HABITEM

Elisabet Quintana Seguí: Criteris i gestos que humanitzen sistemàticament l’espai de la ciutat - C. Pastor

L’arquitecta i paisatgista Elisabet Quintana afronta nous projectes per a donar vida a l’espai públic

7/03/2023 - 

VALÈNCIA. “Els illencs tenim una relació molt forta amb l’illa. La insularitat et posa uns límits territorials clars, fan que la identificació sigui molt directa. Eres d’un lloc que està molt clar. Crea una identitat i un arrelament”, explica l’arquitecta i paisatgista Elisabet Quintana.

Però la seua mirada no està només creuada pel fet d’haver nascut a Menorca. Després d’estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i treballar als servicis d’urbanisme de l’Àrea Metropolitana barcelonina, va arribar a València des del nord. “Els últims anys de la carrera em vaig interessar pel paisatge, amb professores com Rosa Barba o Elias Torres. Va ser una manera de conéixer que hi havia altres formes de fer arquitectura”.

Després a l’AMB em vaig construir com a professional, amb Fidel Vázquez. Vull reivindicar els becaris, perquè jo vaig entrar de becària, i vaig tindre una persona que em va dedicar molt de temps per ensenyar-me. Va ser generós i va fer una inversió on vaig passar per tots els processos del projecte, fins i tot anant a l’obra”. “Tenia pressió per ser dona, però especialment per ser jove”. 

Si hi ha alguna persona que t’espenta a estudiar Arquitectura, al cas de Quintana la influència va vindre de son tio, Joan Josep Gomila. “Jo tenia molt clar que volia una carrera creativa, però ell era un exemple per a mi. Pensava que em volia agradar fer la seua faena, com s’implicava en la societat. És una persona inspiradora per a mi que em va transmetre que l’arquitectura és una cosa més important que fer cases. A vegades es perd la il·lusió, però ell sempre en té”. 

I és que la pràctica espacial d’Elisabet Quintana, que sempre treballa en equip, aborda un ventall d’escales més gran de l’usual. “En els darrers anys, li estic agafant gust a l’escala xicoteta, fins que he arribat al jardí. Primer has de pensar com evolucionarà amb el temps: amb un jardí el projecte no s’acaba mai. A vegades pense que són adoptats, que els vaig visitant i tenim un contracte amb el temps”.

Siga un jardí, un carrer o un pla territorial, els principis són sempre els mateixos. “En tots els casos tenim un vincle molt fort amb el lloc. No entenem un projecte desarrelat, sinó que el coneixem en profunditat. Des de l’àmbit ambiental, fins a la connectivitat i la vessant social, l’anàlisi inicial ha d’abordar la mobilitat humana, la connexió amb la resta de la natura, les activitats que hi haurà, la identitat que genera... i la perspectiva de gènere”.

Si volem que el que estiguem fent servisca per a tots, hem de tindre eixa perspectiva. Faltava una mica d’empatia fins ara, de pensar com s’utilitzaria l’espai, perquè hi havia situacions que es donaven per sobreenteses. Hi ha punts de vista que no hem atés, estaven en silenci perquè ningú els demanava. Per això, les ulleres violeta enriquixen molt el que ix al final”.

Va passar amb el projecte de l’entorn del Mercat Central i la Llotja de València. “Les condicions inicials ja marcaven que l’autobús havia de pegar la volta a la plaça, però no ho enteníem. Treballant amb el Grup Estel sobre la perspectiva de gènere vam analitzar com era d’important el bus per al veïnat, especialment conformat per dones grans que el necessiten, que l’autobús els dona una seguretat i una accessibilitat, que nosaltres ara gràcies a esta perspectiva entenem millor”. 

Amb el projecte ja resolt i la vegetació esperant la primavera, “ara anar allà i que estiga ple de gent és el que més m’agrada”. “És un projecte que s’ha estirat molt amb el temps i això ha fet que estiga pensat fins al detall. Els projectes necessiten temps, però els terminis amb els quals vivim hui no afavorixen la qualitat dels projectes”. 

La proposta la signa Quintana, amb Blanca Peñín i el despatx de Julià Espinàs i Olga Tarrasó. “Tindre equips intergeneracionals és molt interessant perquè aprens el doble de ràpid. Olga Tarrasó, qui havia sigut professora meua, sempre ens recordava que hem de projectar amb criteris, no amb formes”.

Una idea-força que es va materialitzar al paviment de la plaça. “Un dels dos objectius del projecte era treballar l’antic braç sec del Túria, recordar com l’aigua conformava la ciutat. Per això, volíem que els paviments foren coherents amb els recorreguts de l’aigua, que la seua composició reflectix ara la recollida de les pluvials i el traç de l’antic braç”.

No és habitual al disseny d’espais públics, però ací quan es canvia la textura, hi ha un canvi de pla, un canvi de pendent. Hi ha una composició clara i els embornals estan als punts més baixos de la intersecció. I com deia Tarrasó, quan hi havia alguna modificació, no pensàvem en una forma nova, pensàvem en la forma que el criteri ens donava. Això fa que tingues marge de joc quan trasllades el projecte a la realitat, perquè al final una obra sempre és imprevisible”.

Endinsada ara en el disseny de nous carrers al Cabanyal i al barri de la Moreria de Mislata, la pràctica de Quintana Seguí avança amb les mateixes coordenades. “Pensem transformacions amb criteris reproduïbles i adaptables a qualsevol cas, com el mòdul triangular que vam utilitzar a un projecte per a reverdir l’Eixample de Barcelona. I també tractem de resoldre el projecte amb un únic gest, com l’espai central de la plaça Manuel Escobedo de Betxí”. 

Noticias relacionadas