“Un malson és un clevill pel qual s’esgola l’infern personal de cadascú, un infern prenyat dels desitjos reprimits durant la vigília”, pensa aquella nit de juny del 1938, mentres fuma la darrera cigarreta al consultori ubicat al número 19 del carrer Berggasse de Viena. En pocs minuts, aprofitant la foscor, abandonarà la ciutat i, en menys de quaranta-huit hores, a bord de l’Orient Express, travessarà el Rin, passarà la frontera francesa, creuarà el Canal de la Mànega i arribarà a Londres
VALÈNCIA. El doctor ha aconseguit organitzar la fugida per mitjà de contactes diplomàtics, però no pot evitar sentir un regust amarg pel fet que els seus veïns, el carnisser, el venedor d’assegurances, el comerciant de teixits, l’advocat…, ho tindran molt més complicat. L’enutja haver de deixar el districte d’Alsergrund, la consulta i els pacients, i intenta expulsar de la ment aquella irritació i també la malícia i la impotència causades per l’exili forçós que iniciarà de seguida amb cada baferada de fum de tabac, alhora que passeja la mirada per la sala on ha exercit de psicoanalista durant trenta anys. Fa estona que ha apagat la ràdio i roman a les fosques, reposant a la butaca de cuir, amb els sentits embolicats pels records i per la boirina erràtica que desprén la cigarreta.
La llum tènue dels fanals del carrer penetra pel finestral, banya de nacre tota l’estança i altera el roig de les parets que emmarca els títols i diplomes acadèmics, els certificats de premis, els diversos reconeixements internacionals i les reproduccions d’obres d’art que les entapissen. Entre els centenars de llibres sobre arqueologia, hipnosi i neurologia de l’àmplia biblioteca, distingix l’exemplar de la primera edició de David Copperfield, de Charles Dickens, que va regalar a Martha quan eren nóvios; segur que encara cap dins de la maleta que té amanida al costat de la porta. “Els meus vells i bruts déus!”, remuga, a la vegada que llisca l’esguard sobre les nombroses peces arqueològiques que omplin l’escriptori i diverses taules i vitrines. Un grapat de relíquies de l’antiguitat que l’ajuden a donar una raó de ser al present; una magnífica i voluminosa col·lecció a la qual no pensa renunciar. Tot i les dificultats, s’ho ha enginyat per a salvar-la dels nazis i traslladar-la a la nova llar de Londres. Tanmateix, es nota malalt i cansat, i no es veu capaç de reproduir l’encís que transpira la cambra on es troba en un altre lloc.
Fixa l’atenció en la reproducció d’El malson, de Johann Heinrich Füsli, situada a la paret d’enfront, just damunt del divan pel qual han passat desenes de pacients, els temors i delers soterrats dels quals ha tret a la llum igual que un arqueòleg. Sent predilecció per eixa fantasia perversa del pintor suís; l’atrau la impassibilitat de la dona que apareix en el quadre gitada d’esquena, amb els braços i el cap penjant fora del llit. La tela del camisó, quasi transparent, se li arrapa als malucs, als pits i al sexe, com si el teixit estiguera mullat. El seduïx la criatura d’ulls brillants, orelles punxegudes i potes peludes ajupida sobre el ventre de la jove, que somriu amb un punt de lascívia a l’espectador. El vell Freud també somriu i li ve al pensament la llegenda de l’esperit de mirada mortal que habita els malsons, el que descansa sobre el pit dels dorments i els impossibilita moure’s, parlar, fins i tot respirar.
Tanca els ulls uns segons per tal de retindre la imatge d’aquell racó, amb el quadre i el divan, i en la foscúria sent la veu de Martha que el crida des del corredor. Apaga la cigarreta al cendrer, s’arregla amb la mà els pocs cabells que li queden i la barba davant de l’espillet que hi ha al marc de la finestra, col·loca el llibre de Dickens dins de la maleta i travessa la porta preparat per a deixar arrere per sempre el carrer Berggasse. “Els malsons son clevills per on s’esgola l’infern personal de cadascú”, murmura, mentre s’esforça a posar-se l’abric. No encerta a clavar els braços a les mànegues i li costa ajustar-se el barret. El cos li pesa com si una criatura invisible d’ulls lluents li pressionara la boca de l’estómac i li impedira alenar.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?