X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Discoplay 

Els Jóvens: La revolució de la tradició

7/10/2018 - 

VALÈNCIA. Assajant calladament durant dos anys, Els Jóvens acaben d’irrompre en l’escena musical amb un trencador disc homònim. Amb força i d’improvís, i amb una proposta necessària: no ja la renovació, sinó directament la revolució de la tradició, si això és possible. Pantalons vells i senda novella per a una rondalla pop, folk, mutant i inclassificable, nascuda a l’Alacantí.

La guerra de Troia o les aventures d’Odisseu, les narracions homèriques no eren textos escrits en origen, sinó cançons, històries musicades i cantades davant d’un auditori que imaginava, rememorava, glorificava o vituperava així els personatges principals i secundaris del seu imaginari col·lectiu: deus, semidéus, governants, enemics, herois, monstres, sers mitològics... El format, que sens dubte es retrotrau a les primeres manifestacions culturals de la humanitat, no ha deixat mai d’existir: també en l’edat mitjana es cantava a Roland, el Cid, els Nibelungs o Jaume I; i, més avant, les històries de bandolers, revoltats contra l’autoritat i de vegades contra les injustícies, o les d’amor i desamor, van ocupar un lloc preeminent en les històries populars cantades, com els romanços, i sempre, sempre, amb un senzill i irònic goig de viure, instintiu entre els més humils, fent de fil conductor.

La música d’arrel, per tant, encara que vinculada a temàtiques, instrumentacions i vares concretes, que la fan reconeixible, sempre ha anat renovant-se. Durant vora quatre dècades, per exemple, Al Tall ha sigut capdavanter en la seua reformulació, amb discs mítics com Posa vi, posa vi, posa vi..., Quan el mal ve d’Almansa o Vergonya, cavallers, vergonya, mentres que en els darrers deu anys Pep Gimeno “Botifarra” l’ha convertida en un fenomen mediàtic. Ara bé, encara ningú no havia provat a revolucionar la tradició valenciana, no només barrejant la instrumentació clàssica amb la moderna, sinó també fent servir les vares d’una forma molt més lliure i, sobretot, actualitzant per complet els referents de les històries narrades. És el que han fet Els Jóvens amb les seues cançons tocades amb bateria, baix, guitarres, llaüt, guitarró, bandúrria, timple o flautes, que seguixen cants i vares com els de batre, el romanç, la jota, les seguidilles, els fandangos o l’havanera, i se centren, al mateix temps, en temes habituals del pop, el folk i la cançó protesta.


De Sant Vicent del Raspeig a la diàspora

El compositor Pep Mirambell i el lletrista René Antón Macone eren veïns i amics de tota la vida. Amb pares de Monforte, la Manxa, Santa Pola i l’Algèria francesa radicats en l’horta d’Alacant, a Sant Vicent del Raspeig. Els dos col·laboraven en el projecte de Pep Mirambell com a cantant en solitari fins que la composició d’una cançó de bressol dedicada a la Primavera Valenciana els va anar fer més enllà. Admiradors d’Al Tall, Pau Riba o Pep Laguarda, van voler conduir la peça cap al món de la música tradicional renovada, amb una seguidilla final, i, estirant del fil, van acabar formant tota una banda i component tot un disc. Les dificultats, però, han sigut considerables, sobretot per la distància. Actualment Pep viu a Barcelona i René a Madrid, mentres que la resta de membres del grup estan escampats per la geografia valenciana: el reconegut bandurrier i dolçainer Tóbal Rentero a Elx, el guitarroner Raül Calatayud a Alcoi, el bateria Josep Pérez a Alzira –l’anterior, Cristian Pérez, qui va gravar el disc, també vivia a Alcoi–, el percussionista Pablo Rosell a Picassent i el baix Blai Antoni Vañó a la ciutat de València, que, amb un local d’assaig a Alaquàs, ha sigut el seu centre d’operacions.

En tot cas, Sant Vicent i les proximitats de l’Alacantí són l’espai de referència de les seues cançons. No és debades que l’Anís Tenis, la cassalla que dóna nom al seu primer èxit per les xarxes, es faça a Monforte, o que la coca a la pala d’Agost, la pericana i nuclis de població com Mutxamel i Benimagrell desfilen per les seues lletres com qui no vol la cosa. També hi apareixen, indefectiblement, nombroses al·lusions santvicenteres, com els “agritos” –el nom que hi donen als aladrocs en vinagre–, la secansa –un joc de cartes també anomenat sarangollo i semblant al truc–, el Baresito del carrer Major, el parc Lo Torrent o la denominació de “coreanos” per als fills de la immigració, com ells mateixos. I no és una eventualitat, sinó que hi ha una voluntat intencional de referenciar geogràficament el seu entorn immediat, barrejant-lo amb lletres de temàtica social, política, quotidiana o amorosa, al més pur estil dylanià entre els carrers de Nova York. Ací, però, els autors són Els Jóvens, el nom més vell i antic possible per a denominar una colla de xicons que ja no ho són tant, però que arriben amb moltes ganes de brega.

Foto: EVA MÁÑEZ 

Una rondalla pop-folk

Les onze cançons del disc són una sorprenent i atraient mescla de música pop, folk i d’arrel, que fins i tot inclou una versió valenciana de l’“I Think I Need a New Heart” dels Magnetic Fields. En la mateixa línia de pop amb bandúrries, “T’ailoviu més que l’hòstia” –originada en una pintada vista en la comarcal que unix Pego amb Oliva– narra una fervorosa relació d’amor adolescent, mentres que “It girl meua” se centra en els típics moderns que viuen de cara a les xarxes. Fragments seductors de la vida diària, que es barregen sense solució de continuïtat amb grans històries en què els protagonistes ja no són herois ni bandolers, sinó els folls del poble, com en “L’home i els vents”, o futbolistes amb colpidors testimonis, com el del “Romanç de Paco Alcácer” i la mort de son pare, en Mestalla, durant el primer partit en què el jugador marcava amb l’equip de la seua vida fins llavors, el València Club de Futbol.

 

També els cants nostàlgics a la joventut, l’alegria etílica i l’amistat indestructible es fan presents en l’havanera “La Penúltima”, amb atribolats records mariners als emigrats, o en la citada “Anís Tenis”, tot un himne generacional eufòric, resistent i poderós, que advertix, davant la guerra que hi ha “allà fora”, que “aquells jóvens han tornat”. No debades, és igualment un disc entreverat de cançó protesta, com la “Jota coreana”, contra els que manen “per ací” i en orgullosa defensa dels “motius pels quals jo perdria la vida”, o una altra jota, la de “Les xiquetes de hui en dia”, cantada amb perspectiva de gènere, en contraposició a la tradicional visió masculina de les rondalles. Finalment, les dos cançons més particulars de l’obra també condemnen, de manera punyent i alhora subtil, els nostres propis monstres col·lectius: el de la corrupció personificada en “Eduardo i el fantasma de la mascletà”, un cant de batre aflamencat i distorsionat sobre aquell “molt honorable” amb “accent cartagenero”, i el dels mals governants que apareixen en la “Cançó de bressol per a La Primavera”, la peça amb què va començar tot i que reivindica la fermesa d’“un món que resistix”.

Un disc, en definitiva, cridat a ser un dels grans títols de l’any i que certifica la gojosa irrupció d’Els Jóvens. Llarga vida, tot i les dificultats!

Publicat en Lletraferit #14


Noticias relacionadas

alcoi

Moros i Cristians: la fantasia col·lectiva més gran que es puga traure al carrer

Por  - 

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

FEMINISME VALENCIANISTA

Dones, llengua i valencianisme. Una lluita històrica contra la invisibilitat

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email