'Esperem salpar amb un nou vaixell l'any vinent' - El desert del Premi Lletraferit

VALÈNCIA. Fa ja onze anys, en juny de 2012, presentàvem en la Biblioteca Valenciana, en l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, la refundació de la revista Lletraferit en paper. Déiem, llavors, que: “Hui és un dia per a celebrar. Un dia alegre i de festa, tant per a la llengua valenciana com per al valencianisme i per als valencians. No tots els dies naix una revista en valencià,  feta per valencians i pensada per al poble valencià. Esperem que vos sumeu a l’aventura d’uns quants navegants que fan equilibris en alta mar. Estem segurs que entre tots farem front a la tempesta i acabarem per arribar a bon port. Els valencians ho mereixem”. Eixe era el nostre objectiu: una publicació autoreferenciada que dignificara el valencià i la cultura valenciana, amb un marcat caràcter marítim, mariner, mediterrani, aventurer.

A penes dos anys després, ara en fa nou, com a resultat d’aquella primera travessia lletraferida fundàvem l’editorial Llibres de la Drassana i la presentàvem en la llibreria Ambreta, en ple Eixample de València, en juliol del 2014. I déiem, llavors, que: “Hem decidit apostar per allò que ens definix i  que ens entusiasma; per allò que ens agrada, allò que dona sentit a tantes coses. I ens agraden els llibres. No volem viure sense llibres. Defenem el nostre dret als llibres com una ciutat sagrada. I brodem en el nostre estendard estes tres paraules: ‘Llegir. Paper. Plaer’. Volem que la proximitat amb els autors, el públic lector i el conjunt de la societat valenciana siga també una de les nostres ensenyes. Volem fer llibres de la mateixa manera que en les drassanes tradicionals construïen els vaixells: fruint del procés, cuidant cada detall. Cuidarem de la literatura com qui cuida d’un amor. A mossos. Sense mida. Amb urgència. Les nostres edicions donaran a conéixer nous talents i seran naus valencianes que solquen les mars del planeta. En definitiva, Llibres de la Drassana vol suposar un revulsiu per al panorama cultural valencià, amb l’aportació d’un conjunt d’obres que satisfacen els interessos d’una societat que es mostra cada vegada més preparada, moderna i oberta”.

I quatre anys després, ara en fa cinc, en juny de 2018, sempre entorn de Sant Joan, sempre de cara a l’estiu, perquè ens agrada la vida, perquè ens agrada la mar i perquè ens agrada llegir, presentàrem, amb l’indispensable i valentíssim suport de Valencia Plaza, els Premis Lletraferit de Novel·la i de Novel·la Juvenil. Altres col·leccions de l’editorial eren en aquell moment més potents, com la de cuina o la d’història, però teníem una ambició; una ambició basada en la poètica drassanera, aquella que beu de l’allau ressonant i lluminosa dels grecs i dels llatins, de les seues naus que travessaven les mars daurades i també les tenebroses, del seu desig d’aventures que bastí una arquitectura de mites encara insuperada i que ha impregnat la literatura occidental durant més de dos mil·lennis fins als nostres dies. Ajudar a construir eixa arquitectura de mites des de la literatura era, modestament, la nostra ambició; i sabíem que la narrativa n’era una de les singladures principals.

Què és sinó, amb totes les variables que vullgueu, la pervivència del mite allò que s’invoca en Narcís o l’onanisme, la torrencial novel·la de Carles Fenollosa? Què és sinó una lluita de mites, les arestes de la identitat, el que batega en el fons de L’últim dels valencians, la monumental novel·la de Guillermo Colomer? Què és ja per a tots Noruega, eixa descomunal creació de Rafa Lahuerta, sinó un poderosíssim mite, un arquetip, un referent probablement etern de la literatura valenciana? Què és la concreció carnal i successiva de Càndid que va fer Miquel Nadal, sinó una continuació decididament brillant i nostra d’un dels grans i millors mites contemporanis, aquell creat per Voltaire i engrandit per Sciascia? O què són Els inútils d’Andreu Sevilla sinó una visió panoràmica, llegendària i fabulosa del nostre passat més fosc, la crònica esplèndida d’uns temps miserables, o la Mireia de Puri Mascarell sinó una mitificació dels dons de l’alteritat, la duplicitat i el misteri de l’alliberament que traspua tota existència humana?

Perquè mites –pensem– és el que necessitem, oh, povera patria schiacciata dagli abusi del potere di gente infame che non sa cosa è il pudore… Mites per a viure, mites per a refer-nos, mites com a fars i com a cavalls sobre els quals cavalcar el nostre temps i el seu millor sediment, la literatura, mites referencials que traguen la nostra llengua, el valencià, de la indiferència, la subordinació, l’autocomplaença o la irrellevància. Això és el que hem pretés dels del principi amb els Premis Lletraferit i és per això que enguany, tot i que s’han presentat més obres que mai als guardons, fins a 30 –per cert, un 90% hòmens i per això tornem a fer una crida pública per a poder comptar també amb veus i mirades femenines en els Premis Lletraferit–; tot i el volum d’obres presentades –algunes, sens dubte, de qualitat, i animem els autors i autores a intentar publicar-les–, no n’hem trobat cap que cree un mite literari, que puga esdevindre tot un referent per a la literatura, la cultura i la societat valencianes, que és el que busquem amb estos guardons des de Drassana i Valencia Plaza. I és per això que hem decidit declarar desert el Premi Lletraferit de Novel·la 2023.

Haurem d’esperar i farem guaret, amb l’esperança que la terra assaone, done fruits i ens proveïsca, mentres ‘remendem’ les xàrcies, cosim les veles, calafatem les naus i preparem la tripulació per a fer-nos novament a la mar. Esperem salpar amb un nou vaixell l’any vinent, en la sèptima edició dels Premis Lletraferit. Ens han dit que per allà rebufa…

Per Vicent Baydal, Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles