Gentrificar València sempre serà culpa teua

De manera cíclica apareix un corrent individualitzador que, en qualsevol ciutat, també en València, situa el càrrec de la culpa de l’expulsió veïnal o la degradació d’usos ciutadans en el mateix habitant: perquè no compres prou en la teua merceria de confiança, perquè tries malament on prendre’t el café. Tu, tu, tu.

La raó està en dos portades amb huit anys de diferència en el frontal de la revista Time. En 2006 la publicació va proclamar com a persona de l’any a You, un vosté asèptic i generalitzat que assenyalava els usuaris: “Felicitats! Si vosté usa internet, és la Persona de l’Any”. Era el despertar del tecno-populisme com a utensili d’emancipació social. De manera inqüestionable, l’elecció suposava una millora respecte a 2005, quan guanyà el cantant Bono.

En 2014 la portada fou per a The Mindful Revolution, mostrant el furor per tècniques mindfulness de connexió ment-cos. Una recepta que situa en l’individu tota la responsabilitat.

“En lloc de fomentar l’acció radical, l’atenció plena diu que les causes del patiment estan desproporcionadament dins de nosaltres, no en els marcs polítics i econòmics que configuren la forma en què vivim […]. És un pensament màgic amb esteroides”, escriu Ronald Purser en McMindfulness.

Pujats a eixa doble estratègia del jo –una pirateria de la vida personal–, som ciutadans digitals als quals tot allò que ens passa és perquè no hem sabut fer-ho bé. “Si no estem contents per estar desocupats, perdre la nostra assegurança de salut i vore als nostres fills incórrer en deutes massius a través de préstecs universitaris, és la nostra responsabilitat aprendre a ser més conscients”, seguix Purser.

La Vanguardia publicava fa uns mesos un d’eixos reportatges fundacionals que constaten un temps. “Auxili! El meu barri s’està posant preciós! Així és la gentriansietat, la por a les millores urbanes”. El text explicava les reaccions furibundes davant la construcció de la biblioteca municipal García Márquez del districte de Sant Martí, a Barcelona. Un espai públic impressionant que, d’acord amb l’opinió de molts veïns, amenaçava l’equilibri de l’entorn en fer-lo massa atractiu. “La culpa és teua per desitjar infraestructures atractives”, es llegia en el subtext.

Pot paréixer una diatriba forçada o una caricatura, però no ho és: és la manifestació d’un cansament. Després de comprovar com les suposades millores urbanes resulten contraproduents, apareix una aspiració perversa: el desig que ningú faça res. És una reacció injusta, sí, però també és un símptoma d’un excés d’homeopatia.

Cada volta que tanca un negoci entranyable a la València vella demanem que els valencians es flagel·len, que facen més mindfulness i es convertisquen en més competitius en el seu acompliment com a usuaris de la ciutat. Però lluny de ser eixa la solució (sí, els negocis antics tanquen), és una actitud còmplice amb la dispersió de les responsabilitats. No es tracta d’atomitzar el problema, sinó de focalitzar-lo. No és culpa teua, són drets nostres.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins