El regal de Grècia al món

VALÈNCIA. Algú defenia l’observació de Josep Pla: la decepció que sovint ens depara el trenc de l’alba, sovint tèrbol i esvaït, humit i fred, sense cap compensació possible, excepte un café calent. Potser Pla tenia raó, però amb ponent o mestral les coses poden ser molt diferents. La polèmica no remetia. Un opinava que l’aurora de dits de rosa, fórmula repetida en l’Odissea, rhododaktilos eos, era la insuperable. Un altre va contraatacar: la fórmula més bella de l’eixida del sol a la mar és l’única que compareix en la Ilíada, l’aurora de túnica de safrà, krokopeplos eos.

El més eclèctic a bord va renunciar a decantar-se per cap resultat: “si veus gavines a babord, l’altra banda és estribord”, va apuntar, saberut. Mereixeria el castic d’entrar en la cabina quan la mar ja mostrava la dentadura del somriure innumerable de les ones, com deia Èsquil, i el veler pareixia un cavall de Troia a punt de galopar. Maniós, el patró feu cara de pomes agres i ordenà prendre un segon ris a la major i enrotllar un poc la vela de proa. En la mar el condicional està prohibit. Un patró que parla en condicional –“podríem prendre un ris”, “hauríem potser d’obrir-nos un poc al vent”–, és un patró inservible, marejat.

Amb el trellat restaurat a bord, calia esmorzar. El problema és com compartir una botella de vi postpandèmic. El porró begut al gallet, com pertoca, hauria estat una idea tan higiènica com descabdellada mentres no s’invente un porró amb velcro que no s’esgole sobre la taula de cartes nàutiques. Uns tristos gots de plàstic personalitzats en serien el succedani. Cal fer-se càrrec de la pròpia saliva i de les pròpies llàgrimes, com en un temporal. I la xala torna que torna, ara amb la doble versió d’Afrodita com a tema de conversa.

Es tracta d’una deessa popular, universal, tàctil i democràtica, Afrodita Pandemos, però també és la deessa del desig més enllà del desig en la tercera fase del cel, Afrodita Urània. Almenys segons Plató, Afrodita és a la vegada pandèmica i celest, però no estàvem disposats a consentir que l’aede d’a bord ens castigara amb un dels més bells i esgarrifadors poemes de Gil de Biedma: “Voleu que vos recite ‘Pandèmica i Celest’?”, “No!”. Però el sol ja feia un pam sobre la ratlla del mar i el vent havia rutllat a una marinada primaveral i negociable amb un buf de la qualitat d’una Venus de Boticcelli sense carasseta, mentres una família de galfins amb nadó inclòs se’ns havia creuat en la derrota. L’escena ens va despertar la passió i el somriure. Seria influència de la deessa de la bromera del mar que acabaria varada a Xipre.

Afrodita és una deessa que riu, que s’estima el riure: philomeides és un dels seus epítets favorits, si bé alguns erudits troben que pot interpretar-se com a qui s’estima la còpula. Però sense el riure d’Afrodita no s’entén el món. Una de les rialles més afamades d’Afrodita és quan es burla del ridícul que fa el seu progenitor, Zeus, atrapat en un dels seus atacs de promiscuïtat emèrita: “Què passa, Afrodita, que no hi ha res sagrat per a tu, ni tan sols ton pare, Zeus?”. “Al contrari, pare Zeus, per a mi tot és sagrat, fins i tot el riure. Sobretot el riure!”.

“L’himne a Afrodita de Safo és també cosa bella”, apunta ell. Acaba amb una invocació quasi bèl·lica: “Sigues, també en la guerra, la meua camarada”. La qüestió supletòria és que el poema ha arribat a nosaltres sobretot pel calc que en va fer Catul, qui va virar en redó la darrera estrofa adreçant-se a si mateix i referint-se per tres vegades seguides a l’otium, el tedi: “Catul, el tedi et porta sempre al desastre, / el tedi fa que t’exaltes i mamprengues massa coses, / el tedi és qui sempre ha destruït els reis / i les ciutats pròsperes”. Pel que fa a la influència directa de Catul en Gil de Biedma, “quan la nit calla i els estels veuen els amors furtius dels hòmens”, s’admeten tota classe d’hipòtesis.

No ho sabrem mai amb certesa, però si diem amb Dylan que la resposta està “blowing in the wind”, també estarem calcant els versos de Catul: “In vento et rapida scribere oportet aqua”. Escrit, doncs, en el vent o en els ràpids dels rius. “Però, un moment, això és Plató! No ho veieu? És la imatge d’escriure en l’aigua, la crítica a l’escriptura que Plató feia en el ‘Fedre’”, va indicar l’única dona de la tripulació. “Ja n’hi ha prou d’este color!”, va esclatar l’escèptic pegant una puntada a la taula. “Per què em sembla tan fals tot el que dieu? D’això no es parla en la mar, del que no es pot parlar s’ha de callar!”. És molt senzill, amic, no estem en la mar encara. Estem en un bar vora port per a reactivar l’hostaleria i el bon humor, i d’alguna cosa havíem de xarrar abans d’embarcar-nos, no?

“Si em deixeu una darrera cita de Jasper Griffin sobre Homer, convide a una altra ronda!”. Més que concedit, clar. “Els poemes d’Homer no ens diuen que el món està fet per al humans, ni que el nostre estat natural siga el de la felicitat. El que sí que ens diuen és que el món pot entendre’s en termes humans, i que la vida pot arribar a ser  alguna cosa més que una insignificant i innoble lluita en la foscor. Este esperit escarmentat però no desesperat que contempla el món sense autocompassió ni evasió va ser el regal de Grècia al món, i és el més profund component del pensament homèric”. Queda dit.