X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ELS LLIBRES A ITÀLIA

Els dies en flames de Giangiacomo Feltrinelli

Per als que tenim el bon costum de peregrinar a Itàlia a la menor ocasió, un dels temples tan ineludibles com habituals són les llibreries. I una de les estampes més estimades –en mig d’eixa repetició tan indignant com avorrida de franquícies internacionals– és la visió del rètol de fons roig i lletres blanques que anuncia la presència d’allò que hem convertit en la llibreria italiana per antonomàsia: la Feltrinelli

5/05/2019 - 

VALÈNCIA. Lluny de romanticismes, hui Feltrinelli no deixa de ser un gegant comercial, un grup editorial immens i amb interessos dubtosos i variats (i tan internacional i capitalista com les franquícies, per cert), però en qualsevol cas el seu nom encara manté, per als devots de la literatura i de la història turbulenta i apassionant del segle XX, un perfum iniciàtic lligat ineludiblement a Giangiacomo Feltrinelli, el seu fundador.

Però la història degudament relatada comença pel final, en un matí de març de 1974, quan pocs podien imaginar que el cos mort i mutilat d’un home, trobat als peus d’una torre d’alta tensió als afores de Milà, era en realitat l’escena final del personatge que va revolucionar bona part de la vida literària, política i editorial de la segona mitat del segle XX italià i europeu.

Provinent d’una nissaga d’opulents industrials originaris de la població vèneta de Feltre, i emparentats amb la rància i alhora rutilant aristocràcia de la zona, Giangiacomo Feltrinelli va nàixer a la ciutat de Milà en 1926. La seua era una de les famílies més riques del país, raó per la qual la mort sobtada de son pare en 1934 convertiria a sa mare en la viuda més desitjada d’Itàlia. A banda de l’immens patrimoni heretat, Giannalisa era una dona de bellesa llegendària però d’aficions en la línia de la rancior ja apuntada, i que gaudia presentant-se a les festes amb monocle i altres complements semblants, sempre envoltada d’un món frívol, aristocràtic i decadent farcit d’assaltants al castell de la jove viuda. Com era previsible, tant de desgavell havia d’acabar malament, i així l’elegit va ser el tan estúpid com bell Luigi Barzini, cèlebre periodista del moment i amb qui es casaria Giannalisa en 1940.

La presència de Barzini (o l’absència del pare) va ser determinant en la formació de la personalitat del jove Giangiacomo. A partir d’eixe moment ell i la seua germana Antonella passarien a ocupar un més que discret segon pla en la vida de la novençana, i s’establiria entre el futur editor i el padrastre una potent i recíproca línia d’odi per a la qual a Feltrinelli no li faltarien raons: el periodista, amb el consentiment de Giannalisa, no dubtaria a castigar més d’una volta al jove amb tancaments en el soterrani de casa durant dies i amb un règim alimentari a base de pa i aigua. 

A banda d’episodis tan lamentablement medievals, la despreocupació econòmica absoluta de la qual gaudia la família va permetre a Giangiacomo tindre una infància i una primera adolescència de milionari: esquí en els llocs més exclusius de Suïssa, caceres per les muntanyes d’Àustria i una educació a càrrec de tutors i institutrius de primer nivell i sense eixir de casa. Tot, sí, molt Ancien Régime. Però els dies de vins i roses (i tancaments en el soterrani) estaven tocant al seu final. Els Feltrinelli, que més que feixistes eren monàrquics i conservadors, mai havien tingut una especial devoció pel règim que havia incrustat el seu país en la Segona Guerra Mundial, però molt menys quan el mateix Benito Mussolini, en 1943 i en una de les moltes vicissituds de la conflagració, va aparéixer per a instalar-se en Villa Feltrinelli, la sumptuosa mansió familiar situada al nord de la localitat de Saló, i des d’on dirigiria el seu deliri terminal del mateix, sinistre i pasolinià nom.

Feltrinelli amb els comunistes contra el feixisme

Instal·lats per desallotjament forçós els Feltrinelli en una altra mansió de la seua propietat i situada esta volta en la península toscana d’Argentario (per cases no anava a ser), només un any després Giangiacomo, ja carregat amb una ideologia encara confusa pero sí nítidament esquerrana, fugiria de la seua còmoda llar (soterranis a banda) i s’uniria als partisans, participant en les accions finals de guerrilla en la lluita contra el feixisme. Aquella vida i confraternització amb els partisans, liderada pel Partit Comunista Italià (PCI), seria el pròleg necessari per a l’ingrés fervorós de Giangiacomo en les seues files, que es concretaria només acabar la guerra, en 1945.

La relació de Feltrinelli amb el PCI serà un constant anar i vindre d’afectes, interessos i retrets que s’hauria d’allargar durant molt de temps, i en qualsevol cas un lligam del qual la part més beneficiada resultarà sens dubte el partit. El tan conegut com sempre sospitós cognom de Giangiacomo provocaria en els primers anys d’eixa relació un clima brut i malaltís de desconfiança, circumstància que Feltrinelli no sabrà resoldre més que amb una certa hiperactuació i una injecció constant de diners que mai li seran degudament agraïts. Va ser, de fet i durant molts anys, l’autèntic pilar econòmic de les finances del PCI. En eixos anys, concretament en 1947, i qui sap si per a reforçar la seua imatge massa sovint posada en qüestió pels camarades, va casar-se amb la molt militant Bianca Dalle Nogare, a qui Giannalisa, la mare de Giangiacomo, va qualificar com a una Pasionaria moscovita, probablement mentres llegia el diari amb el monocle posat. Per descomptat, no va acudir a la boda. 

L'èxit de Doctor Givago

Però els anhels i els ideals de Feltrinelli eren qualsevol cosa excepte una farsa o una mera aparença. Convençut que per mitjà dels llibres i de la cultura també es podia fer la revolució, iniciarà la seua activitat com a editor publicant pamflets, clàssics del marxisme, breus assajos comunistes i tot un seguit de llibres barats d’ideologia i intenció inequívoca. En qualsevol cas, el catàleg aniria amb el temps obrint-se a la literatura i a una certa varietat de temes, canvi de paradigma que es condensaria amb la fundació, en 1954, de Feltrinelli Editore, una fita i una data que figuraran sempre amb lletres d’or en la història de l’edició europea.

Dins d’eixe nou projecte, de manera molt ràpida la sort, la visió o la intuïció de Giangiacomo havia de procurar-li el seu primer i rotund èxit comercial. Per mitjà de la intervenció de Sergio d’Angelo, corresponsal italià de Ràdio Moscou, i burlant la competència d’editorials nord-americanes i franceses, Feltrinelli es farà amb el manuscrit de la novel·la del conegut poeta soviètic Borís Pasternak, Doctor Givago. Publicada a finals de 1957, el llibre es convertirà en un autèntic boom pràcticament sense precedentsL’editor, més enllà de la militància política, apreciava les altes qualitats artístiques i literàries de l’obra, una història ambientada en els temps d’abans i després de la Revolució d’Octubre, i que mostrava la seua cara més fosca. Però, com era perfectament previsible, ni l’èxit internacional –només en el primer any se'n van fer 31 edicions– ni les traduccions frenètiques o la popularitat immensa que van assolir el llibre i l’autor van agradar a l’ortodòxia de l’aparell ni als seus quadros dirigents (encapçalats pel mateix Ióssif Stalin)fanàticament oposats a la menor crítica dels fets i les raons de la causa. Des d’aquell moment el mateix Pasternak va ser sotmés, per part de les autoritats soviètiques, a una persecució intel·lectual infamant i a una situació personal que el va deixar reduït a la pobresa i a l’aïllament social. Fins i tot no li va ser permés eixir del país per a arreplegar personalment el premi Nobel, el qual li va ser concedit en 1958.

El Gattopardo de Lampedusa i l'expulsió del PCI

I el culpable de tot era ell, clar, el dubtós camarada Giangiacomo Feltrinelli. El fill de la burgesia opulenta i que sempre havia estat objecte de rancunioses sospites (oblidant olímpicament les seues quantioses aportacions al PCI), va patir ràpidament l’ofensiva d’eixe partit, puntual com un rellotge suís, segons expressió encertada i literal del seu fill Carlo, autor de Senior Service, una biografia de son pare Giangiacomo. Va ser expulsat de l’organització amb tots els deshonors possibles, i convertit en l’enemic número u de Moscou i de l’ortodòxia comunista. 

Feltrinelli en l'entrega dels Premis Strega en 1959, edició que guanyà Lampedusa amb «Il Gattopardo» port

Però per aquells temps de l’expulsió les dosis infal·libles d’escepticisme i decepció ja havien foradat la innocència política de Feltrinelle, i fets com la invasió soviètica d’Hongria, juntament amb l’evidència –patida en carn pròpia– del caràcter tan sectari com autoritari de l’organització, farien que d’alguna manera aquella porta d’eixida fora presa per Giangiacomo com un alliberament. I també com un estímul per a la seua tasca editorial. Després de Doctor Givago, Feltrinelli es farà amb els drets d’una altra obra mestra inextingible i també d’impacte planetari: El Gattopardo, la novel·la genial de Giuseppe Tomasi di Lampedusa que descriu els trasbalsaments de la noblesa siciliana en els temps genèsics i canviants –per a que res canvie– del Risorgimento. I els ambients aristocràtics i decadents on s’inserixen els personatges de la novel·la –i eixos mateixos personatges– seran rebuts pels antics camarades com la confirmació exhibida i pública dels gustos i les preferències de l’editor, de la seua desviació, el visat de la sempre intolerable dissidència, acollit entre els riures de satisfacció que precisen tots els col·lectius anestesiats.

I més olfacte, més talent i més ofici d’editor: Tròpic de càncer, del nord-americà Henry Miller, o Jorge Luis Borges, Tom Wolfe, Karen Blixen, Doris Lessing o Gabriel García Márquez. La llista és prou més llarga, i estarà sempre incompleta perquè el valor del treball de Feltrinelli és seminal, i va significar, molt més enllà dels concrets noms del seu catàleg o de les seues particulars troballes, la consolidació d’un mercat editorial al cor d’Europa inserit en la modernitat més estricta. Es fa difícil d’entendre com Giangiacomo Feltrinelli, absolutament absorbit pel seu canviant però constant compromís polític (que mai abandonaria i que el duria finalment a la mort) va ser capaç d’alçar, al mateix temps i de manera paral·lela, un imperi del qual només la part econòmica resulta explicable, però no l’habilitat i l’instint que el convertirien en l’editor més brillant de la segona mitat del segle XX.

El diari del Che Guevara i la Cuba del Mediterrani

Però per a eixes mateixes inquietuds polítiques que mai desapreixerien, i des del fons de la seua ànima, aquella expulsió del PCI va significar per a Feltrinelli una sort de manament d’exili, o una asfíxia interior que, ajudada per la despreocupació monetària, donaria peu a una nova etapa de la seua vida. Fascinat pels moviments revolucionaris que s’extenien com una taca d’oli per tota l’Amèrica Llatina, farà de Cuba una segona residència on s’instal·larà durant llargues temporades dels anys 60, i arribarà a tindre una estreta relació d’amistat amb Fidel Castro que es consolidarà quan este va lliurar-li una còpia del diari que Ernesto Guevara, el Che, havia escrit a Bolívia. Eixe diari, convertit en llibre en 1968 i acompanyat del prestigi ja instaurat del nom de Feltrinelli en el món editorial, serà un altre dels grans èxits de la dècada.

Fidel Castro i Feltrinelli juguen a bàsquet

Completament obsessionat per les lluites revolucionàries de qualsevol part del planeta, serà en eixos temps quan comence a donar signes d’un cert desequilibri nerviós, manifestant amb una plena seriositat la seua intenció d’iniciar en l’illa italiana de Sardenya una acció revolucionària que l’havia de convertir en la Cuba del Mediterrani. És un punt d’inflexió evident, el començament d’una nova etapa o una baixada als inferns que marcaria l’inici de la seua opció per la violència política. Feltrinelli serà, a partir d’eixe moment i en els temps convulsos que estaven per vindre, un joguet trencat i desequilibrat per les circumstàncies i per la sensació permanent d’outsider que l’expulsió del PCI li havia deixat i que en realitat i molt probablement, a pesar de la seua aparent acceptació, mai va superar o digerir del tot.

Osvaldo en la clandestinitat

La guerrilla és la síntesi absoluta de la lluita política i militar, dirà per aquells temps. I consegüent amb això, destinarà bona part de la seua fortuna al finançament de grups d’extrema esquerra de mig món però particularment d’Itàlia, i tindrà contacte directe amb els seus líders, com Renato Curcio i Alberto Franceschini, fundadors de les Brigate Rosse. Tot això li procurava la satisfacció i el convenciment d’haver passat clarament per l’esquerra al PCI, com una venjança justiciera i pòstuma. 

En l’ambient de violència política i d’acceleració històrica dels anys més durs de la Guerra Freda (els Anni di piombo, particularment intensos a Itàlia), el 12 de desembre de 1969 una bomba va esclatar en la popular Piazza Fontana de la ciutat de Milà, matant 18 persones i deixant dotzenes de ferits, un atemptat que es va atribuir a grups neofeixistes. Ràpidament la ment ja trastornada de Giangiacomo Feltrinelli entra en l’espiral del pànic i deduïx que hi ha una conspiració en marxa entre el propi Estat i l’extrema dreta, i s’instal·larà en la seua ment la idea que fabriquen proves contra ell per a traure’l de la circulació. Decidirà passar a la clandestinitat perseguit per paranoies creixents, vivint durant temporades amagat en una cabanya en els boscos, sentint-se personalment amenaçat per la violència també creixent dels grups d’extrema dreta i per la notorietat pública del seu finançament a grups de signe contrari. Serà a partir de llavors només Osvaldo, el malnom o nom de guerre que va triar per a la seua vida clandestina. 

Inge i Giangiacomo Feltrinelli

Des d’eixa clandestinitat ja delirant, un any després, en 1970, funda l’organització guerrillera Gruppi di Azione Partigiana (GAP), un retorn als orígens en tota regla, a l’instant d’il·luminació (i també d’abducció) de l’adolescent que va ser i que va unir-se a la lluita antifeixista en les postrimeries de la guerra, al moment fundacional de la inoculació del compromís polític i que el feia tornar a agarrar el fusell com en aquells dies, el tancament definitiu del cercle.

El 14 de març de 1972, durant una acció de sabotatge realitzada per tres membres del GAP entre els quals es trobava el mateix Feltrinelli (transvestit en Osvaldo), i consistent en situar una càrrega explosiva als peus d’una torre d’alta tensió en una localitat als afores de Milà amb l’objectiu de deixar a fosques la ciutat, alguna cosa no va eixir bé. El resultat va ser un cos mort i desmembrat, i que al cap d’un parell de dies les autoritats reconeixien i proclamaven com el de Giangiacomo Feltrinelli.

La seua segona dona, la fotògrafa alemanya Inge Schoental, amb qui s’havia casat en 1960 després d’aquell matrimoni amb la militant Pasionaria, va sostindre fins al seu traspàs als inicis de 2018 que la mort de Feltrinelli havia sigut un assassinat polític, i a Itàlia encara hui es manté un espés núvol de misteri sobre aquell succés, embolicat amb informacions confoses sobre infiltrats dels servicis secrets en la mateixa organització que havia fundat Feltrinelli. 

El seu soterrar va ser multitudinari, i assitiren més de huit mil persones que reteren homenatge a l’activista incansable, al comunista delirant, a l’editor prodigiós, al milionari elegant i compromés que es va vore entrampat com pocs en el parany d’uns temps apassionants i irrepetibles. Només Giannalisa, sa mare, donà la nota discordant en aquell soterrar, qui sap si amb el monocle posat, mentres mirava desaparéixer les restes del seu fill al temps que per als més pròxims proclamava: Per fi he deixat de patir”.

Noticias relacionadas

entrevista

Carles Fenollosa: “No pots llançar la pedra i amagar després la mà”

Por  - 

Carles Fenollosa (València, 1989) té l’avantatge de no ser transparent, una qualitat evidentment sobrevalorada. Quan veus a Fenollosa, quan l’escoltes parlar, queda la sensació que darrere de la façana bullen pensaments en un calder ben encés. Eixa complexitat necessita ser expulsada per algun lloc, que és el de les seues pàgines

cartografia botiguera de la ciutat

Memòria i salvació de les ciutats

Por  - 

No viatgem per coses raonables, per coses reals. Al final de totes les rutes del món no hi ha res seriós, cap cita de negocis, cap bitllet, ni tan sols un sentiment. Només hi ha un fantasma. Almenys això deia el poeta i assagista francés Léon-Paul Fargue en Le Piéton de Paris (Gallimard, 1939)

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email