X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ressenya

Diània i altres meravelles

1/08/2017 - 

VALÈNCIA. Com tants, jo vaig tindre notícia de Joan Pellicer (Bellreguard, 1947-2007) a partir de les seues aparicions en la secció Les nostres plantes del programa Medi Ambient, del desaparegut Punt 2. Aquell home de mitjana edat, de potent bigot i dicció i accent ben particulars, que ens parlava de plantes i herbes com a remei de tot, i que transmetia una passió estranya per infreqüent, també era l’autor del monumental Costumari botànic i d’altres obres com Meravelles de Diània o De la Mariola a la mar que són, com diu encertadament Jorge Cruz Orozco al necessari i aclaridor pròleg del llibre que ara comentem (Diari de Sotaia, València, 2017), una autèntica geopoètica del territori.

I prou més que geopoètica és este Diari de Sotaia de recent aparició, perquè davall la fórmula aparent del dietari Joan Pellicer ens regala tot un art de vida, el ritme i els dies d’un any acompassats amb la natura, amb les estacions, amb el canviant escenari d’un territori que ell, bevent d’una proposta del botànic català Oriol de Bolós, va transformar en la seua benvolguda Diània, denominació que abasta aproximadament les comarques centrals valencianes, i que no ha tingut fins ara l’èxit o la presència o el coneixement que molt probablement mereix.

Sotaia és un llogaret de Bellreguard, pàtria primera de l’autor, la casa-matriu en mig de l’horta estimada i que servix de base per a les seues incursions constants, per a les seues anades i tornades pels camins i muntanyes de Diània, en un joc que en realitat és un ball sense fi d’atracció i fugida de la mar. Perquè igualment important serà la casa anomenada El Matissar, situada en el poble de Castell de Castells, refugi muntanyenc de profitoses lectures (Borges, Kerouac, Estellés, Pla, Goethe, Stevenson…), de descans entre expedició i expedició, d’observació vibrant i sentida del cel i les estreles en la nit.

Tots els mesos de l’any tindran la seua correlació amb el paisatge, totes les estacions el seu cant emocionat. Seran el seu objectiu ocells, plantes, serralades, fruits, els núvols que van i vénen, converses amb humils pastors que el deixeble Pellicer anotarà amb devoció d’aprenent etern, de fi i sensible observador de velles savieses, de coneixements quasi tel·lúrics. I ho farà amb un estil i un llenguatge riquíssim, deliciós i de fort alé poètic, resultat sedimentat de la barreja d’eixos contactes ancestrals i del solatge fecund de les seues lectures, la conjunció mesurada de civilització llibresca i cultura primordial, arrelada a la terra. I tot eixe amor pel món rural, per certa vida a la intempèrie del sol, la neu o la pluja, o pel silenci sagrat de les muntanyes, farà evident el seu desdeny per la vida urbana, pel seu obligat i puntual pas pels seus sorollosos carrers, concentrat en alguna que altra sentència probablement injusta però memorable: “No es mereixen les ciutats la lluna que viatja per dalt d’elles”.

Al llarg del text són centenars les denominacions de plantes, arbres, herbes o arbustos que apareixen, aïlladament o en llargues relacions, acompanyades quasi sempre de l’adjectiu perfecte. I això, que en qualsevol altre podria semblar una mera enunciació amb pretensions pedantesques o exhibitòries, en Pellicer és clarament un incansable amor per la diversitat, voluntat de divulgació i desig d’eternitat, de permanència, de perdurabilitat d’un món del qual l’autor vol deixar constància i testimoni viu, perquè sent i sap que només ens salvarà l’amor que ell ha assolit i que ens vol transmetre (“No podem dir que coneixem una cosa si no l’hem estimada”).

Al remat, el conjunt del llibre destil·la una sort de panteisme feliç i acceptat, una contagiosa comunió amb les formes i els ritmes de la natura de fortes ressonàncies orientals, de saviesa antiga, de renúncia a les vanitats i les necessitats absurdes de la vida urbana. Commouen, ací i allà, i entre moltes altres coses, algunes escenes domèstiques, com l’esperat descans en la nit, el plaer senzill de dormir, el foc de la llar en els dies de fred, el castell solitari que l’autor bastix en mig d’una teòrica pobresa, i que en realitat en res ha d’envejar a les estances més sumptuoses que els somnis o les ambicions dels hòmens hagen acabat per alçar. I només com a concessió a certa modernitat, l’aparell que reproduïx, com un miracle, les músiques que li apassionen.

El Diari de Sotaia és, per la seua brevetat (i també per la seua acurada i encertada edició) una joia, un regal alhora modest i fastuós, delicat i exacte, i que mostra el ritme i les circumstàncies d’un any qualsevol (d’un octubre a un setembre: el veritable any natural), i que ho fa en mig d’una serenitat formidable, d’uns espais ancestrals units a l’ànima d’un autor que és al mateix temps i successivament caminador, botànic, etnògraf o poeta. L’eixida a la llum del present llibre, que fins ara restava inèdit, és, més que un encert (que també), un deute ara pagat i que els valencians teníem pendent amb Joan Pellicer i amb nosaltres mateixos i la nostra memòria, un bell testimoni d’amor a la terra (en tots els sentits que vullgam donar-li a esta darrera paraula), que enceta la col·lecció Moment memorialística de la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Que en vinguen més.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email