Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Literatura

Enyego d’Àvalos:  De l’exili a la glòria (c. 1414-1484)

El seu és ara un altre nom a afegir a l’extensa nòmina d’excelsos lletraferits del Segle d’Or valencià, junt amb Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena. Però qui va ser el cavaller i noble castellà Enyego d’Àvalos? Quina relació va tindre amb València i els valencians? Com i per què va escriure aquella secreta novel·la que va romandre inèdita fins al segle XX? En resseguim les seues passes, extretes a la llum per les recerques d’Abel Soler, a través d’una apassionant i intensa trajectòria vital que va de Toledo a Nàpols, passant per València, Gènova, Florència o Milà. 

16/02/2020 - 

VALÈNCIA. Quan el dimarts 28 de juny de 1412 mestre Vicent Ferrer anuncià a la plaça major de Casp que l’“illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle”, seria el nou rei de la Corona d’Aragó les relacions entre els diversos territoris ibèrics canviaren per sempre. Un príncep de sang reial castellana, Ferran de Trastàmara, governaria la part oriental de la península i els seus fills Alfons, Joan i Enric, ara de sang reial aragonesa però igualment castellana, no podrien evitar intentar fer valdre de manera recurrent els seus drets successoris a la gran i poderosa corona central, la de Castella. I això va alterar el destí, també per sempre, de la família cavalleresca dels Ávalos o Dávalos, que no van triar precisament el bàndol dels vencedors en els afers castellans. 

En concret, va ser l’infant Enric qui el diumenge 14 de juliol de 1420 va donar un colp d’Estat en segrestar el rei Joan II de Castella, llavors de 14 anys, i retindre’l a la força al castell de Talavera, amb el suport de qui havia sigut conestable i favorit dels successius monarques castellans durant dos dècades, Ruy López Dávalos, originari d’Úbeda i posseïdor d’un gran castell a Arenas de San Pedro i d’un bell palau mudèjar a Toledo. La maniobra va funcionar durant un temps, però finalment el rei va escapar i les hosts de l’infant Enric i de Dávalos hagueren de fugir, arrecerant-se el darrer en el Regne de València, on va ser rebut l’estiu de 1422 pel governador d’Oriola, Pero Maça de Liçana. Desterrat, despullat de tots els seus títols i amb la seua immensa fortuna confiscada, va morir uns anys després, ja vell, en la cort d’Alfons el Magnànim, germà de l’infant Enric i monarca de la Corona d’Aragó.

Amb ell, a més a més, arribaren també a terres valencianes la seua tercera dona, la castellana Constanza de Tovar; dos fills anteriors d’esta, Íñigo de Guevara i Fernando de Guevara; i un altre que havien tingut conjuntament, Íñigo Dávalos. Un xiquet exiliat que assoliria, però, la glòria.

Un valencià de Toledo

En aplegar i instal·lar-se al palau del Real de València, Íñigo, qui probablement havia nascut al casal familiar de Toledo, era encara un xiquet d’uns 8 anys. Així les coses, tant ell com els seus germans van entrar a servir com a donzells i patges de la cambra reial del Magnànim, on prompte se’ls va conéixer amb el malnom de “los Enyegos”. De fet, ell mateix, a diferència dels germanastres majors, que ja eren adolescents en arribar, aprengué a parlar valencià durant el temps que residí a la ciutat, fins als 16 anys. D’ací que els filòlegs que han estudiat el Curial e Güelfa hagen destacat invariablement, des de Joan Veny fins a Antoni Ferrando, les preferències valencianes de l’autor dins del domini lingüístic, amb paraules com “acaçar”, “acurtar”, “alqueria”, “ausades”, “marjal”,  “menejar”, “rabosa”, etc.  

A partir de llavors seria conegut sobretot com a Enyego d’Àvalos i visqué de primera mà la conversió de València en la metròpoli més important i capital efectiva de la Corona d’Aragó, on la magnificent cort reial d’Alfons el Magnànim es va establir de manera quasi permanent entre 1426 i 1430. Per allí passaren cavallers com els March i els Martorell i allí es formà i confraternitzà Enyego amb la flor i nata de la noblesa valenciana, com ara els Montcada, els Cardona, els Maça, els Ximenes d’Urrea o els Martines de Luna. Igualment, també coincidí amb altres cultes nobles castellans arribats amb els Trastàmara, com Íñigo López de Mendoza, futur marqués de Santillana, o Enric d’Aragó, fill del marqués de Villena, que tingué la seua gran biblioteca a València i hi deixà criant-se una filla il·legítima: la futura sor Isabel de Villena. 

Els anys decisius de Milà

Enyego cresqué, doncs, en el nucli més íntim de la cort reial de València com a membre d’una important família exiliada de Castella i protegida per Alfons el Magnànim, a qui, no debades, resseguí i serví fins a la mort. En primer lloc, entre 1430 i 1435 amb els preparatius i l’inici de la segona campanya mediterrània del monarca, a Sicília, Djerba i Nàpols, que amb el temps duria a la conquesta d’aquell vast regne del sud de la península Itàlica de mans dels Anjou, que estaven aliats amb la Santa Seu, Milà i Gènova. El procés, però, fou interromput per un fet decisiu, no només en la història política del període sinó també en la trajectòria personal de D’Àvalos: la debacle enfront dels genovesos a la batalla de l’illa de Ponça, entre Roma i Nàpols, el divendres 5 d’agost de 1435. Tot i disposar del doble d’efectius que els lígurs, només un vaixell aragonés fou capaç d’escapar. Hi moriren uns 600 soldats i en foren capturats fins a 5.000, incloent el mateix rei Alfons i tota la plana major de l’aristocràcia de la Corona, des dels esmentats infants Joan i Enric fins a “los Enigos, tres jermans, fills del conestable de Castella”, segons remarcava un dietarista de l’època.

Però la fortuna i la bona diplomàcia es giraren en favor dels interessos del monarca, que fou lliurat a Filippo Maria Visconti, duc de Milà i senyor de Gènova. El llombard hi veié l’oportunitat d’equilibrar les relacions de poder a Itàlia i, a canvi d’un immens rescat i un pacte secret amb el Magnànim, alliberà els empresonats i donà suport a la seua lluita per l’ocupació de Nàpols. Però, a més a més, Visconti també obtingué un altre bé molt preuat, segons n’informà l’historiador humanista Paolo Giovio: “ottenne del re che Ignico fosse lasciato appresso di se in Milano, percio che questo giovanetto [llavors tenia 21 anys], co’ suoi singulari costumi et con la bellezza di volto, dilettava talmente et have preso l’animo del Duca Filippo”. I així va ser com el ja cavaller Enyego d’Àvalos va passar a servir al poderós duc de Milà durant cinc anys, amb funcions de camarlenc del palau de Porta Giove, capità de les hosts llombardes i senyor de diversos feus del ducat. 

Allà va trobar preceptors que l’ajudaren a millorar els coneixements lingüístics, literaris i musicals que havia adquirit a la cort del Magnànim. Llegí, consultà, copià i escoltà recitar clàssics grecollatins d’Homer, Plató, Aristòtil, Ciceró, Cèsar o Virgili, llibres de cavalleries italians i francesos, les grans obres toscanes de Dante, Petrarca i Boccaccio... Adquirí, en definitiva, una profunda cultura humanística d’influència itàlica, que després va quedar reflectida en el caràcter del personatge de Curial, tot un “cavaller scientífich”, orador i poeta, allunyat del tarannà més prosaic del Tirant coetani perfilat per Joanot Martorell. 

Temps d’èxit i escriptura

En 1440, en el moment àlgid de la llarga guerra per Nàpols contra Renat d’Anjou, es va decidir la reincorporació d’Enyego al seguici d’Alfons el Magnànim. Abans, però, volgué visitar la seua terra natal de Castella, que no havia pogut xafar en vora dos dècades, on visità el seu amic dels temps de València, Íñigo López de Mendoza, i, amb les alforges plenes de còdexs, li portà alguns dels clàssics redescoberts pels humanistes italians, que entraren per primera vegada en la península Ibèrica. En tot cas, a finals d’any se sumà a les campanyes d’assetjament de la capital napolitana que culminaren amb la fastuosa entrada triomfal de les tropes aragoneses el divendres 2 de juny de 1443.

Amb la seua victòria definitiva, el Magnànim es presentava davant els ulls dels italians com l’home providencial que podia posar fi a la secular disputa entre els gibel·lins i els güelfs, és a dir, entre els que donaven suport a l’emperador del Sacre Imperi Germànic encarnats en els Hohenstaufen i els que ho feien a la Santa Seu a través dels Anjou, atés que el rei estava emparentat amb els dos llinatges. De fet, va rebre el reconeixement d’ambdós bàndols i la seua política diplomàtica i militar es dirigí a prendre el ducat de Milà, l’estat amb el qual també podria dominar el nord de la península Itàlica. I va ser en aquell context que Enyego d’Àvalos, aproximadament entre 1445 i 1448, va escriure una novel·la que representava l’entroncament d’aquells dos corrents: els gibel·lins, simbolitzats per Curial –de la curia imperiale–, i els güelfs, representats per Güelfa. 

No debades, durant aquells esperançadors anys D’Àvalos va exercir com a lloctinent de camarlenc del rei a Nàpols i com a ambaixador a Milà, Gènova, Florència, Ferrara i Montferrat, amb missions destinades a assolir l’hegemonia itàlica. I el text va ple de referències als territoris que visità, la gent que conegué –com el benvolgut patge reial Gabrielet Curial–, els actes que realitzà i els coneixements i interessos culturals que tenia, alhora que està escrita en el parlar que havia aprés a València i que era majoritari en una cort napolitana plena de valencians: els nobles i cavallers Guillem Ramon de Montcada, Lluís Maça, Francesc Gilabert de Centelles, Ximén Peres de Corella o Lluís de Montagut, el secretari reial Joan Olzina, els tresorers Mateu Pujades i Gabriel Cardona, els juristes Nicolau Falcó i Llop d’Espejo, els escrivans Ferrer Ram i Andreu Gassull, etc. El mateix “fiorito valenziano” en què encara s’expressava Constança, la culta primogènita d’Enyego d’Àvalos, a finals de la centúria.

Senyal reial i corona reial oberta d'Aragó, en l'arc de triomf del Castellnou

A la mitat de la seua vida, doncs, a punt de fer els 35 anys, Enyego paladejava una felicitat i un èxit que es van vore exalçats pel nomenament en 1449 com a gran camarlenc del Regne de Nàpols, amb el control de bona part de les rendes reials, i el casament en 1452 amb l’hereva del comtat de Monteodoriso, un territori i un títol que passà a ostentar a partir de llavors. Era el “Conte Camerlengo”. El rei, no obstant això, renuncià als seus projectes milanesos i de domini peninsular, i es dedicà a dur una vida regalada amb la seua amant Lucrezia d’Alagno en els palaus, boscos i castells napolitans, on també s’instal·là definitivament Enyego d’Àvalos.

El gran aristòcrata humanista i bibliòfil

El dimarts 27 de juny de 1458 va morir el rei Alfons el Magnànim a Nàpols, sense haver tornat mai a la península Ibèrica en vint-i-sis anys, malgrat les insistents peticions dels seus súbdits aragonesos, catalans i valencians. Tant era el que gaudia de les delitoses terres itàliques! Llavors Enyego en tenia 44 i va saber superar el sempre delicat moment de canvi de monarca: el Regne de Nàpols va ser heretat pel fill natural del Magnànim, Ferran I, qui havia nascut i s’havia criat també al palau del Real de València, i que el va mantindre en el poderós càrrec de gran camarlenc fins a la fi dels seus dies més de dos dècades després, en 1484. 

Durant tot aquell temps la posició d’Enyego no va deixar de créixer, amb noves terres, títols i missions diplomàtiques, i va poder desenvolupar encara amb més intensitat les seues inquietuds culturals. El seu palazzo napolità es va convertir en nucli i residència de nombrosos humanistes italians, amb els quals també es cartejava constantment, alhora que escrivia tractats sobre altres afers cortesans i cavallerescos, com ara la falconeria, i ampliava sense fi la seua biblioteca, que esdevingué la segona més important de tot el regne, només per darrere de la del rei: “Dilettavasi maravigliosamente di libri, e aveva in casa sua una bellissima libreria; tutti libri degnissimi, di mano de’ più belli iscrittori d’Italia, e bellissimi: di miniatura, di carte...”. Es convertí, de fet, en un modèlic cortigiano humanista fins al punt que el llunyà rei d’Anglaterra, Eduard IV, el va fer membre en 1467 del distingit orde de la Garrotera: “the Most Noble Order of the Garter”. 

En el moment de la seua mort, als 70 anys, havien quedat arrere els durs moments de la fugida i l’exili de Castella, els iniciàtics temps de creixement i servici al palau del Real de València, els afanyosos anys d’acció i formació a Milà, les intrèpides campanyes per la conquesta de Nàpols i els gojosos temps en què, entre el divertimento i l’exhibició dels seus dots i coneixements, havia escrit aquell text sense títol i sense publicar que amb el temps anomenaríem Curial e Güelfa. Heus ací la història d’Enyego d’Àvalos, un valencià de Toledo que ens llegà una de les joies més brillants de l’immens tresor que representa el nostre Segle d’Or.

Noticias relacionadas

matinades

Afters

Por  - 

Estan les persones que a les huit del matí busquen un lloc on allargar la tornada a casa. Estan aquells usuaris de tren que pareixen esperar, vestits de fosc i amb un tropell de paraules també fosques al cap, que el rodalia arranque i els duga a la ciutat encara més fosca. Estan els qui mitja hora abans que òbriguen les portes –d’un centre de salut, un col·legi electoral, el mercat– ja estan mirant impacients el rellotge i bufant perquè se’ls fa tard, el seu temps és un dret suprem. Totes estes persones estan dins de les meues pors

LA XOÀ

16 d’octubre de 1943

Por  - 

1. Sereu traslladats junt amb la vostra família i els altres jueus de casa vostra. 2. Cal portar queviures per a almenys huit dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots. 3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes, etc., excepte diners i joies. 4. Tanqueu la porta de casa amb clau i emporteu-vos les claus. 5. Malalts, inclús casos gravíssims, no podran per cap motiu restar a casa. La infermeria està al camp. 6. Vint minuts després de la presentació d’esta nota la família ha de estar preparada per a partir

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email