Esther López Barceló: “Sempre he viscut envoltada de llibres”

Esther López Barceló (Alacant, 1983) és professora, exdiputada i coordinadora de l’Aula Didàctica de la Memòria Democràtica. Entrem en la seua biblioteca per a saber com s’ha configurat este espai d’història i memòria.

La biblioteca ocupa tot el saló. Els meus pares eren uns gran bibliòfils. En casa hi havia deu mil llibres. Imagina’t! Vivíem en un pis menudet i quan van traure la plaça de professors ens vam mudar a un altre més gran, en el mateix barri d’Alacant, per a que caberen els llibres. Amb el trasllat a València en vam donar molts… però ací ja no en cap ni un més. Sempre he viscut envoltada de llibres.

Ha sobreviscut a set mudances… Compartisc biblioteca amb ma mare. A sa casa tinc els llibres que han marcat la meua educació literària-sentimental, les autores victorianes, com les germanes Brontë. Vaig arribar a elles i a autores com Sylvia Plath de la mà de ma mare. Vivíem en una zona de classe obrera i m’he adonat, amb el temps, que eixa abundància de lectures no era normal. Una vegada en escola les amigues em van preguntar si era pobra perquè no teníem cotxe. I jo pensava: “Jo no soc pobra, ma casa està plena de llibres”.

Quins llibres conserves més temps? Els de xicoteta: els Astèrix i Obèlix, els de Mafalda i els del Pequeño Vampiro. També he buscat i recomprat els meus favorits, com una quarta edició de Jane Eyre, de Charlotte Brontë. M’he fet també amb altres que han sigut importants per a mi, com una de les primeres edicions de Cien años de soledad i altres de García Márquez. De menuda vaig conèixer també a Mercè Rodoreda. Els tinc tots, inclús alguns en castellà, i ma mare me n’ha regalat molts. Vull tindre’ls prop, sobretot l’edició de tots els seus contes, que per a mi són fonamentals. La resta de la biblioteca naix a partir d’estos llibres. L’empremta de ma mare està per totes bandes, com dic en la nota final de la novel·la. La mencione com qui em va inculcar l’amor per les lletres i va obrir un món infinit davant meu.

ȃs un honor que em comparen amb Almudena Grandes

També es nota en la biblioteca que eres historiadora. Clar! No a soles conserve els llibres de quan era universitària, per motius sentimentals, sinó que els gaste com a professora. Per exemple, sempre prepare als alumnes sessions de com ser arqueòleg de la mort. Agafe imatges de paleopatologies, trepanacions… les empremtes que queden en els nostres ossos. També tinc una gran part de llibres d’antropologia i història, majoritàriament de l’època de la dictadura, i just dalt dels assajos tinc sobretot llibres sobre perspectiva de gènere i molts escrits per dones. Al costat pose els de narrativa pendents de llegir per a que no se m’obliden. Com a bona arqueòloga, ho tinc tot molt ben ordenat, tinc una relació d’amor amb la biblioteca. És una de les coses més personals d’algú. I si t’adones, la meua biblioteca i la del meu home estan separades. Estem casats en règim de guanys per a tot menys per als llibres.

Quin llibre et falta? Una versió sense censura de Cinco sombras, d’Eulalia Galvarriato, que estigué a l’ombra del seu marit, Dámaso Alonso. Es nota que esta novel·la, finalista del Nadal, està passada per la censura. Es nota que li falten escenes. No s’ha trobat el manuscrit, així que pareix que no podrem llegir-la mai com la va escriure.

De quines lectures ix Cuando ya no quede nadie? N’hi ha una fonamental, Memoria del frío, de Miguel Martínez del Arco, un homenatge a la mare de l’autor en forma de novel·la. Sa mare, Manolita, fou la dona que més temps passà en les presons del franquisme. És per a mi la millor novel·la de memòria històrica que s’ha escrit. Amb estructura de thriller, aconseguix contar-nos com vivien les dones en les presons. Li faig un homenatge en la meua novel·la, agarrant una part de la trama i continuant-la. I a banda, tota la literatura d’Almudena Grandes.

Diuen que eres una continuadora seua… És un honor que diguen això. Ja voldria escriure tan bé. Jo faig memòria. Que em comparen amb una autora o altra em dona igual. M’interessa l’èpica de les vençudes, però no una cosa trista i obscura. Ella va fer una tasca de documentació i va mostrar la realitat d’aquell temps de forma monumental. Per això la comparació m’emociona. Jo ho faig d’una manera molt més humil i agraïsc el complit.

Quins són els llibres més estranys de la teus biblioteca? En tinc dos o tres fetitxe sobre temes que m’apassionen, com la mort: per exemple Tumbas de poetas y pensadores, El mundo funerario romano i sobretot La niña, que narra la història real d’un cirurgià del segle XIX que desenterrà a la seua filla onze anys després que morira, la momificà i la tenia en el saló de casa.

Acabem l’entrevista amb el fragment d’un llibre. Quin? “Hay instalado en el imaginario colectivo una imagen que evoca a las militantes antifranquistas siempre con un rictus trágico en la boca y con los ojos velados de oscuridad. Pero reían, cantaban y bailaban. Risa como fuente de vida”. De Memoria del frío.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora