X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

història

Els negres que no alliberaren París

La memòria és un assumpte complex. Sovint els oblits se superposen i el record d’uns es fa, sense saber-ho, a costa d’altres tant o més importants. La història de La Nueve i els espanyols que alliberaren París no és diferent. També ha sepultat una altra història fascinant

29/07/2018 - 

VALÈNCIA. En 2004 l’Ajuntament de París, amb Anne Hidalgo al capdavant, col·locava un seguit de plaques en diversos punts de la ciutat, en una ruta que s’estenia des de la Porte d’Italie, travessant el Sena pel Pont d’Austerlitz, fins al Hôtel de Ville, seu del consistori. La dotzena de plaques, repartides per quasi tres quilòmetres de recorregut, compartien la mateixa llegenda: “Als republicans espanyols, component principal de la columna Dronne”. Onze anys més tard, durant una visita d’Estat a la capital francesa, els reis d’Espanya inauguraven, junt amb l’alcaldessa de París, una placa commemorativa en un xicotet jardí, situat al costat de l’ajuntament de la ciutat, que havia sigut rebatejat com Jardin des combattants de La Nueve i dedicat “als republicans antifeixistes espanyols, que van continuar la seua lluita participant en la 2ª divisió blindada. Herois de l’Alliberament de París”.

Amb aquells dos actes la ciutat de París tractava de corregir l’oblit a què la historiografia oficial francesa havia condemnat durant dècades els exiliats espanyols que van contribuir a l’alliberament de França durant la Segona Guerra Mundial i que van ser els primers soldats aliats a entrar en la París ocupada pels alemanys. Els espanyols de La Nueve van ser víctimes col·laterals del discurs oficial imposat a França des del final de la guerra: França s’havia alliberat a si mateixa, cada ciutadà francés era un resistent. El derrotisme, el col·laboracionisme i la contribució estrangera a la seua llibertat quedaven agranats davall l’estora de l’oblit. Així mateix, a estos dos homenatges s’han sumat posteriorment d’altres, de diversa índole i en diversos llocs: des de 2004 la participació espanyola en l’alliberament de París s’ha commemorat recurrentment a la capital francesa, destacant la presència de la bandera de la Segona República en els actes oficials de 2012. A Espanya l’any passat l’alcaldessa de Madrid inaugurava, acompanyada novament d’Hidalgo, un altre Jardín de los combatientes de La Nueve.

A València, com a part de la substitució de carrers amb noms vinculats al règim franquista, s’ha dedicat una avinguda al tinent borrianenc de La Nueve Amado Granell. I a tot això s’han d’afegir diversos llibres i documentals, i inclús una novel·la gràfica, Los surcos del azar (Astiberri, 2013), del valencià Paco Roca. Memòria recuperada. Els “oblidats de la victòria”, recordats... Si fóra tan fàcil! Però la memòria és una qüestió molt complexa. Sovint els oblits se superposen i el record d’uns es fa, sense saber-ho, a costa de la memòria d’uns altres. És també el cas de La Nueve. Vegem, si no, per què uns soldats espanyols van ser els primers a entrar a París.

"Au secours de la France"

És el 13 de maig de 1940. Després d’haver ocupat Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos, tropes alemanyes envaïxen el territori francés per tercera vegada en setanta anys. França, amb el major exèrcit d’Europa –més de cinc milions d’hòmens mobilitzats– capitulava després de només un mes de combats. El 14 de juny l’esvàstica onejava sobre París, mentres els soldats de la Wehrmacht desfilaven pels Camps Elisis. Després de la derrota, més d’un milió huit-cents mil soldats francesos van ser fets presoners: un de cada deu barons francesos estava en mans de l’exèrcit alemany. Amb la firma d’un armistici i l’establiment del règim col·laboracionista de Vichy els presoners van ser traslladats a Alemanya, on van rebre un tracte relativament acceptable, lluny del que es va destinar als capturats en desplaçar-se la guerra cap a l’est d’Europa. Hi va haver, no obstant això, qui no va tindre tanta sort.

Com ja havia fet en la Gran Guerra, França va tornar a mobilitzar el seu imperi per al nou conflicte. Provinents de territoris repartits per Àfrica, Orient Mitjà i Àsia, prop de sis-cents mil soldats colonials van acudir al socors de França. La mitat d’ells, coneguts com tirailleurs sénégalais, provenien del Senegal i de la resta de colònies de l’Àfrica negra; en vespres de la invasió alemanya, uns quaranta mil servien en divisions estacionades a la metròpoli. Presents en tots els fronts, quasi la mitat va morir per França. Altres quinze mil van ser fets presoners, però en cap cas van ser traslladats a Alemanya, no fóra a contaminar-se la raça germànica... Per contra, van ser tancats en camps de presoners en territori francés, condemnats a una vida de maltractaments, treball forçós i experiments antropològics. Uns altres, entre mil cinc-cents i tres mil, van tindre encara menys sort: separats dels seus companys blancs en el moment d’entregar-se, van ser executats en l’acte.

Tirailleurs senegalesos presoners en un campament improvisat a la vora d'una carretera, Mosel·la, 1940 © Anònim / Col·lecció Éric Deroo.

La França lliure va ser africana

Dos dies després de la signatura de l’armistici un general francés, Charles de Gaulle, urgia des de Londres els seus compatriotes a continuar la lluita. En aquell moment Anglaterra acollia més de cent mil soldats francesos, evacuats unes setmanes abans des de les platges de Dunquerque. La crida de De Gaulle va tindre, no obstant això, un èxit limitat quan a penes tres mil hi van respondre; la immensa majoria, considerant perdut l’enfrontament, va preferir la repatriació a la França subjugada i el seu tancament en camps alemanys.

Una altra història eren les colònies. En la tardor de 1940 la major part de l’Àfrica Equatorial Francesa oferia la seua lleialtat, territori i hòmens a De Gaulle. Àfrica es convertia així en la base per al futur alliberament de França, un fet sovint ignorat pel discurs oficial de la postguerra, construït per gaullistes i comunistes entorn del résistancialisme, el mite d’una França unida i resistent. La necessitat de curar l’orgull nacional feia incòmode recordar que, segons deia l’historiador Éric Jennings, “l’arquetip de lluitador resistent de primera hora no és un savoià amb boina, sinó un txadià o un camerunés”. L’antropòleg Jacques Soustelle també ho recordaria en les seues memòries: “Amb quina ràbia propaguen implacablement el mite d’una resistència a Londres! A tots els conteste amb la veritat: la França Lliure va ser africana”.

El general de Larminat passa revista al 2n Batalló de Marxa d'Ubangui-Chari a Bangui (Àfrica Equatorial Francesa), 1941 © Musée de l'Ordre de la Libération.

A aquells africans es van anar sumant grups molt variats d’exiliats i antifeixistes estrangers de tot tipus, entre ells centenars d’espanyols que, després de fugir d’Espanya i esclatar el conflicte mundial, havien acabat en camps de treball o allistats en la Legió Estrangera. Tots ells van contribuir al fet que entre 1940 i 1943 –i especialment des de la invasió aliada del nord d’Àfrica en novembre de 1942– totes les colònies franceses del continent anaren unint-se a De Gaulle. Àfrica va quedar definitivament davall del control aliat amb la presa de Tunis al començament de 1943. El pròxim pas era la invasió d’Europa.

Una victòria blanquejada

En preparació per a la batalla europea, les forces franceses, que sumaven ara vora mig milió d’hòmens –el 65% provinents de les colònies– van començar a reorganitzar-se i equipar-se amb la supervisió nord-americana. De Gaulle, a la cerca de simbolisme i legitimitat, va treballar per la seua banda per a aconseguir que foren soldats francesos els que alliberaren París. Els nord-americans van accedir, amb una condició: res de negres. Els Estats Units van ordenar aplicar les seues pròpies polítiques segregacionistes en les unitats franceses que s’estaven formant davall del seu comandament. Un home negre no era apte per a combatre, menys encara en una de les modernes divisions blindades que s’estaven creant. Era “desitjable”, en paraules del general nord-americà Bedell Smith, “que la divisió [que alliberara París] consistira de personal blanc”. Els britànics, que comptaven en les seues pròpies files amb centenars de milers de soldats colonials, no van protestar massa. “Estic convençut”, escrivia el general britànic Frederick Morgan, “que és de la màxima importància que hi haja tropes franceses entre les primeres unitats a entrar a París”, però “li hem deixat clar [als francesos] que només acceptaríem amb molta reticència tropes que no foren de la mateixa França”.

Tirailleurs senegalesos del 8é RTS (Regiment de Tirailleurs Sénégalais) partixen de Tunis l'11 d'agost de 1944 per a alliberar el sud de França © ECPAD.

L’enorme contribució colonial a la lluita per França va quedar patent amb la impossibilitat de trobar una sola divisió blanca. Només una, al comandament del general Philippe Leclerc, s’acostava a allò exigit pels americans: “amb només un quart de personal nadiu era l’única divisió francesa disponible que podria convertir-se en cent per cent blanca”, continuava Bedell Smith. Així, Leclerc hagué de desfer-se dels quatre mil soldats negres que l’havien seguit des de 1940. Enfront de la impossibilitat de trobar efectius francesos, la divisió es va completar amb espanyols i nord-africans. Espanyols com els de La Nueve, la 9ª Companyia del Regiment de Marxa del Txad: un regiment africà sense africans. Ja blanquejada, la nova 2ª Divisió Blindada s’embarcava cap a Anglaterra.

El 6 de juny de 1944 els aliats tocaven terra a Normandia. “Ha començat la batalla suprema”, diria De Gaulle en un missatge radiat. “És la batalla de França i per França. És una batalla en què els francesos lluitaran amb fúria”. Cent cinquanta-sis mil soldats van participar en l’operació; a penes dos-cents eren francesos. Mes i mig després de l’inici de l’assalt arribava el torn de la 2ª Divisió Blindada que, davall el comandament nord-americà, desembarcava a Normandia posant rumb a París. La nit del 24 d’agost arribava a la ciutat, amb La Nueve al capdavant. Pel matí els alemanys entregaven la ciutat i De Gaulle obtenia el seu alliberament. La París ultratjada s’havia “alliberat ella mateixa, alliberada pel seu mateix poble”. Al sendemà el líder francés desfilava pels Camps Elisis, seguit del seu alt comandament i escortat pels carros de La Nueve. Tal com s’havia acordat abans, sense negres a la vista.

Els oblidats de la victòria

El blanchiment dels exèrcits francesos, però, no acabaria una vegada alliberada París. Dies abans un segon desembarcament, menys recordat, es produïa en el sud de França, amb la participació de milers de tirailleurs senegalesos. El sud i est del país s’alliberava en qüestió de setmanes. No obstant això, amb Alemanya a un tir de pedra, el comandament francés va ordenar –esta vegada sense ingerència nord-americana– la retirada dels soldats negres i la seua substitució per resistents de les Forces Franceses de l’Interior, incorporades a l’exèrcit regular. Argumentant una “inaptitud a l’estació freda”, vint mil experimentats tirailleurs, resistent infanteria forjada en quatre anys de combats a França, Àfrica i Itàlia, van ser substituïts per hòmens d’escassa formació i disciplina. Regiments sencers van canviar de denominació, eliminant les referències africanes. França s’estava alliberant a si mateixa.

En Cornimont, resistents de les FFI (Forces Franceses de l'Interior), recentment integrats en les unitats regulars, intercanvien les seues robes civils pels uniformes del tirailleurs senegalesos als quals reemplacen,1944 © ECPAD.

Els hòmens rellevats es van vore obligats a entregar el seu material als nouvinguts, sovint en el mateix front de batalla. De tornada a casa no tindrien tan sols ni un uniforme que lluir com a mostra de la seua contribució a la derrota del nazisme. La indignitat no acabaria ací. Amb l’alliberament va arribar la repatriació i la desmobilització per als tirailleurs, però el que no arribava eren els diners deguts per l’Estat francés pels servicis prestats, unes pensions, més baixes que les d’un soldat blanc, que es prometien a Europa i s’oblidaven una vegada que havien tornat a África. En conseqüència, farts del maltractament i de les promeses trencades, mil tres-cents d’ells van iniciar a finals de 1944 una protesta en el camp transitori de Thiaroye, prop de Dakar. Els comandaments francesos van acabar prometent unes pensions més justes, però al matí següent els gendarmes van obrir foc contra els manifestants. La versió oficial xifra en 35 els morts, altres càlculs en 70 o més, molts més. Desenes de supervivents van ser enviats a la presó. L’incident, quan no ocultat, es va vendre com un motí armat. La realitat, com s’ha demostrat amb el temps, va ser tota una altra. Com a colofó, en 1960 les pensions dels veterans colonials van ser completament congelades i l’Estat francés tardaria mig segle a revocar la decisió. Cinquanta anys cobrant fins a deu voltes menys que un soldat francés. Per a molts tirailleurs, el gest era insuficient. Per a altres, arribava massa tard.

La Nueve desfila pels Camps Elisis de París el 26 d'agost de 1944. En la imatge, el semieruga Guernica.

La France libre fut africain”. La França lliure va ser africana. I, no obstant això, com ocorreguera en primer terme amb els hòmens de La Nueve, la història es reescriuria a costa seua. La memòria, deia, és un assumpte complicat, i quan commemorem les gestes d’uns convé preguntar-se si oblidem les d’altres. Celebrem la història dels oblidats de la victòria. Dels espanyols que van alliberar París, i dels negres que no van poder fer-ho.

DANIEL REVERTER (València, 1985) és historiador i traductor. Ha traduït al valencià l’obra d’Ernest Shackleton Sud. L’expedició de l’Endurance (1914-1917).


Noticias relacionadas

cinema

Esclaus de la plataforma digital

Por  - 

La televisió a la carta està canviant els hàbits de consum audiovisual. Mitjançant el visionat en streaming és possible l’accés a una quantitat pràcticament infinita de pel·lícules i sèries. Significa també que hi ha una major diversitat en els continguts? Veiem realment el que volem?

ESP(L)AIS

La Marjal dels Moros: trinxera de la biodiversitat 

Por  - 

Les marjals, a casa nostra, cremen a l’hivern. O potser caldria dir que les cremem a l’hivern, ja que a l’hivern es caça i el foc és un gran aliat per a disparar contra la fauna de marjal sense impediments. No és l’únic motiu pel qual s’ensutgen les zones humides, però eixe, sens dubte, explica moltes hectàrees negres al llarg del territori. I la Marjal dels Moros, entre Puçol i Sagunt, no n’és cap excepció

reportatge

Dénia Paradiso: una pel·licula que canvià la historia

La modernitat a Dénia va començar en la primavera de 1958 de la mà de Samuel Bronston Productions, autora, entre d’altres, de Capitán Jones (John Farrow, 1959), El Cid (Anthony Mann, 1961), Rey de Reyes (Nicholas Ray, 1961) o 55 días en Pekín (Nicholas Ray, 1963). I ja estaria bé dir que simplement va ser un conte de fades en què la prodigalitat dels diners del cinema van traure un poblet pescador, jogueter i llaurador de la penúria de la postguerra. Però en realitat hi hagué molt més que tot això 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email