GRUPO PLAZA

LITERATURA

De l’originalitat i el plagi

En El fantasma de Canterville Oscar Wilde ja anunciava el gos dels Baskerville, o almenys la suma de les seues parts, a falta d’ajuntar-les en un tot. Un gos negre, fosforescència i el caràcter espectral: tres inquietants elements que després Arthur Conan Doyle podria haver unit en el seu gos. O no

8/05/2022 - 

VALÈNCIA. Parle del passatge en què el fantasma està a punt d’esdevindre un gran gos negre per a espantar la senyora Otis: “El fantasma la mirà enfurit i al moment es disposà a convertir-se en un gran gos negre, proesa per la qual era justament cèlebre, i a la qual el metge de família sempre atribuí la perpètua idiotesa del tio de lord Canterville, l’honorable Thomas Horton. Però el soroll d’unes passes acostant-se el feu dubtar del seu ferm propòsit, pel que es va acontentar amb tornar-se lleugerament fosforescent i s’esfumà amb un profund gemec d’ultratomba just quan els bessons estaven a punt d’agafar-lo”.

Freud diria que el subconscient de Doyle ja havia llegit a Wilde mentres el seu conscient es passejava distretament per la pàgina. O s’equivocaria sobre la meua infantesa. Després d’anys de trobar petjades de llibres en llibres –eixos motius que s’oloren com a gossos–, jo defenc que la casualitat existix, i la repetició i, com és lògic, l’obsessió pel mateix: al cap i a la fi no som tan diferents els uns dels altres.

El teorema del simi infinit

Ambrose Bierce definix així plagiar i plagi en el seu càustic Diccionari del Dimoni (1911): “Plagiar, v. Assumir el pensament o l’estil d’un altre escriptor, a qui u mai ha llegit. Plagi, s. Coincidència literària entre un autor anterior sense mèrit i un autor posterior honorable”. I Lichtenberg diu en un aforisme: “És probable que tots els pares hagen cregut en algun moment que els seus fills eren molt originals. No obstant, crec que els pares intel·lectuals estan més exposats a esta tendra equivocació que qualsevol altra classe de pares”. Segons el teorema del simi infinit, si un mico assentat a una màquina d’escriure polsara tecles a l’atzar durant un període de temps infinit, podria acabar escrivint qualsevol text, com ara el Quixot, la Bíblia o Hamlet. Però i si hi haguera dos micos infinits, un en cada extrem del món? Acabarien escrivint els dos el mateix llibre?

Fa uns anys vaig llegir en alguna part una nota biogràfica de Conan Doyle en què el creador del “millor detectiu del món” –al meu criteri en disputa amb l’original, el Dupin d’Edgar Allan Poe– contava el següent: en una ocasió se li va ocórrer un argument per a un conte, però mai el va publicar. Al poc va llegir un relat anterior de Stevenson amb el mateix argument. Doyle se sentí alleujat perquè, d’haver-lo publicat, l’hagueren acusat de plagi. (No, no dic que Doyle i Stevenson foren micos. Ací l’únic simi és l’orangutan d’Els crims del carrer Morgue, primer relat policíac i primer misteri del quarto tancat –fins que es demostre el contrari– que tan bé resol Dupin).

Potser l’originalitat existix, però sols en el sentit que apuntà Hölderling: “Només som originals perquè no sabem”. Es pot ser original, és a dir, tindre una idea nova –que creiem única, nostra–, però això no impedix que no l’haja tinguda ja algú altre abans o que no tinga després –o mentrestant–, sense que tu ni eixe altre sàpien res l’un de l’altre, valga la redundància. Jo mateixa, farta de la pobra premissa binària Només hi ha dos tipus de persones, les que X i les que A, vaig arribar a la conclusió que, efectivament, només hi ha dos tipus de persones: les que creuen que hi ha dos tipus de persones i les que no. “Que original!”, vaig pensar. Doncs no. Als anys de formular la meua gran idea, vaig descobrir que ja l’havia tinguda Emerson.

Stevenson, tantes vegades acusat tontament de plagi, es va quedar estupefacte en descobrir que havia plagiat inconscientment a Washington Irving en L’illa del tresor. El lloro de Crusoe i l’esquelet de Poe eren nimietats, ja que “cap home no pot esperar tindre el monopoli dels esquelets ni acaparar les aus parlants”. Però la petjada d’Irving el sacsejà com la petjada solitària que turmenta a Robinson. En tot cas, no cal recórrer a la criptomnèsia ni al psicoanàlisi per a adonar-se que entre semblants –i tots som tan semblants!– és fàcil aplegar a conclusions semblants. Allò excepcional és el contrari: pensar alguna cosa única, alguna cosa que ningú haja pensat abans –ni mentrestant– ni després. (Una simple ullada a un comptador de la població mundial brinda una idea prou clara de les probabilitats de ser original).

Potser per això siga tan escassa la poesia, perquè poesia és dir el que ja s’ha dit com no s’ha dit. I segurament l’art consistisca en això: no en fer res de nou, sinó d’una altra manera. Açò, naturalment, ja s’ha dit.

És el comte Dràcula el comte de Montecristo?

Des que vaig llegir les dos novel·les em pregunte: té alguna cosa de Montecristo el comte de Stoker? La novel·la de Dumas no oculta el paregut d’Edmond Dantés amb un vampir. La seua presència torba a tot el món. En l’òpera la comtessa G... diu que “deu de ser algú acabat de desenterrar, algun ressuscitat eixit de la seua tomba amb permís de l’enterrador, perquè em pareix espantosament pàl·lid”. Franz li respon que sempre està així. La comtessa opina que el comte pareix “Lord Ruthven en carn i ossos”. I eixa al·lusió a Byron confirma a Franz que “si alguna cosa podia induir a creure en l’existència de vampirs, era precisament aquell home”.

Al poc la comtessa continua: “Byron em va jurar que creia en els vampirs, em va dir que algú els havia vist i em va descriure el seu rostre; bé, eixe és tal qual! Eixos cabells negres, eixos ulls grans que lluïxen com una flama estranya, eixa pal·lidesa mortal, i, a més, fixeu-vos que no és una dona qualsevol la que l’acompanya sinó una estrangera..., una grega, una cismàtica..., sens dubte una fetillera com ell”. (Potser el comte de Dumas perfilara encara més bé el Dràcula seductor del cinema). Més avant, la comtessa afig: “D’on ve, ho ignore; però on va, li ho puc dir: a l’infern de ben segur”.

Per un altre costat, en diversos moments, en especial quan per fi veu a Mercedes, el comte de Montecristo no tasta ni un mos en casa aliena. Els motius no són els de Dràcula, però l’efecte és semblant. Molt abans, quan Edmond es fica en la mortalla de Faria per a fugir de la presó, imagina com eixiria de la tomba si el soterraren: “Si el conduïen fins al cementeri i el depositaven en una fossa, es deixaria cobrir de terra; després, com que seria de nit, quan els enterradors hagueren pegat mitja volta, s’obriria pas a través de la terra tova i escaparia”.

Naturalment, quan Stoker va escriure Dràcula ja existia el vampir de Polidori, Ruthven –alter ego de Byron– i una vasta bibliografia sobre vampirisme i morts vivents –“els que tornen” o revenants, com els anomena Le Fanu en Carmilla (“revenientes” en la traducció en castellà d’Emilio Olcina revisada per Martín Lalanda)–, biografia que va des de les estirges, làmies i empuses clàssiques, passant per Lilith, fins a l’excel·lent tractat sobre vampirs d’Agustin Calmet, la mateixa Carmilla, el folklore romanés i el sanguinari Vlad Tepes, príncep de Valàquia, que popularment es pren com a font d’inspiració inequívoca de Dràcula, però de qui, potser, el seu autor no en va prendre res més que el nom i la maldat.

O, com arreplega Leslie S. Klinger en el seu Dràcula anotat: Se sap poc de la vida del comte (o voivoda) Dràcula, com se l’anomena en la novel·la de Bram Stoker. És sens dubte improbable que Dràcula fora el seu autèntic nom, i encara que alguns investigadors insistixen que el vampir descrit en l’obra és Vlad Tepes o Vlad Dràcula, conegut també com Vlad l’Empalador, un personatge històric de Valàquia, no hi ha cap prova, dit clarament, que Vlad tinguera cap característica vampiresca. Elizabeth Millar, que figura entre les més sagaces investigadores de Dràcula, afirma que ‘La qüestió del comte Dràcula i Vlad no té cap consistència’. De fet, la novel·la de Stoker no inclou referències a Vlad o l’Empalador, i no s’hi diu res de la terrible història de Vlad, llevat d’alguna observació d’allò més vaga i general sobre nervis d’acer i ment astuta”. 

No obstant això, Stoker el va fer comte.

Noticias relacionadas

ENTREVISTA 

Patricia Gómez i Mª Jesús González: “Les parets són testimoni mut del que ha passat”

Les artistes Patricia Gómez (València, 1978) i María Jesús González (València, 1978) veuen les parets com un testimoni mut de la historia. Un objecte que acumula circumstàncies i vicissituds en les seues capes. Utilitzant la tècnica de l’strapo, apeguen teles sobre les parets d’espais políticament sensibles i les arranquen per a recuperar els seus relat

ENTREVISTA

Guillermo Tomás Faci: “La llengua aragonesa naix en el segle XIII, de la mà del Regne d’Aragó” 

Por  - 

Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email