Tono Fornes

“De la mania de parlar d’Homer no ens lliures mai, deessa”, va dir ell. Mania (follia, obsessió, còlera) és la primera paraula de la Ilíada. No li peguem més voltes: “En valencià és diu com en grec, mania, com la de navegar”, continuà ell. Algú havia pres la paraula enmig de l’afàsia de la mar. Calia parar l’orella. Nosaltres també érem uns maniàtics. Encetàvem el desconfinament de la Marina Alta a bord d’un modest veler. Treia el nas l’ou solar sobre la corda tibant de l’horitzó. La discussió estava servida: què és més formós de mar estant, l’aurora o el crepuscle? O siga, l’alba o la prima, en el precís idioma dels mariners valencians, balears i catalans

El mite de la caverna no és un mite. Els presoners que veien ombres projectades des del foc dels vigilants érem nosaltres.  L’ombra en el segle XXI és en colors i instagramable. Contemplàvem espectres, véiem pobles i ciutats i sentíem ressonar les orelles en la finor espessa de l’asfalt, com el xampany glaçat pres en dejú. Véiem ombres d’argilages i romers i alguna fina flor d’asfòdel, però el gladiol que teníem a mà dreta era tàctil i no pareixia que fora diferent del projecte d’assemblar-se a si mateix, la vella aspiració platònica

Des de les naus negres dels Mirmidons que assolaren Troia fins al precari i heroic James Caird de Shackleton, des dels vaixells fenicis on ressonà la parla púnica per primera vegada a Eivissa fins a l’ombra mil·lenària dels estols àrabs, les pedres han sigut part fonamental de la navegació a vela. Element modestíssim i silenciós, bandejat de la iconografia popular, els vells mariners sabien bé que el llast era imprescindible per a estabilitzar els seus bucs. Hui eixos cudols viatgeres encara conten una història de la Mediterrània pendent de desxifrar. Deixem que parlen les pedres