Ernest Nabàs: "He somniat molts anys en el dia que em van detindre després del colp a Allende"

CASTELLÓ. Quan es compleixen cinquanta anys del colp militar que va derrocar el govern democràtic de Salvador Allende, el fotògraf de la Vall d'Uixó Ernest Nabàs ha tret a la llum algunes de les fotografies que va fer al president de Xile dies abans de la seua mort. Unes imatges històriques que es poden encontrar fins al 23 de setembre al Menador de Castelló. Però, el periodista té molt més a dir d'aquell període. A més de ser testimoni del que va passar l'11 de setembre de 1973, el castellonenc va patir en les seues pròpies carns la repressió de Pinochet. Dies després del colp va ser empresonat i enviat al camp de concentració de l'Illa Quiriquina, on va romandre durant un mes. Ernest Nabàs recorda per a Castellón Plaza aquells fets.

-Quina és la primera imatge que et ve al cap quan penses en el colp d’Estat contra Allende?
- La del 14 de setembre, quan em detenen en Concepció. Primer ens van deixar en la comissaria de policia i a la nit ens van portar en un autobús cap al camp de concentració. Recorde que darrere de nosaltres teníem a un soldat que no tenia més de 17 anys amb una metralladora tot el temps apuntant-nos i tocant-nos el bascoll. El fred d'eixe ferro l'he estat molts anys somiant. He somniat molt en la detenció. Això és el que més em va impactar, a més del colp. Tot i que és cert que els que estàvem allà pensàvem que podia produir-se. Estava forjant-se. I analitzant-ho després, veus que els americans van més intel·ligents que els xilens.

Ells sabien quan van decidir l'11 de setembre donar el colp, que no es produiria una guerra civil. Que els militars, la majoria, no estaven en la Constitució. I la nit abans van anar a casa del general Batlleret, la filla del qual va ser presidenta anys després, i els van detindre. Llavors, es van anar preparant. El que mai pensàvem era que la repressió seria tan dura com va ser. Després de viure la guerra civil a Espanya, on sí que va haver-hi un enfrontament entre dos bàndols, pensava que no tenia cap sentit una repressió ací. Però, va haver-hi 12.000 exiliats, 40.000 presoners, 500.000 van passar pels camps de concentració, 3.200 assassinats i 1.192 desapareguts. Eixes són xifres oficials de l'ONU.

Entre aquests assassinats, per exemple, podem nomenar a Josep Alsina, un capellà de Girona que va aparéixer mort en el riu Mapocho. El soldat que el va matar, molt de temps després va fer declaracions i va contar que li va disparar perquè darrere hi havia un oficial encanyonat darrere d'ell perquè ho fera. També va morir un altre home de Valencià, Toni Llidó, que ha desaparegut i ja no se sap res més. No són xifres, són persones.

-Què feies en eixos anys a Xile?
-Vaig anar com a capellà, perquè el bisbat de Segorb tenia un conveni de col·laboració amb el de Concepción a Xile. Però al poc de temps vaig entrar en un diari i feia les dues coses. Els dissabtes i diumenges em dedicava a la parròquia i la resta de la setmana treballava en el diari. Fins que em secularitze i ho deixe. A més vaig aprofitar per a matricular-me en la facultat de Periodisme, on em van donar una beca d'auxiliar del professor de fotografia.

Pel que fa a la política, en aquell moment jo recolzava la Unitat Popular, però no vaig ser militant de cap partit. Sí que és cert que pertanyia a Cristianos con el Socialismo i vam fer un acte en què defensàvem la Unitat popular i això els militants ho sabien.

Deu dies abans del colp d'Estat, en la Marina del Valparaiso es van produir una sèrie de tortures contra els soldats, perquè defensaven la Constitució. Com a resposta, en tot el país es van fer actes de solidaritat en defensa dels drets humans. Jo vaig assistir com a periodista, portava la càmera a l'acte, però a l'eixida un soldat em va pegar dues baionetes literalment al cul i em vaig dessagnar. Em van llençar a terra i els periodistes, com que em coneixien, van reclamar als militars que em portaren a l'hospital, on em van fer una transfusió. Sempre dic que tinc sang xilena, perquè no és broma, em van posar quantitat.

-Per si no n'hi hagués prou, al cap d'uns dies t'empresonen a un camp de concentració. Com va ser eixe moment?
-Un bàndol dels militars deia que tots els estrangers havíem de passar pel registre d'estrangeria, així que vaig anar i van decidir detindrem. La sentència del judici va ser expulsar-me a Espanya, però van preferir dur-me a l'illa. I allà estàvem en un gimnàs completament tapiat, amb les dues portes tapades, i amb metralladors enfocant-nos. El cap de l'illa ens va dir que estiguérem tranquils, això si mentre dormíem al sol. Recorde a més que tenia un company, l'alcalde de Lota, un poble miner prop de Concepció, que votava el 90% als comunistes, que un dia de sobte va desaparéixer, perquè l'havien matat. Així que no, el que ens va dir el comandant no era veritat. Va ser dur.

-I tornant a l'home del qui parla la teua exposició: com era Allende?
-Vaig estar una setmana de fotògraf seu i totes les fotografies les feia amb un objectiu de 50 mil·límetres, no en un teleobjectiu. Llavors tenia certa relació, sempre teníem estonetes per a xarrar i puc dir que vaig topetar amb un home molt sensible, molt galant. Era una persona molt afable, molt preocupada per la gent.

-Molt fàcilment podries haver deixat de dedicar-te a la informació, però mai has renunciat a aquest ofici. Alguna volta t’ho vas pensar, el fet de deixar el periodisme?
-En realitat m'he dedicat a moltes coses. Quan torne de Xile el primer que faig és convalidar els estudis de periodisme. En aquell moment hi havia una simpatia per la gent que venien de Xile, l'esquerra plural, i em van convalidar totes les assignatures. Així que prompte em vaig treure el títol de llicenciat en Ciències de la Informació. A més, em vaig muntar la llibreria Garbell, que tancaria al 82 per la quantitat de diners que perdia. També, vaig estar en aquella època de corresponsal pràcticament de tots els mitjans, del País, del Diari 16, de la Vanguardia... Fins que entre en la política. O m'entren. El desembre del 82 quan s'elegeix a Joan Lerma com a President de la Generalitat, em pregunten si vull treballar amb ells i dic que sí. Però tenia de cap al conseller de Presidència, a Rafa Blasco, i era incompatible amb ell. Així que me'n vaig anar a Mediterráneo, on vaig ser redactor cap fins que any i mig em repesca Lerma perquè entrara a la comissió executiva del PSPV i així estic tres legislatures. Amb tot, vaig ser diputat de les Corts Valencianes.

-Ara has volgut compartir amb el públic una sèrie de fotografies inèdites. Què ens conten aquestes imatges?
-Mostre, d'una banda, la realitat física de Xile. Alguns paisatges, poblacions i la misèria que hi havia. Després hi ha un capítol dedicat a Allende en distintes situacions. Bàsicament parlant, perquè els polítics parlen sempre, menys una que està jugant al ping-pong. Vam jugar una partida ell i jo, mà a mà. La primera li la vaig guanyar, es va cabrejar molt i em va retar a un altra... i la segona ja la va guanyar el. D'altra banda, hi ha un capítol dedicat a Fidel Castre, que va estar a Xile en el 72. Vaig seguir tota la seua estança; la millor fotografia que tinc és d'ell eixint de l'ascensor de la mina de carbó de Lota, tot negre com un carbó.

-Cinquanta anys després, ha pogut Xile recuperar-se del Colp?
-Quan bombardegen el Palau de La Moneda a meitat matí del dia 11, Allende fa un discurs fantàstic per Ràdio Magallanes, on diu: "Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor." Eixes paraules són profètiques. Després del govern de Pinochet, el fill de Freire, qui va ser president abans d'Allende, li guanya les eleccions. I després entra Lagos, del Partit Socialista. Més tard, Michelle Bachelet, filla del general que van torturar i matar. I ara, l'actual president, Gabriel Boric, és també socialista i està fent coses molt interessants com intentar investigar els desapareguts que queden. Per tant, frase profètica.

Quan entra Pinochet imposa una economia rígida, dura, de dreta total, cosa que en l'època d'Allende, l'economia era molt més oberta, va créixer molt l'economia i sobretot la participació i la distribució de la riquesa del país. A vegades alguna gent diu que no va ser prou revolucionari. Si no ho fos, no li hagueren donat el colp d'Estat. Ell promet nacionalitzar les mines de carbó i les mines de coure i nacionalitza la companyia elèctrica ITT, que era la que tenia el monopoli de Xile. Això és el que els americans no li van perdonar. De fet, Nixon la nit electoral ja li va dir que anava a matar-lo.

-I com veus l'actual política espanyola?
-S'està demostrant en els últims anys que es produeix un pèndul, hi ha canvi de formacions cada dues legislacions. Però el que veig és que hi ha massa enfrontaments i desqualificacions. No hi ha discurs polític. És "tu más" tot el temps. En eixe sentit, quan jo estava a la política, era tot més normal. Podies discutir de política, aplegar a acords i prendre un café amb el de l'altre partit. Ara no es discuteix de política en el congrés. M'agradava més, per posar-te un exemple, el discurs de Fraga que el Feijó o Casado, perquè parlava de política. Ara s'insulten. Uns són rojos, nacionalistes i ja està.