GRUPO PLAZA

literatura

La tinta sobre la pedra

Gènere híbrid i fronterer avant la lettre, a cavall del relat d’aventures, la crònica, la biografia, l’informe geogràfic i, en alguns casos, fins i tot l’assaig etnològic o l’autoficció, la literatura dedicada a la muntanya i a la passió de trescar-la s’ha vist sovint relegada als prestatges dels llibres tècnics, transitats només per entusiastes de la matèria

12/12/2021 - 

VALÈNCIA. Un equívoc que ha apartat molts lectors curiosos i omnívors, però sense una inclinació especial cap a les proeses alpines, d’un bon feix d’històries amb ingredients sobrats per a fer-los vibrar. Fet i fet, pocs escenaris han aplegat una col·lecció de personatges tan singulars, amb una vida tan al marge de les convencions i tan enquimerats per desafiaments on corrien el risc de perdre-la com les grans serralades del món. Una raça a part, acarada a un medi inclement i a traüts sense fi, que un dels seus exemplars més distingits, Lionel Terray, va definir en una fórmula que ha esdevingut tòpica com a Conquerors of the Useless (1961), conqueridors d’allò inútil. La potència poètica del concepte és difícil de superar, perquè evoca l’esforç que cal fer i el preu que cal pagar per tal d’assolir una glòria incerta i fugaç; l’exultació passatgera de coronar un cim, la recompensa intangible que perseguix tot alpinista i que no fa peça en un engranatge social tan orientat als rendiments quantificables com el nostre.

La muntanya i la vida

Eixa rebel·lió contra els valors utilitaris, la recerca permanent d’autonomia i els equilibris complicats per a garantir-la o el deseiximent material que la muntanya imposa als seus acòlits recorren alguns dels títols fundacionals de la literatura alpina, com l’esmentat de Terray, Étoiles et tempêtes (1954) del seu amic Gaston Rébuffat o l’extraordinària novel·la Solo Faces de James Salter (1979). De fet, tot això esdevingué amb el pas del temps un lloc comú del gènere, a voltes complaent i rutinari, però també periòdicament renovellat a mesura que emergien nous conflictes.

El documental Valley Uprising (2014), que resseguix la història de l’escalada en roca a la vall de Yosemite, n’oferix una panoràmica sensacional. En la dècada dels 50 els pioners arribaren a eixe paradís de granit amarats del refús beatnik a l’acomodament consumista de la societat nord-americana. En els 60 es visqueren les tensions entre una visió purista i espiritual de l’activitat i una de més hedonista i mundana. En els 70 arribaren els ecos de la contracultura i la seua voluntat de transgressió. Els 80 i 90 presentaren el dilema de la professionalització i mercantilització dels esports de muntanya. I el segle XXI ha posat a prova una darrera fornada d’escaladors i aventurers que mentres definien nous reptes han hagut de conviure amb un turisme cada volta més massiu i fer front als controls més estrictes de l’autoritat en els espais naturals.

Així, la muntanya, i contràriament a la imatge d’espai idíl·lic sostret al temps que sovint se n’ha projectat, ha sigut una caixa de ressonància de les inquietuds de cada època. I el fet que cada nova generació haja hagut de buscar la manera de salvar l’ànima dona a la narració de la seua peripècia un component dinàmic, transcendent i dramàtic que la lliura de la repetició.

El mític escalador polonés Jerzy Kukuczka

La cartografia dels límits 

La dialèctica entre la vida estabulada de les societats contemporànies i la llibertat i companyonia desinteressada dels cims, amb tots els clarobscurs i contradiccions que incorpora, ressona amb una força incomparable en els relats de les gestes de l’himalaisme polonés. Eixits d’un país devastat per la guerra i sotmés als rigors del socialisme real, figures com les de Voytek Kurtyka, Krzysztof Wielicki o Andrzej Zawada crearen una llegenda particular gràcies a l’audàcia de les seues ascensions hivernals i a l’enginy, austeritat i abnegació que exhibiren durant les seues carreres. A diferència d’altres expedicions, les poloneses no comptaven amb suport o finançament estatal i, ans al contrari, eren seguides amb suspicàcia per unes autoritats nacionals que es malfiaven d’aquells eixelebrats que anaven per lliure i no sentien cap voluntat de posar les seues conquestes al servici de la propaganda del règim.

Ho explicà amb una barreja molt ben mesurada d’èpica, intimisme, agudesa política  i humor eslau el més famós de tots ells, Jerzy Kukuczka, a Mój pionowy świat czyli / El meu món vertical (1995); i qui com a prova de la precarietat a la qual s’hagueren d’imposar morí escalant el Lhotse quan s’espenyà per culpa d’una corda esquerdada que havia comprat de segona mà a Katmandú. Una perspectiva que l’escriptora de muntanya més notable de la dècada passada, Bernadette McDonald, ha completat gràcies a la seua biografia de grup Freedom climbers (2011) o la dedicada a Kurtyka, Art of Freedom (2017).

L’apogeu de l’alpinisme polonés suposà també  la cloenda d’una època daurada, perquè el relleu a l’alta muntanya el prengueren dos fenòmens igualment controvertits. D’una banda, la transformació progressiva d’alguns huit mils en filials turístiques, amb tota una industria de permisos i empreses de xerpes al voltant que, a canvi d’una tarifa generosa, permeten a afeccionats voluntariosos ascensions abans reservades a experts de llarga trajectòria. Els contorns d’eixa vulgarització els dibuixa amb traç destre un dels pocs best-sellers que ha transcendit al públic no especialitzat: Into the Wild / La febre del cim de Jon Krakauer (1996), on l’autor explica la seua experiència desgraciada com a client d’un tour a l’Everest, el xoc entre les lògiques comercials i de supervivència en un entorn hostil i les conseqüències tràgiques que tot plegat tingué per a persones sense la preparació física i mental requerida quan les coses anaren mal dades.

De l’altra banda i com a fugida avant quedà la recerca de nous impossibles. L’opció assumida per l’escola eslovena a partir de la dècada dels 80 del segle passat: l’atac per vies complicadíssimes o en solitari, que va empényer els límits verticals encara un poc més amunt, però que també es cobrà sovint tributs terribles. Inspirats per Pot (1981) de Nejc Zaplotnik, la novel·la de muntanya en què es reflectí una nació sencera pels anhels d’independència i integritat que traspuava, hòmens com Marko Preselj, Tomaš Humar, Pavle Kojzek o Aleš Česen, entre tants d’altres, esdevingueren la darrera avantguarda d’una concepció heroica de l’alpinisme que, no obstant això, també fou jutjada amb severitat per aquells que perceberen que en la seua epopeia es diluïa massa la ratlla entre la ingenuïtat i la irresponsabilitat, el coratge i la temeritat, l’esperit de superació i la vanaglòria. 

El Messner Mountain Museum Corones sobre el cim del Kronplatz, al Tirol del Sud

Explorant els màrgens 

Reinhold Messner, probablement l’escalador més icònic de la història, el primer en pujar els catorze huit mils i alhora un narrador i conversador de gran trellat, ha sigut la veu més representativa del blasme tant a la banalització de l’alpinisme com a l’assumpció de riscos forçats i absurds que deixen arrere viudes i òrfens. Sense estalviar-se l’autocrítica, la seua proposta és que potser haja arribat el moment de deslligar el gaudi de la muntanya i l’elaboració d’una literatura que la posa en el centre de l’alpinisme i la crònica de noves escalades. I ha donat exemple amb la creació d’un projecte museístic preciós al Tirol del Sud que ens acosta a la història i herència dels sostres del món i dels seus pobladors o amb relats que descriuen expedicions laterals i fora del focus sobreexposat dels campaments base (Gobi, 2005) o a l’encalç de mites tan seductors de les regions altes com el de l’home de les neus (Yeti. Legende und Wirklichkeit, 1998).

Una intuïció que es confirma quan observem que algunes de les novetats més estimulants del gènere en els darrers anys provenen de concepcions atípiques de l’exercici de trescar com la de Paolo Cognetti, autor de títols tan suggestius com Senza mai arrivare in cima (2018), o de personalitats abassegadores com la de Mauro Corona, talent descobert per Claudio Magris i Marisa Madieri, escultor, escalador, supervivent de l’esfondrament de la presa de Vajont, memòria viva dels Dolomites friülans i creador d’una comarca alhora real i literària en la tradició de la Yoknapatawpha de Faulkner o la Comala de Rulfo. Dos fites principals d’una travessia per la carena que separa inèrcies gastades dels horitzons prometedors en què la muntanya assolix finalment la condició d’espai privilegiat per a la reflexió i la il·luminació a l’altura de la mar i dels Conrad, Melville, Stevenson o Hoare, que encara ha d’acabar de trobar. 

Noticias relacionadas

homenatje

L’àlbum de València a Émile Zola

Por  - 

Blasco Ibáñez i el blasquisme posaren València en el mapa de l’Europa contemporània i ho feren a través d’una ferma posició de compromís amb els valors republicans, laïcistes i de justícia social que enllaçaven amb els principis de la Revolució Francesa. Així ho mostren els actes en defensa de Zola, en 1898

poesia

Víctor Iranzo; un botiguer entre Bécquer, Llorente i Llombart

Por  - 

Fa uns anys vaig escriure en un paper que enyore, que ja no existix i que es deia Quadern, que la Renaixença recuperava un apòstol. Fou amb motiu de la publicació dels sainets complets de Manuel Millàs. Ho vaig dir perquè no només respirava novament una obra, sinó tot un personatge. Sis anys després vinc a dir el mateix de Víctor Iranzo i Simón (1850-1890), un altre seguidor d’aquella fe que retorna editorialment però també, en certa manera, a la història de les lletres. Perquè ningú o quasi ningú recordava ja un dels millors poetes que donà una Renaixença de poetes, com fou la valenciana

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email