Es pot sopar paella? - Vicent Marco

VALÈNCIA. “No, horror, terror, sacrilegi, heretgia, com heu de sopar paella? Vos falta una fornà? Un regó? Un bull? Com pots dir una animalada així?”. Esta és la resposta estàndard davant la pregunta sobre si la paella es pot menjar per a sopar. Nosaltres, els valencians, direm sempre que no, que la paella és per a dinar i prou, i si ens pregunten: “I això com és? Per què només mengeu la paella de dia i mai de nit?”, comencem amb una tirereta de motius que cauen tots pel seu pes. 

• L’arròs de nit no prova bé

És la primera resposta automàtica. L’arròs té molts hidrats i tal i Pasqual... però la persona que et dirà això no tindrà cap problema a sopar sushi, menjar hindú o arancini (boles d’arròs italianes), si es dóna el cas. Per tant, això que sopar arròs no prova bé és fals. 

• És un menjar massa pesat

Més que pesat jo diria que és complet perquè aporta molta proteïna, hidrats, greixos... però tot en una mesura prou equilibrada. Potser siga pesat si has fet una paella olioseta, però mai serà tan pesada com una pizza als quatre formatges, un kebab o una hamburguesa amb creïlles fregides.

• De nit fer foc i muntar tota la parafernàlia és perillós, i per a fer una paella malament, no la faig. A més, la paella du molt de temps per a fer-la i caldria començar massa prompte a cuinar.

A foc la paella està molt millor, on va a parar, i és cert que la paella necessita un protocol, una sèrie de passos que inclouen cerveseta, picaeta, repòs i temps per a raonar després de la paella. Però ningú es queixa de fer una torrà i també cal fer foc, o de preparar durant hores el sopar de Nadal i tots els anys el fem, ni del temps que costa fer una lasanya i tampoc ens importa sopar-nos-la. 

Ara bé, els mateixos que diuen que no faran excepcions i mai soparan paella, a l’hora de la veritat faran 3 excepcions, i menjaran paella si:

• Si la paella es cuina al carrer.
• Si és paella de ressopó.
• Si algú els diu: “la meua paella és la millor que tastaràs en ta vida”. 

En estos casos qualsevol valencià dels que mai soparia paella farà una excepció i soparà paella. Perquè si es cuina al carrer vol dir que són festes, un concurs de falles o algun comboi. Si és de ressopó vol dir que has estat durant hores mamant bona cosa de cassalla o herberet (o gintònics) i necessites que l’arròs faça esponja. I si algú et diu que la seua paella és millor que la teua, encara que siga en contra de les teues creences tastaràs eixa paella siga l’hora que siga.

Els guiris que visiten València no tenen cap problema a xuplar-se les gambes d’una paella de marisc a mitat carrer qualsevol nit de l’any. És cert que tampoc tenen cap inconvenient a menjar paella mixta, eixa aberració que mengen en molts llocs d’Espanya i que als valencians ens fa sentir calfreds i ganes de pegar a fugir del restaurant. Així que no són referència quan toca parlar de paelles. Però fixem-nos en els xinesos, que són aquells que primer varen cultivar arròs. Ells no tenen cap problema a sopar un bol d’arròs blanc per acompanyar la carn, les verdures o el que siga que diuen que és carn o verdures. També a l’orient mitjà sopen com a plat estrella maqluba, una recepta d’arròs amb pollastre i albergina entre altres coses, coneguda com la paella àrab.

Tal volta podríem no creure’ns més sabuts que ells i començar a sopar paelles, i fer cas als guiris, als xinos i als moros. Ací un incís, estes són etiquetes que acostumem a posar els valencians a tot el món, i ignorantment un de Jordània serà moro encara que visca a 4.000 kilòmetres del Magreb, i nosaltres a 14. Perquè, a més, el concepte de compartir tots del mateix plat és molt àrab, i la paella té eixe vessant socialitzadora que funciona de meravella també a la nit. Igual que les tapes es repartixen i tot el món compartix no només taula, sinó també plat. La paella parada al mig de la taula és la màxima expressió de compartir un plat que podem trobar a l’Europa cristiana, i possibilita viure uns moments únics. 

Perquè una paella no és un simple acte de cuinar i alimentar-se, una paella és una celebració i a la nit també podem celebrar al voltat d’una paella totes eixes coses que celebrem els valencians cullera en mà quan ataquem l’arròs. L’amistat, la germanor, el moment de felicitar el cuiner, la divertida lluita pel socarrat, jugar-se a vore qui escura, compartir un tros de fetge amb el veí de taula o discutir sobre si la de la setmana passada estava millor o pitjor. Coses simples, però que van creant un ADN de valencianitat que supera classes socials, llengües o religions. Perquè, senyors, la paella és, hui en dia, la nostra principal senya d’identitat.

Per això em sap mal que pensem que la paella només es pot menjar de dia. Ja som molt estrictes amb la recepta, com toca ser-ho, però podríem ser un poc més oberts amb els horaris de consumició, ja que no hi ha motius de pes per a no ser-ho. Segurament no ens abellirà sopar paella, perquè no n'estem acostumats, però no rebutgem la possibilitat de manera frontal, i vorem com, a poc a poc, fem de la paella un plat bo inclús com a desdejuni. Que eixa és un altra, que alce la mà qui no s’haja alçat de ressaca un diumenge directament per seure a taula parada a engolir paella! Perquè la paella és bona fins i tot contra la ressaca. Però sobre les propietats medicinals de la paella ja escriuré un altre dia, que m’està entrant desig de socarrat, i tota hora és bona hora per a menjar-se un bon plat de paella!