L'últim calafat del Palmar - F. Miñana

A un costat de la porta del taller de Juan Aleixandre és hivern. El matí és fred i, a cinc o sis graus, l'agranador del Palmar passa la granera amb la cremallera del folre polar mossegant-li la barbeta. Però a l'altre costat, just en travessar el llindar, ja és primavera. La temperatura, sense necessitat de calefacció, puja diversos graus gràcies al sol que entra a raig per un finestral que hi ha al fons i, sobretot, per la quantitat de fusta que apunta per tot arreu i que tempera l'ambient. No és només la calor que donen la fusta de freixe i de pi, és també l'aroma que impregna tota la planta baixa on treballa l'últim calafat del Palmar.

Juan Aleixandre és el successor de Pepe, que ja està jubilat i va ser el seu mestre. D'ell va aprendre un ofici que ja és quasi una extravagància en l'Albufera. Pepe, José Sevilla, que va ser un calafat "molt fi", com recorda el seu aprenent, li va ensenyar com es fabriquen, a mà, les barques i els barquets, les embarcacions típiques de la llacuna amb les quals es movien pescadors i caçadors. En els temps en els quals encara no havien incorporat un motor, de quan es transportaven a vela o a perxa. Encara que la producció ja és escassa i Juan a penes fa una o dos barques a l'any.

Quan va tancar el seu taller, Pepe li va entregar a Juan la sària, un cabàs d'espart amb el qual els calafats antics transportaven, penjant-se-la del muscle amb una cinta, les ferramente. I en eixe cistell Juan fica la mà i trau un mall de fusta, una caixa amb broques, tenalles, llimes, una escarpra...

La inspiració li va arribar de xiquet, durant un campament d'estiu en què els van dur a Xest i els van ensenyar un taller de fusteria. Perquè en la seua família no n'hi havia tradició. Son pare és arrosser i sa mare treballava en el Parador Nacional del Saler. "Encara que recorde que em contaren que el iaio o el besiaio de mon pare feia alguns apanyos a les barques".

Aquell xiquet que jugava amb la marqueteria va passar de l'institut per a fer Formació Professional en un grau relacionat amb el treball de la fusta. Pels matins anava a classe a València i per les vesprades entrava en el taller de Pepe per a aprendre este ofici en decadència. Per aquella època el son tio Francisquet li havia comprat una barca al veterà calafat i aprofità per a proposar-li que acceptara al seu nebot com a aprenent. "Fa més de vint anys i en aquella època es donava per fet que les seues dos filles no volien continuar amb el negoci. Jo tenia 19 anys i, quan deprenguí, mos pares em vancompraren les màquines i m'instal·lí en una casa antiga de ma iaia, on muntí la meua primera fusteria i on passí tres anys d'estranquis fent xicotets treballs".

Però sa mare no parava de parlar de son fill fuster en el Parador i un dia el director li va encarregar una maqueta d'una barca de l'Albufera per a col·locar-la com a decoració en l'hotel que hi ha enfront de la mar. Així que aquell any, en 2003, es va vore obligat a presentar una factura i per això es va donar d'alta com a autònom. "Encara m'enrecorde que li cobrí 900 euros i l'IVA. D'ací m'enganxí a fer treballs i a poc a poc la gent ja m'anava coneixent". Els primers deu anys va treballar en paral·lel a José Sevilla, però després el mestre es va jubilar i Juan es va quedar ja com l'últim calafat del Palmar.

El primer barquet, per a ell

Les taules i el terra estan plens d'encenalls i serradures. Sobre les parets es recolzen taulons de diverses mesures i sobre elevats prestatges reposen llistons llarguíssims. D'un moble pengen prop de trenta gats o sergents, una ferramenta per a fixar i apretar materials. Juan presumix d'una altra ferramenta més, un vell raspall de fuster que, diu, és un relíquia i que costa "un ull de la cara".

Juan parla de fustes. Del freixe, que s'utilitza, sobretot, per a les peces estructurals perquè és resistent i fàcil de treballar, que no costa serrar ni escatar. Una fusta que, a més, no deixa una pols massa tòxica. Encara que hi ha clients que, amb més diners, prefereixen l'iroc, que és més resistent i durador, i demanen, per exemple, que el codast o el peu de roda siguen d'eixa fusta que pot "duplicar o fins i tot triplicar el preu del freixe". També és molt comú el pi de Suècia. Quan la barca ja està quasi acabada, quan du el 80% de la fabricació, es trau a l'exterior, dins d'un tancat que hi ha a pocs metres del taller, per a cobrir el casc i la coberta de fibra de vidre. Per a explicar-ho ix al carrer i mostra la barca que té ara, una embarcació imponent de 12 metres d'eslora capaç de navegar amb només quaranta centímetres de profunditat.

El primer que va fer amb les seues mans va ser un barquet per a ell mateix, amb el qual eixia a caçar amb un amic. Després un cosí, Javi, li'n va encarregar un altre i més tard va arribar un home que li va proposar un tracte: que Juan fera dos barques -una per al client i una altra per al calafat- i, a canvi, ell es faria càrrec de la fusta. Es veu que li va agradar perquè temps després va tornar per a encarregar-li un barquet per a pescar. Juan ja no té cap embarcació, però va arribar a tindre'n tres. L'última, pràcticament acabada de fer, li la va vendre a un cosí llunyà de sa mare que va arribar amb urgències. Juan va fer càlculs, va vore que pagava el que li faltava de la furgoneta i que encara guanyava diners, així que es va desprendre d'ella i es va quedar sense res. Des de llavors té previst construir-se'n una, però mai troba el moment. "Ja me la faré", conclou.

Al costat de Pepe i dels majors del Palmar va anar aprenent també d'història, del barquet tradicional, del moment en què els clients, a mesura que va anar canviant la llacuna, van començar a demanar barquets amb motor, i Juan explica que les embarcacions no es mesuraven en centímetres sinó en pams. "El barquet estàndard feia 21 pams, que eren 5,11 metres. Ací parlem d'un 'barquet de 18 pams', per a anar a caçar, o d'un 'barquet de vint-i-un pams', que ja és el gran". La barca, en canvi, s'establia per capacitat de càrrega i la unitat de mesura era el càrrec. "Els pescadors deien: 'Anem en la barca de Fulano que és de deu càrrecs'. No sé quant era un càrrec però feia referència a la quantitat de gabelles d'arròs que era capaç de transportar l'embarcació".

De caçador a corredor

Juan parla dels agricultors que segaven l'arròs amb la corbella i el treien pels canals més pròxims o sequiols amb els barquets, menys amples i de menor calat, fins a les séquies més grans on estaven les barques per a carregar tota la mercaderia i transportar-la, a vela o a perxa, fins a les trilladores per a separar el gra de la palla. Fins que es va transformar la llacuna i la gent va començar a demanar que incorporaren un motor al barquet. "A partir d'eixe moment, deixa de ser simètric. Ara és el que més hi ha, però cada vegada s'usen menys perquè cada vegada ix menys gent a pescar. Ací es va modificar la morfologia original perquè l'embarcació no es desestabilitzara amb el pes del motor".

Juan va acabar una barca fa unes poques setmanes, però ell no viu exclusivament d'això. El seu treball com a fuster convencional és el que realment li dona de menjar. Però si algú del Palmar vol una barca, només queda ell. Juan sospita que ha d'haver algú més en poblacions riberenques com Catarroja que sàpia fabricar estes embarcacions. "Encara que no crec que es dediquen ja a açò". Per això mostra orgullós l'esplèndida barca que té en el tancat, al costat d'embarcacions menors i més velles. Amb una semblant a les xicotetes isqué a caçar amb el seu amic Juanjo durant set o huit anys. Però un any va decidir que estava massa gros, va començar a fer dieta i a córrer, va perdre molt de greix i cada vegada que eixia a l'aigua a caçar, es congelava. Així que un dia ho va deixar.

El caçador es va convertir en corredor. Les seues sabatilles Hoka i el seu rellotge multitasca li delaten. En 2016 i 2017 va córrer la Marató de València entrenant-se pels camins del Palmar, envoltat d'arrossars i aus aquàtiques. Ara s'ho pren amb una mica més de calma, però li continua agradant eixir a trotar. El calafat explica abans d'anar-se'n que, fora de València, el que fa l'embarcació és conegut com a fuster de ribera i que el calafat és el que segella les juntes i les cobri de brea. "Però a València, o almenys en esta zona, el fuster sempre ha tingut el nom de calafat". Juan ens apreta la mà amb els seus dits poderosos de fuster i s'acomiada a la seua manera: "Au, a esmorzar!".