El Pont de les Flors quan era un pont

Una ciutat sol pensar que els ponts, justament els ponts, són un patrimoni neutre. De tots i, per tant, de ningú. Vasos comunicants, canals sanguinis. Però els ponts, perill!, són organismes vius.

El Pont de les Flors abans era un pont. En les dos últimes estacions li va canviar la pell, com en les praderies sembrades. Es va pelar sense flors. Hi va haver soroll de campanars i fúria de gasetilles perquè el Pont de les Flors no tenia flors. Tot i les soflames unilaterals, però, només estava de guaret. L’estaven pentinant.

El travesse cada dia després de prendre la decisió de si desviar-me pel de la Peineta (més dur; per la seua curvatura empina una miqueta el pas). Són ponts que connecten els dos hemisferis, els que València guarda davall el plànol del seu crani. D’hemisferi dret a hemisferi esquerre i al revés a la tornada. En eixes hores sense flors, de pont minvant, em vaig imaginar que la murga dels floristes es resoldria imaginativament. Es muntaria una manifa carregada de cistelles, una ofrena per a restituir els clavells extirpats. O s’enllaçarien les seues baranes amb cadenats per a completar el selfie perfecte. I algú –els mateixos que diuen que Port Saplaya és Little Venice– murmurarien que és elpontevecchiodelaTerreta. Un gran esmorzar(et) mobilitzaria les tropes per a manifestar que les flors, com la festa, han de continuar.

Tot va ser més lleu, perquè si Flaiano deia que allò que té de bo Itàlia és que res mai és realment seriós, la bondat de València passa perquè res mai és més ferm que la mateixa intenció.

Les flors van tornar per a calmar als qui, per falta de costum, ja no suporten els hiverns i es demanen una primavera tan eterna que enlluerne els presagis. “Ara sí que torna a estar bonic el Pont de les Flors”, vaig voler pensar que diria u dels seus habitants mentres arrancava un esqueix de gerani per a començar un viver en el seu propi jardí.

Han sigut interessants els darrers mesos en el pont amb flors, perquè sempre és sorprenent vore un poble discutir per l’estètica. Encara que tinc per a mi que allò que en realitat es dirimia és a qui pertany el record dels ponts. I per tant, el futur.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de Club a la fuga i coautor de La nova guia de València.

@vicentmolins