VALÈNCIA NO S'ACABA MAI

Enric Pertegàs, el gran virtuós de la nuesa femenina - Vicent Baydal

El pintor, il·lustrador, cartellista i dibuixant Enric Pertegàs Ferrer (1884-1962) va ser un dels artistes més destacats de la València del primer terç del segle XX, el gran virtuós de la nuesa femenina. No obstant això, hui en dia a penes es coneix res d'ell, a causa de l'oblit imposat pel règim franquista, que el va conduir de la sicalipsi al tebeo.

14/06/2023 - 

VALÈNCIA. Ningú a València coneix hui a Pertegás. Quatre gats, sobretot els qui el vinculen a diversos còmics de culte de la dècada de 1940. Amb tot, aquella era una producció de circumstàncies forçada pel règim franquista que, amb la instauració de la repressiva moral nacionalcatòlica, havia acabat amb l'estatus del pintor i havia sepultat la seua obra anterior, bandejant-lo de la memòria dels valencians.

El seu crim, ser valencianista i d'esquerres. El seu pecat, rendir culte artístic al nu femení com una religió: la de la seua desbordant obra anterior a la Guerra Civil, encara per descobrir.

Del seu pare, Enrique Pertegás Malvech (1847-1917), es deia a la València finisecular —aquella que de sobte es va convertir en blasquista i republicana— que era un metge «respetado por todos» i un «católico muy sincero». No debades, la Creu Roja l'acabaria condecorant per la seua disposició permanent a «esparcir el bien de su ciencia entre los pobres». El respecte cap a sa mare, Francisca Ferrer Lecha (1853-1931), no era menor. Mestra en la Institución para la Enseñanza de la Mujer, de tendència krausista, va arribar a ser professora de l'Escola de Magisteri entre 1899 i 1902. La seua especialitat didàctica, el dibuix, va ser la que evidentment va amerar la personalitat del fill dels dos, Enric Pertegàs Ferrer.

Valencianisme incipient

Als 13 anys ja era proposat com a millor alumne de l'Acadèmia de Belles arts de Sant Carles i als 21 optava a una beca per a aprofundir els seus estudis al costat de noms com els d'Antoni Fillol, Salvador Tuset o Josep Pinazo. En aquells dies ja formava part de València Nova, la primera associació impulsora d'un valencianisme de caràcter polític, que havia nascut en 1904 amb membres procedents de Lo Rat Penat, com l'escriptor Josep Maria Puig Torralva, el periodista Miquel Duran Tortajada o el doctor Faustí Barberà. A ella li succeirien unes altres, com Pàtria Nova i Joventut Valencianista, de les quals Pertegàs també seria part molt activa fins a la dècada de 1920.

De fet, seria ell qui s'encarregaria de dissenyar moltes de les portades de les seues publicacions, com València Nova. Periódich Regionaliste Quinzenal o el Patria Nova. Semanari Valencianiste d'aquelles organitzacions, així com de preparar l'escenografia de les seues celebracions més destacades. En 1914, per exemple, Pertegàs engalanava el Teatre Eslava per al notable Acte d’Afirmació Valencianista que unia diputats, regidors i representants de les societats simpatitzants amb el llavors incipient valencianisme. El local apareixia decorat amb «garlandes i escuts de València», «banderes valencianistes envoltades de fullatge» i un teló sobre el qual tres figures femenines representaven les tres províncies valencianes, avançant-se la de València amb «la Senyera» a la mà.

Aquell era el seu món, replet de poetes, escriptors, actors i somiadors del valencianisme, com els seus íntims amics Daniel i Eduard Martínez Ferrando o Jacint Maria Mustieles, amb els quals es reunia «per les nits en un racó del Café Munich pera parlar d’art y cambiar rialles de joventut». De fet, va acabar casant-se en 1915, als 31 anys, amb una dona procedent d'eixe entorn, Elisa Senís, filla del compositor i director d'orquestra del Teatre Ruzafa, la qual cosa li va valdre l'amistat del cèlebre crític de música i art Eduard López-Chávarri. Igualment, els seus primers treballs d'il·lustració, en llibres de relats i poemes, els va fer per a escriptors valencianistes, com Teodor Llorente Falcó o Marià Ferrandis. No en va, en aquell nucli també coneixeria una persona fonamental en la seua carrera, l'editor Vicent Miguel Carceller (1890-1940).

Com va posar en relleu l'experimentat professor d'Història de la Comunicació Antonio Laguna en el seu llibre  Vicente Miguel Carceller, el éxito trágico del editor de ‘La Traca’ (Nadir, 2015), Carceller és una altra de les grans figures del primer terç del segle XX valencià oblidades a causa de la repressió franquista.

Hedonista, festiu, transgressor, valencianista i blasquista fins a la medul·la, va crear un empori que el va fer milionari, revolucionant el món editorial amb les seues publicacions multitudinàries, de baix preu i destinades a unes masses que precisament llavors accedien a l'alfabetització a tota velocitat.

L'il·lustrador sicalíptic

La revista a partir de la qual Carceller va gestar el seu èxit va ser La Traca, un setmanari satíric il·lustrat, en llengua valenciana, amb tocs eròtics i de caràcter populista, que es va convertir, en paraules de Laguna, en «la Biblia del entretenimiento para el republicano, para el socialista y el anarquista, para obreros y campesinos». Carceller va agafar les seues regnes en 1912 i prompte va arribar a vendre més de 6.000 exemplars a la setmana, en els quals apareixien les vinyetes d'humor eròtic d'un dels seus amics i col·laboradors més estrets, Enric Pertegàs.

No obstant, no era el seu nom el que figurava amb els dibuixos, sinó el de diversos pseudònims que servien per a vehicular estils diferents: Tramús, de traç més gruixut, «el dibuixant de les jamones tentaores y les curves diabóliques, que s’ha agensiat dos modelos de 15 y 25 añs que tomben d’espala», o Sade, amb un perfil molt més estilitzat i modern, reservat per a retratar «lo més selecte, lo més galant» —i també se li atribuïxen els dibuixos que més avant signaria Fersal, a mitan camí entre els dos—.

Durant més de vint anys eixos noms van quedar associats a les publicacions picants de Carceller, que no només es limitaven a La Traca –i les seues successores La Sombra i La Chala, fundades per a superar els problemes de censura–, sinó que també inundaven les llibreries amb xicotets relats eròtics. La seua popularitat no va deixar de créixer en plena efervescència de les edicions sicalíptiques, un neologisme burlesc creat en aquells dies –suposadament pres del grec sykon, «figa» o «vulva», i aleiptikós, «excitant»– per a definir tot allò relacionat amb l'erotisme i la pornografia.

La modernitat i les formes de desinhibició social del segle XX arribaven al sexe i Pertegàs es va convertir en el seu capdavanter, ja que era no només un dels dibuixants valencians més populars (Tramús), sinó també el de major qualitat gràfica en les seues obres (Sade). Per si no fora prou, l'ona de llibertats de tota classe que va significar la Segona República i l'expansió definitiva del negoci editorial de Carceller va fer que la seua obra arribara a la resta d'Espanya. Ell era el principal il·lustrador de revistes i almanacs eròtics en castellà com Bésame, El Piropo, Rojo y verde o Fi-Fi, destinats a reproduir, segons deia la publicitat de l'època, «desnudos artísticos y de los otros».

El pintor del nu femení

De manera paral·lela als seus dibuixos d'intencionalitat eròtica signats amb pseudònim, Pertegàs va desenvolupar durant les quatre primeres dècades del segle XX una ingent producció en altres àmbits de les arts plàstiques. Des de molt jove, per exemple, es va dedicar a dissenyar cartells taurins, un món amb el qual també va estar relacionat a través de les seues il·lustracions en la revista El Clarín, el principal setmanari del món del toreig en els anys 20, editat pel mateix Carceller. Així mateix, també va decorar interiors de cafeteria i es va dedicar intensament a il·lustrar portades de contes, fulletons i novel·les.

En tots ells, això sí, la seua tirada cap a la figura femenina era una constant. Ja en un quadre de formació de 1901, quan era adolescent, un jove mirava darrere de la Venus de Milo, com buscant el significat verdader de la nuesa femenina. Fins i tot en els cartells de bous les dones eren les protagonistes, vestides de castisses amb traços d'estil modernista. O en la decoració del Café Suizo de València, en l'actual plaça de l'Ajuntament, on va pintar deu panells amb figures de dona que simbolitzaven el te, el café, el xocolate, la cervesa, el vermut, el xerés, el xampany, el conyac, el whisky i l'absenta.

També en els llibres, com en la sèrie setmanal El conte del Dumenche, iniciada en 1914 per la mateixa editorial Carceller, Pertegàs, que hi va exercir com a director artístic, incloïa dones i nus insinuants sempre que la temàtica ho permetia. Així ho va fer també en la portada de la primera edició de Mare Nostrum, de Vicent Blasco Ibáñez (Prometeo, 1919), amb la poderosa deessa Anfítrite emergint de l'aigua. No s'escapaven ni les imatges que dibuixava per a la revista anual El Fallero –com no de Carceller, que va arribar a editar 100.000 exemplars per número–, en les quals els vestits de valenciana entraven en el joc de la suggestió.

Evidentment, tot això també es va reflectir en la seua obra pictòrica, en els olis i aquarel·les que exposava i venia, amb els quals es va guanyar la fama d'«artista de la desnudez femenina». De fet, segons es ressenyava en la premsa local, era «el único dibujante de mujeres desnudas en Valencia y uno de los más interesantes de España», comparable a l'andalús Julio Romero de Torres, amb la seua particular personalitat pròpia. I pel que sembla, la primera gran discussió pública sobre el seu estil es va produir en l'exposició que la Joventut Artística va fer en la Universitat de València en 1919.

Entre els seus quadres Pertegàs va incloure una Ègloga en què apareixia una valenciana nua, recolzada sobre un bou amb el rerefons d'unes barraques i davant d'un xicotet faune que feia una ofrena. Tots els periòdics de la ciutat –Las Provincias, El Pueblo, La Correspondencia de València– van donar la seua opinió sobre aquell tema: en contra –«eso no es pintar», «no somos partidarios de ese modernismo»– o a favor –«si en vez de aquí, lo contemplaran en París, les encantaría»–.  Siga com siga, Pertegàs es va emportar el primer premi de pintura i les seues següents exposicions van continuar abundant en la temàtica.

En 1924, per exemple, va donar una conferència en l'Ateneu Mercantil, ple de gom a gom, en la qual anava dibuixant sobre la marxa per a exemplificar les seues idees sobre el nu artístic femení: «Vengo a hablaros de arte y belleza, y siendo la mujer belleza y el desnudo la más bella expresión del arte, he de hablaros de la belleza desnuda».  El seu prototip, d'altra banda, era el d'una dona moderna i apoderada, ja que, segons remarcava, «ahora más que nunca se precisa en España sacarla del hogar, para que sepa y conozca todos los secretos de la vida ciudadana».

Al cap d'un any la seua fama era tal —una «conjunción de valencianidad y belleza de una paganía deslumbradora» deia la premsa republicana— que va ser cridat pel mateix Blasco Ibáñez per a decorar la seua casa de Menton, a la Costa Blava francesa. A més, el seu festiu pas per Montecarlo, Niça i Cannes va donar com a resultat una sèrie de trenta-cinc aquarel·les, Dones frívoles, de «ultramoderno temperamento pictórico», que també van ser exposades en l'Ateneu Mercantil. L'esdeveniment va originar una gran assistència de «mujeres» i va generar uns versos escrits ex professo pel poeta Lluís Cebrian: «Son als ulls llàgrimes de fél; sols la nuesa d’esprit lliure, com gaia flor, s’ompli de mel».

Les llàgrimes de fel, no obstant, serien les que embargarien l'ànima d'Enric Pertegàs uns anys després, després de la victòria de Franco en la Guerra Civil.

El dibuixant de còmics

El fervor republicà va portar a Vicent Miguel Carceller a recuperar la capçalera de La Traca en 1931, en este cas en castellà i per a tota Espanya, arribant al mig milió d'exemplars en el primer número de la nova etapa. Tramús, Sade i Fersal, és a dir, Pertegàs, van continuar col·laborant en les revistes de Carceller, ara més descarades que mai. No obstant, les restriccions de premsa imposades amb l'arribada al poder de la dreta en 1933 van portar l'editor a abandonar el món de les publicacions per a dedicar-se en exclusiva als espectacles, amb la construcció a València del Teatre Serrano, el Nostre Teatre i el Cinema Metropol.

Amb l'esclat de la guerra en 1936, no obstant, La Traca va tornar a ressorgir, totalment radicalitzada, com a arma política contra els militars revoltats, el feixisme i l'Església. A conseqüència d'això, en finalitzar el conflicte el nou règim franquista va sentenciar implacablement a mort a Carceller i a un dels seus dibuixants, Carlos Gómez Carrera, Bluff, condemnant a un altre, José María Carnicero, a 30 anys de presó. Conta la llegenda que Pertegàs es va salvar perquè ningú d'ells va voler revelar qui s'amagava darrere del pseudònim de Tramús i Sade, a pesar de les tortures a les quals va ser sotmés Carceller, que hauria estat obligat a ingerir totes les pàgines d'una de les seues revistes.

Amb tot, segons es deduïx de la lectura del procés judicial i de les mateixes informacions facilitades per un dels seus nets, sembla que no va ser així, sinó que Pertegàs s'hauria salvat del castic, en primer lloc, perquè no havia participat en l'última etapa de La Traca, la de 1936-1938 –o, si més no, no havia signat les seues col·laboracions–, i, en segon lloc, perquè era amic d'un coronel franquista que va intercedir per ell. Així, tot i ser citat i reconéixer que havia publicat dibuixos humorístics i eròtics amb Carceller abans de la guerra, va poder eixir finalment indemne.

Era, en qualsevol cas, un mal menor, un consol amarg. El seu món havia quedat completament assolat. Molts dels seus quadres amb nus van ser cremats pels seus mateixos posseïdors. El terror es va imposar i les revistes sicalíptiques, fins i tot els exemplars antics, van desaparéixer per complet de la circulació. L'art modern i desacomplexat que practicava l'artista va ser totalment proscrit. Passats els 55 anys, doncs, va haver de refer-se com va poder i va trobar un precari salvavides en el món del còmic.

L'editorial d'origen italià establida a València Guerri, amb la qual Pertegàs havia treballat profusament amb anterioritat com a portadista de fulletons, es va centrar després de la guerra en un dels pocs camps de creació literària que podia superar la censura amb relativa facilitat: els quaderns d'historietes. Així, amb ella va publicar en 1943 La Guerra de los Planetas i Ultus, el Rey de la Selva, precedent del seu còmic més conegut, Silac, el Hombre León, que faria dos anys després per a l'Editorial Valenciana, la més famosa de l'època.

Allí es publicaven El guerrero del Antifaz o Roberto Alcázar y Pedrín, i allí va trobar acomodament Enric Pertegàs, malvivint fins a la seua vellesa amb col·laboracions puntuals en còmics com Jaimito, S.O.S., Mariló, Juventud Audaz i Pumby, signades ara amb el nom d'Henry. En aquells xicotets relats d'aventures abocaria la seua extraordinària capacitat per a representar el dramatisme mitjançant uns traços que havia aprés en una efervescent València de voluntat republicana. Lluny, molt lluny, quedaven la sicalipsi i la seua admiració insondable per la bellesa dels nus femenins. La seua mort es produiria en 1962, als 78 anys, en l'oblit públic més absolut.

.

Noticias relacionadas