GRUPO PLAZA

món » L'ARSENAL SECRET

Derbis, històries de dos ciutats

Els derbis, els partits que enfronten equips veïns, condensen i escenifiquen de manera punyent el vessant social del futbol.

| 06/04/2023 | 4 min, 44 seg

Nascut en plena expansió industrial i adoptat ràpidament per unes classes populars urbanes que havien patit processos accelerats de desarrelament i aculturació, el futbol va prosperar tant i tan de pressa no només perquè oferira a practicants i espectadors un lleure intuïtiu i accessible, sinó també perquè els proporcionava un sentit de pertinença i cohesió comunitària. Una identificació amb uns colors –és a dir, amb una peripècia històrica, un imaginari concret, uns codis i formes de sociabilitat més o menys definits– que, amb tots els límits que es vullguen, mai ha deixat de tindre atractiu i utilitat cultural. I que ha conegut poques manifestacions més vibrants que un derbi: el matx que confronta directament dos lleialtats, dos sistemes de valors, dos formes possibles d’autopercebre’s i projectar-se en el món d’una mateixa ciutat.

És cert que l’adhesió a un equip és sovint filla del capritx i de l’atzar, com també que les raons geogràfiques o familiars manen en moltes ocasions. Però davall d’estes inèrcies trobem sovint altres motivacions de gran interès sociològic. Hi ha exemples clàssics com el dels equips centenaris de Glasgow i d’Edinburgh, on l’antagonisme està molt ben definit: Celtic i Hibernian foren fundats per immigrants irlandesos, arribats en massa a Escòcia a les darreries del segle XIX, i representaren des d’eixe moment la comunitat catòlica i gaèlica i el sentiment antibritànic. Per oposició, Rangers i Hearts han estat clubs protestants recolzats per partidaris de la Unió.

En altres casos la línia de fractura fou de classe: l’Internazionale de Milà el creà la petita burgesia de la capital llombarda i adoptà el seu nom per a denotar cosmopolitisme i distinció davant d’un rival, el Milan, que es considerava una passió de casciavitt, els buscaires dels estrats baixos de la societat o els operaris foravilers. Una dialèctica que es reproduïx, amb els matisos que escaiguen, en molts altres indrets: Racing Club, fundat per membres de la bona societat d’Avellaneda, contra Independiente, creat per empleats subalterns amb simpaties socialistes. Sporting Club de Portugal, Sevilla, Fluminense, Sparta de Rotterdam o Slavia de Praga, identificats com els equips senyorívols de les respectives ciutats, per contrast amb Benfica, Betis, Flamengo, Feyenoord o Sparta de Praga, representants de les essències populars. La Roma, molt arrelada en els barris més castissos de la ciutat eterna, contra l’aristocràtica Lazio, sempre orgullosa de la seua personalitat diferenciada, etc.

» Entre molts altres, el Llevant ha conreat la noble retòrica de la resistència al poder i l’oficialitat.

En altres casos les rivalitats s’erigiren sobre diferències gremials ja dissoltes. La que mantenen Millwall i West Ham és la més aferrissada del futbol anglés, fet curiós perquè els dos clubs nasqueren en els veïnatges riberencs de Londres i es nodriren d’estibadors portuaris i treballadors de les drassanes. S’explica que l’enemistat entre seguidors escalà en ocasió d’una vaga que els primers no respectaren i que provocà que la resta de la gent dels molls els detestara. Però el Millwall forjà el caràcter en eixa enclusa: “Ningú ens estima i no ens importa” és encara hui el crit dels seus incondicionals. Un exemple perfecte d’aquells col·lectius que s’alimenten del sentiment de dissidència; de l’orgull de la minoria que planta cara a les adversitats i s’eleva per damunt d’afectes gregaris i hegemònics. El St. Pauli d’Hamburg, l’Everton, el KS Cracòvia, el Boavista de Porto, l’AEK d’Atenes o el nostre Llevant, tots ells contraposats a veïns més massius o de més èxit, han conreat entre molts altres la noble retòrica de la resistència al poder i l’oficialitat.

Val a dir que eixes caracteritzacions maniquees contenen sovint contradiccions, mitges veritats i biaixos dubtosos. I també que poden transformar-se i fins i tot invertir-se  amb el pas del temps. Pensem sols en la rivalitat futbolística més literària de totes gràcies al conte 19 de diciembre de 1971, que li dedicà Roberto Fontanarrosa. Newell’s Old Boys té hui fama d’institució elitista. Rosario Central, en canvi, seria el club dels humils d’eixe gran port argentí. Però en els orígens fou a l’inrevés, ja que el segon estava restringit als empleats anglesos de la companyia ferroviària, mentres que el primer el formaren estudiants malcontents amb eixa exclusivitat.

Sinuositats per altra banda inevitables si pensem que tota identitat té un element de construcció mítica, de relat estilitzat i no del tot fidedigne que fabriquem i ens expliquem a nosaltres mateixos i els altres. I que en un món de vides que s’atomitzen i vincles que es desfan ens permet sentir contra el signe del temps que hi ha lligams que ens ultrapassen. Eixes contalles són, ras i curt, la reserva de sentit que encara ens unix, segurament molt més que les amenitats discutibles del joc o la identificació cada dia més improbable amb els jugadors, a una camiseta i les seues connotacions i circumstàncies.

Alexandre Serrano (Barcelona, 1976) és periodista i ha sigut col·laborador de TV3, Rockdelux, I Tchatchipen o Lletraferit, entre altres mitjans. Ha publicat el llibre A la menuda. La cuina de la triperia i les despulles a Europa.

@briabert

next