Evelyn Mesquida: “Cada 8 de maig hauria de commemorar-se la participació espanyola en la Segona Guerra Mundial” 

VALÈNCIA. Nascuda en un any clau, 1945, l’alacantina Evelyn Mesquida pertany a la generació dels fills del silenci. La necessitat de retornar la veu als espanyols exiliats a França que van contribuir a aconseguir la llibertat que hui roman a Europa, malgrat els envits dels populismes i la polarització, ha marcat la vida periodística que continua en la seua jubilació, després de ser corresponsal més de trenta anys a París.

Mesquida va començar en el periodisme local de La Verdad i en Radio Popular, quan l’emissora dels capellans era l’única en tindre una forma diferent d’adreçar-se a l’oient, amb aquell “Hola, amigos. ¿Qué tal?”. Allà va conduir el musical Programa tú, amigo. La jove Mesquida arribaria a dir que era atea, una confessió que no va resultar-li problemàtica, perquè allí dedicava les seues hores sense cobrar. Encara hui més d’un taxista d’Alacant la reconeix per la seua veu radiofònica.

A la capital gala, l’alacantina va arribar en els anys 70 com a au pair. Després va començar posant orde en l’arxiu de premsa del Nobel de Literatura Miguel Ángel Asturias, llavors ambaixador de Guatemala. Aquella porta li va obrir a Mesquida el contacte amb escriptors hispans del moment, com Pablo Neruda o Alejo Carpentier, les entrevistes dels quals enviava tant a Triunfo com a Arriba. El següent gran pas el va donar en ser fitxada per l’ull clínic d’Antonio Asensio per a la primera xarxa de corresponsals d’Interviú, on va viure el periodisme de denúncia al qual tots recorrien quan consideraven que els tribunals no els feien cas. Allí publicaria un dels primers reportatges sobre les espanyoles que anaven a avortar a França, alhora que retratava els polítics francesos o els Johnny Hallyday i les Catherine Deneuve del moment.

En un temps difícil, provisional i incert, de pandèmia, Mesquida, des de París, ha tornat a les llibreries amb un segon llibre, ara sobre la Resistència, que no va ser només francesa. El seu segon títol, Y ahora volved a vuestras casas (Edicions B, 2020), ve a completar l’anterior sobre La Nueve. De fet, es poden llegir els dos com un sol volum, fruit d’un treball que reivindica el paper d’Espanya en la Segona Guerra Mundial, una participació que l’oficialitat continua obviant.

-Vas nàixer en l’anomenat any de la pau, però també convuls i de tragèdia. 

-Com dic moltes vegades, soc filla del franquisme. Ací, a França, tinc amigues que són filles de refugiats espanyols. Elles han viscut el que els seus pares volien en Espanya, l’escola laica i republicana. Els que no van poder eixir, encara que ho van intentar, van haver de suportar les humiliacions del franquisme, i les seues filles van haver de cantar el “Cara al sol” a les escoles i ser filles de Maria en maig. Et van construint amb tot això, com si foren pedres d’una casa. El meu context familiar és com el de tantes altres famílies espanyoles. I no ho pots deixar de costat. 

-Entenc que en tu hi ha una necessitat de reivindicar la generació dels teus pares. 

-Han sigut els grans humiliats de la història amb el silenci. Em referisc també a mon pare. Em vaig assabentar per un llibre de la massacre en el Port d’Alacant, al final de la Guerra Civil, i li vaig retraure que no m’haguera parlat mai de la seua pròpia experiència. Llavors començàrem a parlar-ne. Em va dir que estaven armats en el Port. Quan van entrar les tropes franquistes podien haver-se defensat fins a la mort disparant, però hi havia xiquets i dones. També em va contar que dos hòmens s’havien suïcidat molt a prop d’ell, agafats de la mà esquerra i disparant amb la dreta les seues pistoles. Anys després em vaig trobar aquell fet en la història de Francisco Ponzán.

-Dediques el segon llibre a ta mare, Teresa Mas, anomenada Gabriela com a nom de guerra. 

-Ella era molt jove quan va conéixer mon pare, que llavors estava buscat per la policia. Ella el va ajudar en això i es va fer dir Gabriela. Quan estava embarassada de la meua germana Yolanda, la segona, la policia se la va emportar a comissaria. Van estar interrogant-la, no la van torturar, però un policia que estava molt nerviós, i que era el més amenaçador, li va traure la pistola i li la va posar en el ventre. Ma mare li va assegurar que no sabia on estava mon pare, però si ho haguera sabut tampoc li ho hauria dit. Va ser un acte d’heroisme.

-El teu nou llibre pretén que es reconega la importància que va tindre la llavor que van aportar els espanyols al naixement de la Resistència francesa. 

-En 1940 més d’un milió huit-cents mil francesos van ser detinguts i deportats a camps de treball d’Alemanya, de manera que a França la indústria i el camp es van quedar quasi sense hòmens. Qui hi havia allà perquè la història els ho havia permés? Els espanyols. Tot i haver aleshores més de trenta nacionalitats a França, la més important, més que la resta juntes, era la dels espanyols. Van ser ells els enviats amb els grups de treballadors d’hòmens estrangers i, en crear els grups, aquella llavor ja estava disposada quan van començar a organitzar-se. He entrevistat francesos que expliquen que en arribar a la zona de resistència els espanyols els van rebre, els van portar a la muntanya, els van ensenyar, per la seua experiència de la lluita a Espanya, a menjar herbes i bellotes, els van ensenyar a disparar, van ser els primers a donar-los armes, encara que alguns ja havien tingut experiència amb anglesos i francesos. Confirmen que van ser els espanyols els primers a iniciar la Resistència per tota França.

-Espanya no va participar en la Segona Guerra Mundial com a Estat, però els espanyols sí. Això és el que pretens reivindicar? 

-Milers d’espanyols hi van participar, no amb un paper essencial però sí important en tots els terrenys. Els espanyols van estar en tots els combats al costat de França, però també amb els anglesos i els americans, amb els aliats en general. Hui s’hauria de reconéixer, cada 8 de maig, la data de finalització del conflicte, la participació dels espanyols en la Segona Guerra Mundial. Van combatre contra el nazisme i el feixisme. El seu paper va ser molt important, lamentablement oblidat.

-Segons es desprén del teu llibre, el Tractat de No Agressió entre Alemanya i l’URSS és una fita important en el fet d’ocultar la participació espanyola en l’inici de la Resistència. 

-Quan es va signar en agost de 1939 el Partit Comunista era la gran força de la política francesa i Stalin estava en ple apogeu. El PC francés, el més important fora de Rússia, va neutralitzar la classe obrera francesa apel·lant-los a no lluitar contra els soldats alemanys perquè eren obrers també. Esta fou la tònica fins que Alemanya envaí Rússia i al sendemà tots els PC del món tenien orde de lluitar a mort contra els alemanys. Per això es diu que la Resistència no va començar fins a 1942. Efectivament, la Resistència organitzada del PC va començar en aquell moment, però abans ja havia sorgit amb els espanyols, malgrat que a molts d’ells acabarien entregant-los i afusellant-los… Se’n sap molt poc, però els primers que van entrar a França van ser les forces britàniques d’espionatge que estaven ja instal·lades al sud per haver actuat en la guerra d’Espanya. Després no els va donar temps a escapar i en arribar els espanyols crearen grups especials per a començar una lluita d’espionatge contra els alemanys a França. 

-Per a reivindicar que l’any d’inici de la Resistència va ser 1939 destaques com a figura clau a Francisco Ponzán, mestre i militant de la CNT, que va donar nom a un d’aquells primers grups resistents, la Xarxa Ponzán. 

-És un dels primers espanyols que va començar la Resistència en 1939, i ho han volgut negar, ha sigut ignorat. Han negat que la Resistència existira des del primer moment, però també hi hagué altres noms. Ponzán va entrar ajudat directament pels britànics, que van ser els que li van donar els diners, i això és el que alguns anarquistes li van retraure, entre ells la família Montseny, que van considerar que no havia d’haver lluitat al costat dels britànics, però la lògica de Ponzán és que havien de traure de la presó la gent d’Espanya amb diners de qui fora i lluitar per a ajudar-los. Hui hi hauria divisions encara, però crec que Ponzán va fer el que havia de fer. 

-En 1944, una setmana abans que La Nueve entrara a París, Ponzán va ser assassinat, juntament amb un altre mig centenar de resistents, en l’anomenada matança de Buzet-sud-Tarn, una massacre en la qual van afusellar i cremar tots els detinguts i que encara hui en dia és un enigma històric. 

-Vaig estar en el lloc mateix on els van matar. Vaig imaginar a Ponzán allí, en el bosc, sabent que no eren alemanys. Sabien que anaven a matar-los per tal que hi haguera silenci sobre moltes coses que ells coneixien molt bé. Vaig estar a Toulouse i no vaig aconseguir els arxius, encara que existixen; han d’estar en algun lloc, però no apareixen. Açò no m’ho perdonaran molts que ho diga, i espere que amb el temps es puga demostrar, però cal buscar entre els dirigents de la Resistència el que va passar en aquells moments i no entre els alemanys. Els aliats ja havien desembarcat a Normandia i els alemanys estaven centrats a frenar els seus avanços, no a traure cinquanta-sis persones de la presó i matar-les. Aquelles persones no eren ningú per als alemanys i no els importaven. Basta mirar els arxius alemanys per a vore que és impossible que foren ells.

-També les dones espanyoles van tindre un paper important en la Resistència francesa, a les quals dediques un capítol, “Las ignoradas”. 

-En la Resistència hi hagué milers de dones, tots els grups de resistència estaven vinculats gràcies a la tasca de les dones. No sabem quantes van agafar, torturar i matar, però la Resistència no hauria assolit el seu paper ni hauria pogut fer moltes de les coses que va fer sense les dones. Eren elles les que tenien una força enorme anant d’un lloc a un altre en bici o a peu. Quan m’ho explicaven em vaig preguntar com eren capaces d’eixir amb la neu, amb el fred, amb la pluja, amb la tensió, perquè la majoria parlava malament el francés i les podien agafar immediatament com els va passar a moltes que van ser dutes als camps de concentració. En el cas de la batalla de la Madeleine, per exemple, un grup d’uns quaranta espanyols va derrotar un miler d’alemanys, fins al punt que un general nazi es va suïcidar en adonar-se de qui els estava vencent, i sabem que hi havia dos dones entre els espanyols, encara que no en coneixem el nom. És necessari que es treballe més sobre les dones.

-El teu treball ha contribuït a la memòria històrica, però t’inquieta que siga una memòria en singular. 

-Amb la memòria històrica molts poden abusar, com si només hi haguera una memòria històrica. Una memòria no pot reemplaçar-se per una altra memòria històrica, que una veritat s’impose com la veritat. Vivim una etapa difícil en este aspecte, perquè es poden imposar altres memòries que tampoc han sigut com diuen. M’inquieta que s’impose una memòria. La gent ha de reflexionar per si mateixa sense una sola memòria històrica. Suplantar una memòria per una altra em sembla molt perillós, i cal romandre en estat d’alerta.

-Et dediques a la història sense ser historiadora. Això a vegades és conflictiu. 

-He conegut una certa supèrbia de certs historiadors que maltracten altra gent que també fa investigació. Alguns critiquen a Eduardo Pons Prades o a Antonio Vilanova, que no van ser historiadors, però sense ells no coneixeríem molts testimoniatges de l’exili. O per exemple amb La Nueve. Sent un fet històric que entrara a París el 24 d’agost de 1944, per què tants grans historiadors de la Segona Guerra Mundial no ho havien reconegut durant anys? Ells saben tot el que implica el fet d’anar a buscar la veritat, així que almenys haurien de donar les gràcies, perquè després seran ells els que construiran la història, però nosaltres els hem ajudat amb el nostre treball, esforç, interés i passió. Cal un poc més d’humilitat.

-Fins que no vas escriure La Nueve no et vas considerar periodista, encara que en tenies una llarga trajectòria: des del teu treball a Alacant fins a ser corresponsal a París, primer com a col·laboradora en mitjans diversos i després en nòmina del Grup Zeta. 

-Sempre m’ha costat dir que era periodista perquè no en tenia estudis específics. Em vaig adonar que quan vaig escriure La Nueve no em molestava ja dir que era periodista. Ha sigut com fer el meu gran reportatge. Amb el segon llibre, que també és una investigació periodística, puc dir a més que també soc escriptora!

-Durant la Transició els periodistes millor pagats estàveu en El País o Interviú. Així com de la primera redacció del diari de Polanco es considera una Generació, hi hagué també una Generació Interviú de la qual et consideres part? 

-No ho sé. Hi havia un ram de gent molt diferent, tot i que al mateix temps això li donava un gran aire de llibertat. Era el moment. En aquella època André Malraux va dir allò que Barcelona estava embarassada de totes les seues il·lusions. Quan va nàixer Interviú Espanya també estava prenyada d’il·lusions, era deixar quaranta anys de franquisme i tot era possible. L’erotisme, fins i tot, ho significava. Els periodistes arribaven amb una altra manera de contar les coses, hi havia molta gent que hi aportava. Era excepcional. Crec que vaig estar a l’altura de l’època. Vaig ser portadora d’un moment de transició, m’agradava molt França i en tot el que feia intentava aportar una manera de respirar de França a Espanya, que crec que li anava molt bé.

-Sempre dius que estar a París és conéixer el món, i és on tens la teua xarxa social, però mai has desconnectat d’Alacant. 

-Sempre soc un pardal de pas a Alacant, en no viure allí, sempre estic amb la família i els contactes més pròxims, però professionalment no hi existisc. La vull moltíssim, però sempre torne a París. Són molts anys ací. Quan muiga vull que les meues cendres estiguen la mitat a París, en el parc de La Nueve, i l’altra mitat a Alacant, al peu d’un ametler o a Tabarca.