Alexandre Serrano

Potser siguen un vestigi d’un món que se’ns va allunyant; un de confiança en el poder ordenador de la intel·ligència i en l’eficàcia de la paraula com a dic de contenció de la riuada d’estímuls contradictoris que és l’existència moderna. Els prestatges organitzats per autors, per matèries, per col·leccions són un oasi tranquil·litzador on reposar de l’assalt continu de les forces caòtiques de la vida. I els llibreters, uns amfitrions hospitalaris que ens oferixen sostre i descans en la nostra travessia pels deserts de la realitat, per les seues tempestes d’arena, miratges malèvols i udols de xacals

Poques èpoques, si és que cap, s’han malfiat tant de les idees del secret i la iniciació com la nostra. El paradigma comunicatiu dominant exhorta a la més gran immediatesa i visibilitat i empeny tot sovint a un exhibicionisme sense límits. Van mal dades per als qui creuen que el dret al silenci és fonamental per a una vida grata i profitosa