‘Cualquier verano es un final’, un homenatge lluminós de Ray Loriga a l'amistat - E. Almiñana

VALÈNCIA. Thomas Ligotti és l'autor d'un llibre titulat La conspiración contra la especie humana en el qual es fa un profund retrat de l'existència de l'homo sapiens des d'una perspectiva gens habitual, que no deixa de ser sorprenent: és millor viure que no viure, l'existència a la inexistència? La resposta, en realitat, no és senzilla. Cap pregunta de tal calibre filosòfic pot ser-ho, si es pretén donar una resposta en condicions que no depenga d'extrems com ara una vida de luxe inacabable i salut envejable, enfront d'una vida repleta de desgràcies. La veritat és que no coneixem la no existència, perquè sempre hem sigut, i perquè tal cosa no tindria sentit, igual que no podem conéixer el no-res perquè si poguérem, ja hi hauria alguna cosa i no res. 

Ligotti repassa esta qüestió i altres similars relatives a la naturalesa humana, com l'excés de consciència, eixa mutació que si bé en algun punt de l'evolució va poder ser un avantatge, poc després es va convertir en la pitjor de les condemnes, en obligar-nos a saber en tot moment que morirem. A desaparéixer. Això al seu torn va generar una paradoxa a la qual es referix Ligotti citant el filòsof noruec Zapffe: la nostra consciència fora de control ens mostra l'horror, i a la nostra consciència massa capaç recorrem per a autoenganyar-nos i posar-nos un vel de distraccions que ens permeten evadir-nos (una miqueta).

Algunes formes de pensament aconseguixen fins i tot que en lloc d'oblidar-ho, ho acceptem (d'alguna manera). I després està la literatura. Fins i tot la literatura que partix d'extenses experiències sobre el que és viure, del que és estar a punt de deixar de fer-ho, del que és vore com uns altres deixen de ser. La literatura, la bona, és capaç de vertebrar una història sobre l'amistat i l'amor en clau d'humor amb la mort (assistida) de fons. Bé, no la literatura, sinó Ray Loriga. Que, ben pensat, és sinònim de literatura.

Cualquier verano es un final és el nou llibre d'un autor icònic de les nostres lletres, un escriptor que va ser l'ídol d'una generació i que va saber transcendir allò generacional (molts tòtems s'han perdut pel camí). Amb Rendición, la seua penúltima novel·la, va guanyar el Premi Alfaguara, més tard va arribar Sábado, domingo, i ara, després de superar un greu problema de salut que es va presentar just abans de la pandèmia, ens ha portat esta fantàstica història sobre l'amor i l'amistat, sobre l'amor que és amistat i l'amistat que és amor.

Una història, a més, en clau d'humor, un humor que acompanya  la història i que fa de contrapés d'una altra dimensió del relat, la que té a vore amb la mort, perquè en Cualquier verano es un final hi ha dos amics, una relació d'admiració a la vora de l'obsessió, i una persona en el que probablement és el millor moment de la seua vida, que, no obstant això, vol morir, o que precisament per això vol morir, però no de qualsevol manera, sinó en un bell i pintoresc centre suís que per un preu gens mòdic, et permet retirar-te per a acomiadar-te de la vida tranquil·lament i sense dolor. 

Loriga compon amb tot això una novel·la lluminosa, brillant, emocionant i divertida. Com aconseguix que una història així —de la que ell recalca especialment l'amor i l'amistat, però en la qual indubtablement la mort té d'una gran presència— provoque el benestar que provoca, és una cosa que té a vore amb el seu gran talent, i no amb una explicació tècnica. Cal saber fer-ho. Cal poder fer-ho. Ell ho ha aconseguit.

Per exemple: “entre el estruendo de la batucada en el Sambódromo del Marqués de Sapucaí, constituía una distracción fascinante. Era como una versión personalizada de ¿Dónde está Wally? con impagable añadido carnavalesco y musical. Un entretenimiento tan electrizante como completar puzles de castillos del Loira. La pieza que me faltaba siempre era Luiz. Al igual que a los que hacen puzles suele faltar una ficha azul cielo, en mitad de un cielo azul y eterno, yo nunca conseguía dar con él. Sólo una vez, a decir verdad, estuve seguro de reconocerlo, y fue durante un desfile en el que su escuela iba toda disfrazada de los más variopintos superhéroes, más o menos míticos. Claro que aquello tuvo truco. Luiz me había avisado de antemano de qué iba disfrazado y se trataba, desde luego, de un disfraz singular, difícil de confundir entre la muchedumbre. No, no era un superhéroe cualquiera (Spiderman, Batman, Superman y Mujeres Maravilla había a cientos), sino el Fantasma que Camina, un oscuro personaje de cómic de los años treinta creado por Lee Falk que curiosamente me encantaba de niño. El héroe de la historieta era un morenazo inglés y guapo, vestido con un ajustado mono morado y un calzón de rayas negras diagonales, que resolvía crímenes en un país inventado del África colonial llamado Bengali”.

 A Yorick, que així es diu el personatge, pel propi amo del crani shakesperià i per llorica —ell mateix afirma que poques coses li agraden tant com autocompadir-se—, li falta Luiz, eixe Luiz que podria fins i tot arribar a ennuvolar el cel blau, perquè, com explicava Loriga en la presentació de la novel·la en la Llibreria Ramon Llull, u a vegades puja a un altre a un pedestal i llavors ja no li queda una altra que admirar-lo des de baix, en un contrapicat letal, que damun pot incomodar l'objecte de culte, l'obra d'art vivent,  la representació d'allò diví que, no obstant, és de carn i ment, i a més, no ha demanat que ningú li rese. Així passa. Però encara que ho sapiam i ho evitem: l'amor i l'amistat tenen una miqueta d'exaltació. Almenys, de la vida.