El cel de Nabókov

VALÈNCIA. La vida de Vladímir Nabókov (Sant Petersburg, 1899 - Montreux, 1977) fou una permanent fugida. Cresqué a Rússia, que hagué d’abandonar durant l’adolescència quan la revolució comunista. Després visqué a Alemanya i França, d’on hagué de fugir dels nazis, passada la quarantena. Llavors es traslladà als Estats Units d’Amèrica, on residí una vintena d’anys més fins que decidí retirar-se a Suïssa, instal·lat en un luxós hotel, Le Montreux Palace. Ací trobà la mort, enmig de rutines i papallones. Hi ha tants paradisos com persones, supose, perquè cadascú és com és i imagina com vol la perfecció. Jo, per poc pretensiosa, sempre m’he estimat la de l’escriptor argentí Roberto Fontanarrosa: “A mí no me va eso del nirvana o los jardines con minas tocando la flauta. A los dos días ya te querés cortar las pelotas. Al Cielo le pondría canchitas y un par de bares, porque en el bar estás en tu casa y a la vez estás balconeando la calle”. Cadascú, també, decidix molt legítimament si la busca en vida o la projecta en el que ve després. Per a un altre escriptor, el rus Vladímir Nabókov, el paradís fou segurament alguna cosa semblant al que intentà trobar en Le Montreux Palace, l’hotel suís on visqué setze anys fins a la seua mort, el 1977. S’hi havia mudat després de dos dècades als Estats Units d’Amèrica fent classes de literatura entre Harvard i Cornell, en el que suposava un altre exili més després de Berlín, Niça i París. Els seus apunts docents, per cert, foren publicats després, com per exemple el meticulosíssim Curso de literatura europea (Bruguera, 1983) –no hi ha versió en valencià que jo conega–, on desbudella fins al mínim detall les grans veus i obres de les lletres del continent.

Però el del Montreux Palace fou l’exili definitiu. La suite del luxós edifici, és veritat, convidava molt poc a una altra fugida. Les circumstàncies tampoc no eren adverses a l’estada. Nabókov era ric, ja: la seua novel·la Lolita (Olympia Press, 1955) havia rebentat merescudament la caixa editorial i Columbia Pictures havia tret de la butxaca mig milió de dòlars pels drets d’Ada, or Ardor (McGraw Hill, 1969). D’altra banda, la seua germana vivia en la propera Ginebra i el seu únic fill, Dmitri, en la no llunyana Milà. Així, no és d’estranyar que preferira quedar-se. A tot açò, a més a més, cal afegir que l’hotel, construït estil belle époque el 1906, trià una localització privilegiada a la riba del llac més gran d’Europa, el Léman, garant amb la seua immensa massa d’aigua d’un microclima que suavitza les condicions de l’alta muntanya en un paratge envoltat pels espectaculars cims dels Alps savoians. No era poca cosa. El paisatge, de fet, ja havia enxisat altres il·lustres abans, com Rousseau, que situà allà la seua Julie, ou la nouvelle Héloïse (Rey, 1763), o Lord Byron, qui amb el seu poema “The prisoner of Chillon” féu el castell amb aquell nom i el poble de Montreux famosos definitivament. 

“Sóc un vell que tendix a la seua intimitat en tots els dominis de la vida i que preferix un isolament fructuós a Suïssa que l’atmosfera estimulant però distraient d’Amèrica”, digué després. I així fou, d’aïllat i de productiu, perquè en aquella rutina trobà el temps per a les seues passions: l’escriptura, les papallones, els escacs. Sobre la primera hi ha qui parla de rituals: despertador a les set, reflexió d’una estona al llit, desdejuni, unes quantes hores de treball, posterior passeig, etc. Potser. El cert és que en aquella suite, a més d’Ada, escriví l’última part de la seua obra, com Transparent Things (McGraw Hill, 1972) o la pòstuma i inacabada The Original of Laura (Penguin, 2009). I les papallones, deia. Nabókov n’era un gran expert; el tren cremallera de la gare de Montreux el pujava consegüentment a les altures on trobar-les: Gilion (689 metres), Caux (1.050 metres) i Rochers-de-Naye (2.042 metres). El 1975 caigué en una d’aquelles rondes per les muntanyes, accident al qual s’afegiria una altra caiguda en el bany un any després, fets que deixarien l’escriptor preparat per a la mort. 

Hi ha un novel·lista escocés, Andrew O’Hagan, que digué una vegada que “you can see it in his later books, the sense of belonging everywhere and nowhere at the same time, as if the only furniture one might seek to possess is the furniture in one’s own mind”. Fou en un article a The New York Times amb pudor a matèria de –i per a– rics desocupats, al qual no sé si caldria fer-li massa cas. Trobe que no, en el fons, perquè em fan ràbia les generalitzacions i perquè, a diferència d’ell, no he llegit cap novel·la de l’última època de Nabókov. Sí que vaig agafar, però, Lolita, i em va semblar que la irònica construcció d’aquell personatge torturat de Humbert Humbert, amb la seua obsessió malaltissa per les “nymphets”, belleses femenines adolescents, perdut “amid a civilization which allows a man of twenty-five to court a girl of sixteen but not a girl of twelve”, tan imperfecte, tan convençut que el més tènue dels seus “pollutive dreams” era mil vegades més enlluernador que “all the adultery the most virile writer of genius or the most talented impotent might imagine”…, que haver creat tot això, doncs, ben valia poder morir-se més o menys tranquil·lament a la vora del llac Léman, buscant papallones i escrivint unes últimes línies, foren perfectes o no.

CARLES FENOLLOSA (València, 1989) és professor de llengua i crític literari. Col·labora en la revista Saó i és coautor del llibre Créixer sense Maradona.