic és un univers molt ampli de temes, tendències i estils, i dins de tot eixe cosmos en LaGRÚAestudio esteu optant els darrers anys per novel·les gràfiques de caràcter social. Ha sigut una aposta conscient o ha anat eixint de manera més orgànica? 

-Crec que Miguel Ángel i jo ens hem decantat per estos temes perquè són els que més ens interessen personalment, siga com a lectors o com a creadors. No és que hàgem buscat eixe àmbit per una qüestió concreta, és que som així. A més, per a fer un còmic llarg has de dedicar molt de temps, a vegades fins a tres anys, així que és molt millor que estigues motivat amb els temes que abordes. Jo sempre he sigut una persona prou activista i m’he adonat que a través del meu treball puc aportar el meu granet d’arena. Tot el que fem en el nostre dia a dia té repercussió en el món que ens envolta. Fem activisme a través de les nostres obres, fins i tot quan són peces per encàrrec. Per això en les meues il·lustracions intente que temes com la diversitat o la igualtat estiguen presents. La vida també ens ha anat portant per eixe camí.

-Alhora, el treball de documentació, que sempre aporta informacions i conscienciació, és una part fonamental de tot el procés de construcció d’un volum il·lustrat, no? 

-Un dels aspectes que més m’agraden d’elaborar un còmic és que et permet centrar-te en un tema del qual potser no saps res i n’aprens moltíssim. M’encanta la història, així que he gaudit molt documentant-me per a llibres per encàrrec com Vicente Blasco Ibáñez. Una vida apassionant o El Segle d’Or valencià. De fet, ara soc fan del segle XV! O viatjant a Nicaragua per a preparar una publicació amb Oxfam. Ens agrada implicar-nos en cada projecte i fer-lo nostre. Em documente molt perquè en l’àmbit gràfic no vull que se m’escape res: si estic dibuixant la València huitcentista, vull plasmar de manera fidedigna els edificis, la roba, els mobles… La fase d’investigar i descobrir nous mons és una de les més boniques del procés creatiu.

El segle d'or valencià

-Sovint ens venen una imatge idíl·lica de la maternitat, la lactància i la criança, i fins i tot sembla un tabú abordar els seus aspectes menys lluminosos. En canvi, vosaltres tant en Una posibilidad entre mil com en La máquina de Efrén mostreu que ser pares no sempre és un camí de roses. Creus que és necessari difondre altres relats de la maternitat i parlar dels seus clarobscurs?

-Exactament. Intente conscienciar les meues amigues que en la maternitat no tot és perfecte, que cal ser realista: tindre fills pot ser molt dur i a vegades has de travessar moments complicats, fins i tot encara que no visques un cas complicat com el nostre. Crec que és important contar que les maternitats són variades i que, més enllà de l’estrés o la conciliació, també has d’estar preparada per a afrontar que els teus fills i filles puguen tindre malalties greus o diversitat funcional. En eixe sentit, una de les claus d’Una posibilidad entre mil està en què no volíem relatar la nostra experiència d’una manera lacrimògena ni melodramàtica, sinó explicar els fets i recordar que, per molt que vullgues al teu bebé, hi ha moments de dol, de tristesa, d’abatiment… Pense que les obres gràfiques tenen el potencial de mostrar que la societat és plural i fer que la ciutadania prenga consciència d’això i ho interioritze.

-Malgrat recórrer a un estil visual i narratiu realista, en les vinyetes dels teus llibres apareixen disseminats molts simbolismes, la majoria en relació amb la naturalesa: peixos, pardals, arbres, cucs… 

-M’encanta jugar amb les metàfores visuals, arriba molt al lector i m’apassiona incloure-les en els meus treballs. Per a expressar unes certes emocions pot ser molt més potent recórrer al que t’evoca eixa situació que descriure-la de manera literal. Fa poc vaig sentir a la filòloga Inés González definir les metàfores visuals com un vehicle per a “fer tangible l’invisible” i em va semblar il·luminador. Per exemple, a vegades he utilitzat una taca negra per a simbolitzar el dolor, que és un sentiment que no té forma, te l’has d’inventar.

-De fet, en El dia 3 no es mostren els rostres dels personatges poderosos que intenten dinamitar la investigació de l’accident, sinó que apareixen coberts de tentacles amenaçadors. 

-Ací la intenció era doble. D’una banda, no volia retratar els polítics que s’havien portat tan malament. Dibuixar a algú implica dedicar-li un temps, un afecte, i no desitjava fer-ho amb eixos individus. Al principi vaig pensar representar-los com un gargot embolicat, però gràficament no funcionava. A poc a poc va eixir la idea de mostrar-los amb tentacles, que són també els tentacles del poder i que permetia jugar visualment amb el concepte d’atrapar i ofegar els familiars de les víctimes.

'El dia 3', Premi Nacional de Còmic 2019

-La presència dels tentacles genera, a més, cert malestar, un cert neguit… 

-De fet, en parlar-ho amb l’Associació de Víctimes de l’Accident del Metro 3 de Juliol, elles volien en un primer moment que es mostraren els seus rostres, que quedaren identificats, però quan els vam explicar la imatge en què havíem pensat ens van confessar que quan recordaven les autoritats implicades les veien més prompte com a monstres que com a persones. Per això es van sentir molt reflectides en eixa concepció que els dirigents que intentaven manipular el cas no tingueren rostre humà.

-De Cuando no sabes qué decir (2015) heu comentat que és el vostre títol més melancòlic. En este món que ens espenta a córrer sempre cap avant, a cavalcar frenèticament, és necessari reivindicar la nostàlgia, el record? 

-No solament la nostàlgia, sinó també la pausa. És necessari mirar arrere i pensar en la gent que ha estat present al llarg de la teua vida. A més, és un repàs als productes artístics que ens han construït tal com som, que ens han acompanyat en diferents moments i ens han format com a artistes. És un homenatge a la cultura i l’amistat. El jazz està molt present en l’obra i es fa un joc entre el ritme narratiu i el ritme d’eixe gènere musical: hi ha una història narrada en tres parts i, entremig, hi ha fragments d’improvisacions en els quals vaig plasmar amb total llibertat relats secundaris entorn de qüestions culturals. Això em va permetre experimentar amb aproximacions gràfiques i tècniques diferents, com ara el guaix.

-Tant On the road, de Jack Kerouac, com Rayuela, de Julio Cortázar, són dos novel·les en què l’escriptura també està molt relacionada amb el jazz i la seua cadència. Pareix un tipus de música que empasta d’una manera especial amb la literatura contemporània.

-Efectivament, jazz i escriptura es complementen molt bé, hi ha una connexió molt potent entre les seues cadències. De fet, l’escriptor favorit de Miguel Ángel és Cortázar, li ha influït molt. És més, Una posibilidad entre mil es tanca amb una cita seua: “Res està perdut si es té el valor de proclamar que tot està perdut i cal començar de nou”.

Foto: MARC CASTELL

-Des de les aventures estudiantils fins als processos d’adopció, algunes de les vostres obres més conegudes naixen de vivències personals. 

-De fet, m’estic plantejant realitzar un còmic sobre el càncer que he passat en els darrers mesos. És una cosa que m’abellix i he anat recopilant anotacions soltes en un quadern. D’una banda, perquè crec que és una manera de traure fora tot el que he experimentat, però, a més, pense que igual que jo busque obres en les quals puga sentir-me reflectida, altres persones també ho fan. I en certa manera resulta catàrtic el fet de crear a partir d’un tema que has viscut tan de prop: quan preparàvem Una posibilidad entre mil sobre la paràlisi cerebral de la nostra filla Laia no ens ho plantejàvem com una activitat terapèutica, però va acabar sent-ho. Agafar alguna cosa que t’ha passat a tu i transformar-ho en una obra artística és un procés de resiliència. De totes maneres, també tinc moltes ganes que la vida em done una treva i dibuixar sobre altres coses: la ciència-ficció, per exemple. I he de posar-me al dia amb diversos encàrrecs pendents que vaig haver de deixar paralitzats pel tractament. A poc a poc vaig recuperant les forces i la il·lusió per dibuixar.

-Comptes amb un estil gràfic molt definit, molt fàcil d’identificar. Fins a quin punt és un posicionament estètic, una decisió formal reflexionada? 

-Jo porte dibuixant amb eixe estil des que puc recordar, no era una cosa que anara buscant, sinó que va eixir així. Fa anys em vaig obsessionar amb la línia negra grossa i les formes anguloses i fins ara! He anat fent variacions sobre això, intente anar perfeccionant-ho i explorar noves formes, però vull que sempre siga recognoscible, que la gent puga identificar una peça meua quan la veu.

-Parlaves abans de les referències culturals que ens han construït i precisament durant el passat confinament pareix que moltes persones van redescobrir la importància de la literatura, les produccions audiovisuals o les cançons en el seu dia a dia. En certa manera es van adonar que en un moment de crisi i aïllament la cultura podia exercir com una vàlvula d’escapament, com a refugi. 

-Totalment. La cultura ens salva perquè ens alimenta l’ànima. Crec que moltes persones es van adonar durant aquelles setmanes de fins a quin punt necessitaven els llibres, la música, el cinema… El que passa és que sovint no els donem el valor que mereixen. La cultura ha de ser accessible per a tot el públic, per descomptat, però les responsables de facilitar això han de ser les institucions. No és admissible pretendre que els artistes creen a canvi de res, de manera gratuïta. Les autores hem de poder viure i menjar del nostre treball.

-I, paradoxalment, després d’eixe tancament el sector cultural s’enfronta a un moment molt difícil, amb grans baixades d’ingressos i un horitzó ple d’incertesa. Quina és la situació en l’àmbit de les vinyetes? 

-El panorama està complicat, com en tots els sectors culturals. En el cas del còmic crec que influïx especialment la cancel·lació d’esdeveniments, salons i fires perquè hi ha un gran costum d’esperar-te a comprar títols que t’interessen en eixes trobades. És ja una tradició: et reunixes amb altres companys de professió, descobrixes novetats editorials i fas cua per a que l’autor et dedique els volums que acabes de comprar i poder conversar amb ell. Tot això ara està en l’aire. Per això crec que és especialment important que el públic continue fent costat als seus creadors favorits i a les llibreries de barri.

-Miguel Ángel Giner i tu porteu ja molts anys treballant junts. Tenint en compte que les manifestacions artístiques partixen de processos molt personals, resulta molt complicat unir les vostres dos visions i tirar avant els projectes comuns? 

-Discutim molt poc, però a vegades les nostres discussions venen perquè jo faig el dibuix i ell, a l’hora d’afegir el color, decidix canviar algunes línies… Toca parlar i arribar a un acord. Ens va passar, per exemple, amb els núvols d’una escena. Fa uns anys vam establir un sistema: en cas de desacord, l’última paraula en qüestions gràfiques la tinc jo, i en narrativa, ell. Ja tenim el nostre mètode encarrilat i ens agrada molt treballar junts. Però en els darrers temps també estem fent col·laboracions amb altres professionals; és una manera de conéixer altres maneres de crear i altres perspectives.

Foto: MARC CASTELL

-De fet, en el món del còmic hi ha tàndems que han treballat junts durant molts anys. El cas d’Uderzo i Goscinny és un dels més populars, però n’existixen molts més. 

-Cert, hi ha diversos duos que treballen junts de manera continuada i els va molt bé, com Santiago García i Javier Olivares, Altarriba i Kim… Però també m’encanta quan dos autors que no havien col·laborat mai produïxen junts, perquè veus eixos universos creatius i personals unir-se i poden eixir coses molt interessants.

-En 2019 tant el Premi Nacional de Còmic com el d’Il·lustració (a Paco Giménez) van recaure en autors valencians. Creus que reivindiquem suficientment eixe llinatge gràfic? 

-La tradició valenciana tant en il·lustració com en còmic és innegable. L’exposició sobre la línia clara que va comissariar Álvaro Pons a l’IVAM ho va deixar ben clar. A més, dona gust vore la quantitat d’autors i autores que han sorgit en els darrers temps. Quan jo vaig estudiar Belles Arts érem molt poques les que ens dedicàvem a les vinyetes i ara hi ha molt més moviment: ha entrat en la universitat a través d’espais com l’Aula de Còmic, té un espai major en les llibreries, existixen màsters com el de Disseny i Il·lustració de la UPV i cursos com els de l’ESAT… Encara hi ha gent que continua pensant que és per a xiquets, però el fet d’haver entrat en les institucions fa que comence a vore’s com una pràctica de major prestigi.

-I eixe progrés està aconseguint també una millora de les condicions laborals o en el món de les vinyetes continua imperant la precarietat? 

-D’una banda, crec que s’ha avançat molt quant a la conscienciació dels professionals a l’hora de tindre més clars els nostres drets. Però al mateix temps molts jóvens estan experimentant autèntiques dificultats a l’hora d’aconseguir treballs retribuïts decentment. Els preus han baixat i les condicions laborals encara són molt precàries. Cada vegada que m’arriba un contracte em resulta esgotador haver de disputar alguna de les clàusules per a garantir un tracte just i haver de fer una certa pedagogia amb els clients. Tots, en començar, hem acceptat encàrrecs que no estaven ben pagats perquè és difícil donar-se a conéixer des de zero, però a la llarga és una pràctica que et pot perjudicar i val la pena lluitar per a que et respecten. El tema de la gestió sempre m’ha agradat i considere que és imprescindible que els artistes estiguen ben informats sobre les qüestions legals i burocràtiques que afecten la seua professió.

Noticias relacionadas

homenatje

L’àlbum de València a Émile Zola

Por  - 

Blasco Ibáñez i el blasquisme posaren València en el mapa de l’Europa contemporània i ho feren a través d’una ferma posició de compromís amb els valors republicans, laïcistes i de justícia social que enllaçaven amb els principis de la Revolució Francesa. Així ho mostren els actes en defensa de Zola, en 1898

poesia

Víctor Iranzo; un botiguer entre Bécquer, Llorente i Llombart

Por  - 

Fa uns anys vaig escriure en un paper que enyore, que ja no existix i que es deia Quadern, que la Renaixença recuperava un apòstol. Fou amb motiu de la publicació dels sainets complets de Manuel Millàs. Ho vaig dir perquè no només respirava novament una obra, sinó tot un personatge. Sis anys després vinc a dir el mateix de Víctor Iranzo i Simón (1850-1890), un altre seguidor d’aquella fe que retorna editorialment però també, en certa manera, a la història de les lletres. Perquè ningú o quasi ningú recordava ja un dels millors poetes que donà una Renaixença de poetes, com fou la valenciana

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email