La modernitat a Dénia va començar en la primavera de 1958 de la mà de Samuel Bronston Productions, autora, entre d’altres, de Capitán Jones (John Farrow, 1959), El Cid (Anthony Mann, 1961), Rey de Reyes (Nicholas Ray, 1961) o 55 días en Pekín (Nicholas Ray, 1963). I ja estaria bé dir que simplement va ser un conte de fades en què la prodigalitat dels diners del cinema van traure un poblet pescador, jogueter i llaurador de la penúria de la postguerra. Però en realitat hi hagué molt més que tot això
VALÈNCIA. En esta versió mediterrània, tendra i de got i ganivet del Conte de Nadal de Dickens entren en joc diversos factors: des del candor infantil de Mia Farrow repartint el pa beneït en les festes de la Santíssima Sang fins a una alambinada operació d’evasió de capitals per part de l’empresa química i farmacèutica Du Pont, una de les multinacionals més importants del món. En este conte enfebrat i apassionat es creua el Rolls Royce verd de Dirk Bogarde amb una parella d’estupefactes Guàrdia Civils a peu de platja. Hi ha pollastres que suren per les aigües del port i una avioneta que vola des d’Andalusia buscant Ítaca i acaba aterrant en un portaavions de la Sexta Flota, un funcionari desterrat per ser massa zelós i un grapat de vius que van saber aprofitar el moment per a fundar les primeres dinasties de la rajola. En esta història de pel·lícula glatix la vida en un carrusel digne de la ploma d’Onetti o de la càmera de Fellini. Amics i amigues, xiquets i xiquetes, grans i majors, passeu, passeu i gaudiu de les meravelles del sèptim art. Amb tots vosaltres, la increïble història de Dénia i el Capità Jones!
Per a entendre el rerefons d’este divertídissim i lisèrgic relat primer entrem en el context explicat per les principals fonts d’este reportatge: el llibre de Toni Reig i Miquel Crespo Dénia, ciutat de cine (Institut Juan Gil Albert, 2004) i el documental Hollywood, capital Dénia (2010), d’Arturo Ruiz i Ròmul Soler. En concret, el franquisme de finals dels 50 –després que passara aquell incòmode episodi anomenat Segona Guerra Mundial i els intents de Serrano Suñer de convéncer a Von Ribbentrop que deixara jugar a Espanya a eixa cosa tan divertida de l’Eix– necessitava fer un gest, guanyar amics, obrir el país a cert aire de modernitat i expansió econòmica. En este sentit, atraure gegants nord-americans era una magnífica idea. Se’ls donaven totes les facilitats (i quan una dictadura diu totes vol dir totes) i se’ls posava un país a disposició. A canvi havien d’invertir en Espanya i –esta condició és la clau de tot– se’ls impedia traure els diners del país. Dins de la lògica autàrquica del règim, les mercantils estrangeres havien de crear una sort de circuit tancat d’inversió. Però, com sempre, el pla tenia un clavill que només esperava a ser descobert per un agent amb l’astúcia i l’ambició suficients. I és que les productores cinematogràfiques podien sortejar la prohibició de traure el capital guanyat en Espanya gràcies a la venda internacional de pel·lícules. Això és, precisament, el que aprofitaria Du Pont.
Esta firma havia guanyat una vertadera fortuna com a contractista de l’exèrcit estatunidenc durant la Segona Guerra Mundial, ja que el seu camp no era només la farmàcia, sinó també els productes químics i armamentístics. De fet, va ser una de les protagonistes del Projecte Manhattan, amb què els aliats van investigar les possibilitats de la bomba atòmica... Des de feia uns anys Du Pont operava a Espanya i per a traure el capital fora del control del règim va començar a invertir en cinema. Dit d’una forma més clara: va dopar financerament a Bronston fins a crear un gegant artificial de la indústria audiovisual que obria un oleoducte econòmic entre els dos costats de l’Atlàntic. Guanyava el règim perquè tenia qui li cantara les glòries i animara el país. Guanyava Bronston perquè tenia un accés il·limitat a gent, argent i forment. Guanyaven els patrons de Du Pont per motius obvis. I, de retruc, guanyava un poblet a vora mar que va vore la seua plàcida existència posada potes per amunt en una llarga dècada que el canviaria per a sempre.
Tot va començar amb John Cabrera. Este director de fotografia i cap de localitzacions va nàixer a Anglaterra, fill d’una família deniera aplegada al país com a conseqüència del flux comercial de la pansa. John sabia de cinema, parlava anglés i espanyol (suposem que també valencià) i, com que la família mai no va perdre el contacte amb la seua terra, coneixia la geografia i els ressorts de funcionament del país, amb la qual cosa va acabar esdevenint un home fort de la productora. Quan Mr Bronston va decidir que filmaria a Espanya la pel·lícula Capitán Jones (un biopic de John Long Jones, rebel escocés del segle XVIII i pare de la marina de guerra dels Estats Units d’Amèrica, així com figura admirada i reivindicada com a inspiració per Carrero Blanco), Cabrera va ser l’encarregat de buscar la localització del rodatge. Era la primera incursió del cinema americà a la península i no hi havia cap preferència determinada.
L’avioneta de localització va partir de Torrejón de Ardoz i la seua primera parada va ser Galícia, considerada una rèplica natural idònia d’Escòcia. Efectivament ho era, però per a la ment pràctica de Bronston un lloc on havia de parar de rodar cada dos dies per culpa de la pluja era una mala idea. El segon intent va ser la costa d’Almeria, que va quedar finalment descartada. I llavors John Cabrera va suggerir al pilot que posara rumb nord-est cap a la costa valenciana i Dénia. Eixe era el lloc. Ho tenia tot: un dòcil poblet abocat a la mar, un majestuós castell rodejat de ceps, un port gran i quasi buit després de la desaparició dels grans vaixells de la pansa, amplis espais naturals en la costa de les Rotes cap a Xàbia pel sud i platges d’arena cap a Oliva i el golf de València pel nord, un clima assolellat i benvolent... Dénia estava a un pas de convertir-se en tots els ports del món gràcies a la màgia de la càmera. Per cert, com a prova de la connivència entre la indústria del cinema i el poder, contarem que l’avioneta de Cabrera va acabar aquell vol de reconeixement aterrant en un portaavions de l’armada dels Estats Units fondejat en la costa catalana.
El desembarcament a Dénia va ser la prova pilot per als americans dels avantatges d’invertir a Espanya. L’èxit de l’operació els animaria a obrir poc després els mítics estudis Bronston de Madrid, que més avant serien de TVE. I poc va faltar per a que es construïren uns grandiosos estudis secundaris a Dénia, en les Rotes, amb un sistema de piscines per a escenes navals, decorats fixes, etc. Tot un Cinecittà o una Ciutat de la Llum avant la lettre, que no va collar per ben poc, però eixa és una altra història.
Un matí de maig de 1958 l’olor del llentiscle, el taronger i la mar es va barrejar amb una nova flaire desconeguda. Era el dolç aroma del primer Winston que s’encenia en la Marina Alta. I és probable que ho fera un pollastre ben templat, de camisa arromangada, nom exòtic i ulleres de sol per a qui estar plantat enmig del carrer Campos no havia de ser molt diferent de posar el peu en l’arena verge d’una platja de Papua i Nova Guinea. Els americans havien aplegat i amb ells una revolució d’incalculable ona expansiva.
D’entrada es varen establir dos campaments. La classe alta del rodatge, formada per la gent de Bronston, el director John Farrow i la seua família i els actors principals, amb Robert Stack al capdavant s’hostatjaven a Benidorm en l’hotel Las Dunas de la cadena Barceló, propietat de qui seria sogre d’Eduardo Zaplana amb el temps i un dels grans beneficiats de la pluja de bitllets del cinema. Per cert, que la família Farrow estava formada pel senyor John (exmilitar ultracatòlic, fosc i sever), la seua dona Maureen O’Sullivan (Jane en Tarzan) i el seus fills, entre els qui destacava una xiqueta de 13 anys que responia al nom de Maria de Lourdes Villiers Farrow. Mia, Mia Farrow.
Per al clan Farrow l’estada a la costa valenciana va ser una fita irrepetible, el primer i últim moment d’unió familiar, com explicava mig segle després un dels fills, John. El caràcter sever del pater familias obligava al fet que cadascun dels membres de la prole passara l’any escolar en un internat del món, allunyat dels seus germans. Per a ells, estar tots junts aquells mesos de platja i llibertat es va convertir en una pàtria edènica compartida per a tota la vida. Un refugi immarcescible de la memòria feréstec, que els retrotreia a quan van viure perillosament amb tots els luxes i atencions al seu abast.
Els Farrow van viure Dénia –sobretot Dénia– com una festa infinita. Com que s’avorrien a Benidorm, alguns dies agafaven el cotxe per a cobrir la tortuosa carretera que els separava del set de rodatge i a poc a poc es van convertir en celebritats locals. Prova d’açò és que Mia Farrow es va coronar regina de les festes de la Santíssima Sang en juny del 58. La seua eixida en carrossa va quedar documentada, igual que els fervorosos aplaudiments de Maureen O’Sullivan des de la llonja d’autoritats. Després, davant la porta de l’església, Mia va complir la tradició de repartir el pa beneït, però, com que es veu que ningú li va explicar massa bé de què anava allò i la xiqueta no parlava ni papa d’espanyol, es pensava que en compte de complir amb una cerimònia lúdica estava repartint pa entre pobres reals i famolencs. Clar, allà va anar tot el poble i Mia Farrow molts anys després ho recordaria amb grandíssima pena per la quantitat de misèria que havia vist aquell dia.
Unes altres vegades celebraven els temps dels Déus banyant-se a la mar i regalant-se paelles llegendàries en la caseta que els Cabrera tenien a les Rotes. És lícit pensar que Mia Farrow li recreara en veu baixa aquells dies daurats a Frank Sinatra en la intimitat d’un hotel durant el romanç que va culminar en boda només huit anys després: “You know Frank, Dénia was like...”. O que els tornara a evocar més tard, ara com a analgèsic, per a evadir-se dels disgustos procurats per Woody Allen.
L’investigador Antoni Reig i el periodista Ròmul Soler xifren en uns 30 milions de pessetes els diners que van caure a Dénia en el termini de tres o quatre mesos durant el rodatge de Capitán Jones, una espècie de Pla Marshall a escala local que va comptar amb la col·laboració de tota la cadena d’autoritats implicades. En este sentit, és simptomàtic el fet que no conste ni un sol paper de petició o concessió de permisos de rodatge als arxius municipals (ells n’estaven molt per damunt!) o també el destí que li esperava a un dels membres de seguretat de l’autoritat portuària... El bon home, davant l’espectacle que s’organitzava cada dia en el port, va començar a demanar papers i assegurances de responsabilitat. Vint-i-quatre hores després ell i la seua família estaven literalment desterrats a Andalusia.
Si l’aristocràcia de la pel·lícula s’allotjava a Benidorm, la classe de tropa va assaltar –literalment– Dénia. Sobretot les cases particulars, ja que la ciutat no comptava amb suficients hotels. Els xocs culturals no es van fer d’esperar. El primer motiu d’escàndol el va causar un avió (un avió!!) carregat d’un exòtic producte molt demandat pels yankees i quasi desconegut a nivell local: el paper higiènic. Es van descarregar palets sencers d’esta delicada matèria que venia a substituir les pedretes del bancal o el diari enganxat a un clau en els bars.
Però això no era res. En el port es va alçar un immens menjador de campanya en què cada dia s’ajuntaven més d’un centenar de persones entre tècnics i extres (un figurant guanyava més tirant-se a la mar i fent volantins per a la càmera que en la seua jornada laboral al camp, a la mar o al taller). Aquella gent es regalava amb luxes culinaris com el pollastre, que a les cases honrades, si la cosa havia anat bé, es veia només per Nadal, amb el putxero. I no només això, sinó que els pollastres sobrants després els tiraven liberalment a la mar, on quedaven surant i arreplegant salobre.
Evidentment, molt prompte es va córrer la veu que els americans pagaven amb ploma de rei i no miraven pèl. I va ser precisament eixa constatació la que va canviar la vida de Dénia. Però a això anirem en el pròxim punt. Abans, recreem-nos amb l’anècdota més deliciosa del rodatge: per a reviure les aventures del Capità Jones es van construir en unes drassanes italianes tres rèpliques de grans vaixells del segle XVIII. Tenien una aparença imperial, però no eren més que un decorat flotant amb una certa maniobrabilitat en aigües tranquil·les, com les de l’espill del port denier. Bé, un dia el director va exigir eixir a mar oberta a rodar. Els mariners locals el van advertir que l’oratge no ho aconsellava, i menys a bord d’aquelles coses monstruoses, però un exmilitar com Farrow no anava a deixar-se acovardir per quatre pescadors d’un país subdesenvolupat, així que res: proa a l’horitzó, càmera, tots als seus llocs, acció!
Al poc d’eixir a la badia, el vent i la mar van fer ingovernable la nau de Farrow, que va anar a la deriva fins a la costa de Calp, amb Robert Stack resant a tots els déus per la seua pell i els tècnics boçant impúdicament per la borda. I com que llavors no hi havia forma d’avisar des de la mar, ningú a Calp podia saber que aquelles veles anacròniques que eixien de la boira al nord del Penyal d’Ifac eren de la pel·lícula, de manera que, davant l’aparició de la misteriosa nau, van cridar la Guàrdia Civil. Els agents, peu a terra, cigarret a la boca i metralladora a les mans, es van plantar a la platja disposats a obrir foc contra el fantasma de Drake si calia. Per sort no va passar res, però la imatge és immortal.
Hi ha llinatges a Dénia, com Caudeli o Ferrer, que figuren en el santoral local de la construcció i les grans fortunes, però que en 1958 no eren més (ni menys) que uns treballadors com qualsevol altre. A base de treballar per als americans, Caudeli venent verdura i Ferrer –de malnom “Xocolate”– com a capatàs d’extres gràcies al seu domini de l’anglés, van guanyar molts diners. Hem de pensar que totes les factures s’unflaven sense misericòrdia i que els diners de Du Pont no s’acabaven mai. Bé, doncs aquells beneficis van ser els que es van invertir en els primers terrenys destinats a la construcció d’apartaments i les primeres promocions. Antoni Reig i Ròmul Soler ho expliquen molt gràficament: les persones indicades van rebre els diners adequats en el moment correcte. A la disponibilitat d’efectiu es va sumar una clarividència turística que va resultar definitiva.
Molts altres sectors es van vore beneficiats: fusters que alçaven i reparaven decorats, especialistes en bombes hidràuliques per a afonar i traure els vaixells, mariners que deixaven la pesca per a enrolar-se com a extres, etc. D’aquells jornals eixirien les primeres llavadores, neveres o altres comoditats modernes conegudes a Dénia. A escala popular el benefici arribaria en forma de gracioses i esplèndides donacions: l’amic americà va pagar berbenes, focs d’artifici, el trasllat de l’estàtua del Pare Per a la seua ubicació actual i molt de material per a l’hospital local. Només es van negar a pagar uns canons d’attrezzo que l’alcalde els va demanar per carta per tal de decorar el castell!
Amb el desembarcament del Capità Jones i el clan Farrow la postguerra quedava abolida per a inaugurar una edat daurada que va durar una quinzena d’anys, fins al rodatge de Los Tres mosqueteros (Richard Lester, 1973), que va ser l’última gran pel·lícula dels estudis Bronston a Dénia abans que Du Pont abandonara el negoci i li llevara la seua via de finançament més poderosa. Hui, si aneu al barri de Baix la Mar, trobareu l’estàtua en bronze d’un Click vestit de simpàtic pirata. És l’escultura amb què l’artista Titi Saldaña ha volgut homenatjar aquell cinematogràfic somni d’estiu, que, com va titular Vicent Andrés Estellés en un article de l’època, partia d’una inversemblant premissa: “Hollywood, capital Dénia”.
JOSEP VICENT MIRALLES (Xàbia, 1979) és periodista i escriptor. Ha treballat com a guionista televisiu, ha produït la sèrie Wintersun i és autor de l’adaptació del Tirantlo Blanch il·lustrat perPaula Bonet.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?