X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Grindadráp

El monstre més enllà de l’horitzó

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

6/01/2019 - 

VALÈNCIA. Si hi ha una arcàdia nòrdica potser té l’aspecte de les illes Fèroe: un xicotet arxipèlag depenent del regne de Dinamarca, de paisatges extrems, grans praderies verdes i vertiginosos penya-segats, amb vora 50.000 habitants, un PIB per càpita d’uns 45.000 euros (més del doble que el dels valencians, que va marcar el màxim històric en 22.000), pobles de postal víking, bona cosa d’ovelles i una indissimulada vocació de locus amoenus secret que desperta una atracció creixent en els operadors turístics i els oficinistes amb papallones al cor. Les Fèroe són el veí perfecte, el mirall de la civilització prístina i les coses ben fetes, el nóvio que somien les mares els matins de diumenge. Però este simpàtic doctor Jekyll de la mar del Nord bressola un Hyde salvatge que esmola calladament la destral que va dur amb ell des de les Òrcades i les Hèbrides en el segle VII, un fill bord i sanguinari dels fugitius de la crueltat del rei Harald de Noruega, una bèstia que desperta cada any per a amerar-se en mort. Literalment.  

El passat mes d’agost el món va assistir lleument horroritzat a la massacre de dos-centes balenes pilot en estes costes, en una tradició anomenada Grindadráp que es documenta per primera vegada en el segle XVI. Llavors la multitudinària matança tenia una justificació econòmica i nutritiva: un banc de balenes representava una extraordinària quantitat de carn, greix i oli que els habitants de les illes no podien deixar passar si volien alleujar les penúries de l’hivern en la soledat del llindar del cercle polar àrtic. Hui, tanmateix, el Grindadráp ha esdevingut un esport popular i intergeneracional. Les balenes són conduïdes fins a la platja i allà, armats amb ganxos de ferro que es claven als espiracles, broques industrials que perforen cervells i qualsevol altre objecte susceptible de convertir-se en arma contra cetacis, se les liquida una a una. No és un procés asèptic ni silenciós. No moren darrere d’una paret com les nostres vaques. Ben al contrari, els xiquets boten enfebrats sobre els seus cossos mutilats i xapotegen en les aigües tenyides de roig en una estranya imatge del bany d’Aquil·les en la llacuna Estígia o de Sigurd en la sang del drac Fafnir; dos representacions de la matisada invulnerabilitat per immersió en líquid màgic, de forja d’heroi popular, d’anticipació del bateig que no només salva l’individu sinó que – sobretot– l’inscriu en la comunitat, de la transformació suprema de la sang en vehicle d’identitat i eternitat. Entre les ones que trenquen en crestes de bromera roja contra les arenes negres de la platja hi ha cridòria de festa i els vells feliciten els turistes per la boníssima sort que han tingut de trobar-se a les illes justament eixe dia.

Llegir la novel·la de Morten A. Strøksnes i seguir la seua aventura a la caça del tauró boreal ens desperta un calfred semblant i molt antic. A bord de la seua llanxa pneumàtica ressona la terrible maledicció del capità Ahab que ens arpona des del cor de l’infern, revisitem les històries de depravació i follia de les illes que, com Judith Schalansky, tampoc nosaltres visitarem, revivim el formidable tòpic de la bèstia humana que només espera que la civilització baixe la guàrdia un instant per a udolar a la lluna. Morten i Hugo s’aboquen a la mar plens d’un amor reverencial per la natura que, no obstant, es manifesta en la destrucció simbòlica del tauró: un monstre de les profunditats que se’ns descriu amb tot luxe d’horrors com una potència cega de l’abisme, que potser fins i tot no existix, almenys en la nostra mateixa dimensió. En realitat, són dos caceres paral·leles i primitives: la del paisatge i la de l’animal, la d’allò visible i invisible com revers i anvers d’una ànima inabastable. La mà que empunya la llança de freixe i la mà que pinta a les parets de pedra més antigues del món dalt de la barca de dos amics en el nord on habiten els monstres de la nostra imaginació.

Gregory Peck fa de Capità Ahab en "Moby Dick" (1956), dirigida per John Huston

Potser una de les claus siga el diagnòstic que va fer Nathaniel Hawthorne a Herman Melville en llegir el manuscrit de Moby Dick: “Has escrit un llibre malvat”. Es referia a la minuciosa destrucció de l’ànima racional que s’orquestrava a través de les pàgines de l’aventura i que testimonia Ismael fins a l’instant suprem de la mort entre les aigües, de la definitiva i metafòrica baixada a les profunditats. D’alguna manera esta circumstància és comuna a l’aventura marinera, com si cada milla de separació de terra ferma ens apropara a una altra realitat interior i denunciara la fragilitat de la convenció que ens esforcem per habitar, amb diferents graus d’insatisfacció i resignació, durant tota la nostra vida. En endinsar-nos en la selva, som el coronel Kurtz i després, encara que tornem, alguna cosa d’eixa lluentor animal perdura en la mirada. És per això potser que al llarg de la història els ports i els barris mariners han guanyat la seua llegenda patibulària: senzillament estaven habitats per hòmens i dones que havien vist l’altre costat i no podien restar-ne indemnes. I no cal pensar en colossals balenes o taurons, o en els germans de la costa de l’illa de la Tortuga, sinó que qualsevol mariner valencià, qualsevol tripulant d’un vaixell de càrrega, qualsevol pilot del servici de guardacostes coneix suficients històries de perill, violència i mort com per a saber que la invocació de les regles i les lleis de terra endins no servixen de res a la ratlla de l’horitzó, on el cel es troba amb la mar i els punts cardinals es confonen. 

Hi ha una escena particularment evocadora d’esta sensació en El llibre del mar. Morten referix una festa celebrada en una de les illes del Vestfjorden: s’hi desembarquen begudes com per a calmar la set de l’Exèrcit Roig, hi ha música i menjar, hi acudixen els veïns de les illes properes i tot va relativament bé fins que l’autor comença una conversa amb un desconegut. L’home que l’aborda té una presència imponent (fins i tot per als estàndards de la gent del nord) i podria passar per una encarnació bròfega i etílica de Thor, ja prou bròfec i etílic ell mateix. Sense preàmbul li proposa a Morten barallar-se, perquè sí, sense que hi haja hagut provocacions o existisquen comptes pendents. Amb prudència i notable agilitat verbal el nostre protagonista evita el conflicte i se’n va amb la seua beguda a un altre extrem de la sala. Quan li conta l’episodi a Hugo, este el felicita pel seu trellat; el buscabregues és un especialista en trencar els braços a la gent. Crash-crash. Com si foren branques seques. Este home que es relaciona a través de la violència gratuïta és també un anònim monstre del nord, un fill dels relats mariners que podria aparéixer qualsevol dia de tempesta en la taverna de l’almirall Benbow, seguit del seu cofre de mariner i una història que contar. És una anècdota mínima i fins i tot anticlimàtica, però té el valor d’exemplificar la desviació de la regla, o més exactament la substitució per un altre tipus de cànon que estén el seu imperi en la naturalesa límit. 

Matança de balenes en les illes Feroe © Erik Christensen

Relats de la bèstia humana a la mar hi ha milers, reals i ficticis, de totes les èpoques: el tràngol col·lectiu dels habitants de les Fèroe davant la proximitat de les balenes, el terror de la proa dels drakkar, pirates africans i pirates del Carib, esclaus, galiots, mariners de got i coltell, naufragis, pesqueres mítiques i violentes, decapitacions de mariners bascs en Islàndia, distòpies isolades, canibalisme, animals homicides, accidents descarnats, misèries morals i grandesa de prínceps... Potser siga cosa “d’eixe miner subterrani que treballa en tots nosaltres; com pot dir ningú a on conduïx el seu pou, pel so desplaçat i ensordidor de la seua picola? Qui no sent que l’arrossega el seu braç invisible?”. La cita és del capítol quaranta-ú de Moby Dick i Strøksnes en fa referència com un dels motius conductors del seu relat. Són els miners invisibles els qui ens treballen per dins, dia a dia, incansablement, fins a foradar amb les seues ferramentes la caixa de pandora. Habitualment el símptoma no passa d’un inexplicable malestar que desapareix al poc de temps però en ocasions s’activa un procés irreversible que desemboca en la mar, en el Nord dels vells déus salvatges i en la lluita sense armistici contra el cor desdoblat de la fera i l’home que la busca.

Noticias relacionadas

'q' de Luther Blisset

Sense nom

Por  - 

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email