Alexandre Serrano

Un fantasma ronda pel món. És el de les veus que des de l’èter cibernètic s’alcen contra una de les dictadures més ferotges del nostre temps: l’hegemonia de l’Arquitectura Moderna i la devastació sentimental, estètica i moral que ha deixat el seu pas

El joc és una cosa molt seriosa. Tant que l’historiador i erudit groningués Johan Huizinga considerava que en els orígens de tota expressió cultural –de la literatura al dret, passant per l’art, la filosofia i fins i tot la guerra– rau una forma lúdica. El gust per desafiar-se, competir, plaguejar i passar-s’ho bé és tan instintiu i universal que segons el docte professor de la universitat de Leiden la nostra espècie mereixeria rebre el nom d’Homo Ludens

Potser siguen un vestigi d’un món que se’ns va allunyant; un de confiança en el poder ordenador de la intel·ligència i en l’eficàcia de la paraula com a dic de contenció de la riuada d’estímuls contradictoris que és l’existència moderna. Els prestatges organitzats per autors, per matèries, per col·leccions són un oasi tranquil·litzador on reposar de l’assalt continu de les forces caòtiques de la vida. I els llibreters, uns amfitrions hospitalaris que ens oferixen sostre i descans en la nostra travessia pels deserts de la realitat, per les seues tempestes d’arena, miratges malèvols i udols de xacals

Ultra Silvam, en els documents llatins medievals. Erdö-elve, en la llengua dels magiars que el conqueriren. Erdel per als otomans, que el van convertir en territori que tributava al Soldanat. Ardeal, en el romanés oficial dels nostres dies. És el ball onomàstic que prefigura la complexitat enigmàtica d’un país que ha captivat la imaginació de moltes generacions

Poques èpoques, si és que cap, s’han malfiat tant de les idees del secret i la iniciació com la nostra. El paradigma comunicatiu dominant exhorta a la més gran immediatesa i visibilitat i empeny tot sovint a un exhibicionisme sense límits. Van mal dades per als qui creuen que el dret al silenci és fonamental per a una vida grata i profitosa