X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

LLETRAFERIT

Els ficus de la burgesia

De dimensions colossals i aspecte aclaparador, els ficus monumentals de València són una relíquia del potent comerç marítim de la ciutat i de la fascinació huitcentista pels ambients exòtics. Ara estos exemplars centenaris i exuberants poblen majestuosament el teixit urbà entre veïns que desconeixen el seu passat transoceànic

29/07/2017 - 

VALÈNCIA. * Publicat en Lletraferit #09

Entre els nombrosos vaixells procedents d’Amèrica que entraren al port de València durant el segle XIX, n’hi hagué un que, segurament sense saber-ho, estava destinat a transformar per a sempre el paisatge de la ciutat. No coneixem el seu nom ni a qui pertanyia i, de fet, la seua presència podria haver passat completament desapercebuda per als annals de la història si no haguera sigut per un xicotet detall: amb ell arribava a la capital del Túria el ficus macrophylla, un arbre fascinant i descomunal mai vist fins aleshores per estes latituds.

Tot en esta espècie vegetal resulta grandiós, des de la seua alçada (poden superar els 20 metres) fins a les seues potents arrels, que s’estenen i destrossen les voreres sense pietat. També són portentoses les seues branques, amb un pes que pot arribar fins als 800 quilos. Tot i que els exemplars que ens observen en els carrers valencians provenen d’Amèrica Llatina, els orígens d’eixa espècie concreta de ficus els hem de buscar en horitzons encara més llunyans, en concret a l’est d’Austràlia.

Precisament el seu caràcter salvatge i colossal és el que propicià el seu idil·li amb la ciutat de València. Crear jardins exòtics s’havia convertit en una moda molt exitosa a l’Europa huitcentista i era comú el disseny de conjunts vegetals que inclogueren exemplars arribats de paratges llunyans. Gràcies al seu pedigrí internacional i a les seues escandaloses dimensions, els ficus macrophylla satisfeien els desitjos de la classe alta valenciana. Potser la seua capacitat de creixement i expansió els recordava a l’Imperi Britànic, qui sap. El ficus es convertia així en un símbol de refinament i triomf burgés. De fet, foren els valencians que havien marxat a Llatinoamèrica per a fer negoci els qui decidiren exportar a la seua terra natal algunes de les sorpreses descobertes en el Nou Món. Com explica Santiago Uribarrena, coordinador de l’Observatori Municipal de l’Arbre de València, “els ficus monumentals estan lligats al comerç, als indians i als ports d’arribada”. Així, exemplars similars poblen també els carrers d’altres urbs marítimes com Cadis, Cartagena o Palerm.

D’altra banda, en ubicar-se en els espais públics de les ciutats, els ficus també permeteren la democratització de l’exotisme, ja que amb el seu exuberant tronc i les seues branques infinites provocaven la fascinació i la sorpresa tant dels miseriosos fematers com dels opulents industrials. Els arbres mai han entés de classes socials.

Actualment existixen al voltant d’una trentena de ficus centenaris disseminats per diferents punts de la ciutat de València: vint-i- quatre d’ells són propietat municipal i la resta pertanyen a altres institucions. La Glorieta, les Torres dels Serrans i la Gran Via Marqués del Túria (on custodien l’estàtua de Don Teodor Llorente) són alguns dels punts en els quals es pot admirar la seua grandiositat. També estan presents a l’Albereda, on protegien del sol els qui a començaments del segle XX es passejaven proveïts amb barrets de copa, ombrel·les i encaixos o acudien a l’Exposició Regional de 1909.

I si parlem de ficus, l’estrela és sens dubte l’exemplar del Parterre, un colós –el seu tronc fa un perímetre de 13 metres i la seua copa supera els 36 de diàmetre– que data de 1852, el mateix any en què el ferrocarril arribà a València. Convertit ara en atracció turística i espai de jocs infantils, les males llengües asseguren que fou plantat per equivocació. Hi ha la creença que en realitat els jardiners volien plantar una magnòlia, un arbre semblant al ficus però amb dimensions menys aclaparadores i posseïdor d’unes flors molt vistoses. En vore que aquell arbre no floria, es descobrí la seua vertadera naturalesa... Uribarrena, cap de la Secció Tècnica del Patrimoni Arbori de l’Ajuntament, no acaba de creure esta versió i considera que els botànics i jardiners de l’època “eren molt més llestos i cultes del que es podria pensar; de fet, foren ells mateixos els qui multiplicaren el nombre de ficus de la ciutat, gràcies al seu hàbil maneig dels esqueixos”.

En qualsevol cas, el ficus del Parterre és tot un supervivent. Mentres la riuada de 1957 féu malbé gran part de la població arbòria de zona, el tità centenari resistí sense patir massa d'anys. Ara manté una altra batalla, però contra la gasolinera situada al seu costat. De moment la lluita està en taules. Poc queda ja d’aquells comerciants valencians que feien les Amèriques o d’aquells vaixells carregats de meravelles transoceàniques. No obstant això, el seu llegat perviu en un grapat d’arbres centenaris, brutals i majestuosos, que trobaren a les coordenades mediterrànies una llar d’acolliment, una nova terra on arrelar.


Lucía Márquez  (València, 1988) és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals. A més, realitza la seua tesi doctoral sobre la precarietat i els nous discursos al voltant del treball.


Noticias relacionadas

PSICOANÀLISI DELS SOMNIS

El malson

Por  - 

Un malson és un clevill pel qual s’esgola l’infern personal de cadascú, un infern  prenyat dels desitjos reprimits durant la vigília”, pensa aquella nit de juny del 1938, mentres fuma la darrera cigarreta al consultori ubicat al número 19 del carrer Berggasse de Viena. En pocs minuts, aprofitant la foscor, abandonarà la ciutat i, en menys de quaranta-huit hores, a bord de l’Orient Express, travessarà el Rin, passarà la frontera francesa, creuarà el Canal de la Mànega i arribarà a Londres

el valencià al carxe

'Vent de llebeig', crònica d’una frontera imprecisa

Por  - 

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

Grindadráp

El monstre més enllà de l’horitzó

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email