Gerard Miquel: constància, passió, humilitat

Fa poc menys de dos anys que se n’anà, massa prompte, el reconegut i volgut il·lustrador valencià Gerard Miquel (Alaquàs, 1968-València, 2021). Dels còmics infantils als treballs institucionals, del disseny a la novel·la gràfica, passant per l’underground. Esta és la història d’un dibuixant de referència i una bona persona.

Escriure estes línies m’ha portat a reviure emocions i anys feliços, temps passats en què érem molt jóvens, res ens feia ombra, ho teníem tot per davant i anàvem trobant el nostre lloc en el món… Gerard el va trobar ben ràpidament en el dibuix de còmic i en la il·lustració, dos dels principals motors de la seua vida, i en saber ser amic dels seus amics. És difícil, per als qui el coneguérem, no recordar a Gerard amb un somriure divertit, una miqueta guilopo, i sempre amb una paraula amable i una actitud d’escolta còmplice. Els qui l’envoltaven sabien també de la seua faceta compromesa amb causes com l’ecologisme, la mobilitat sostenible o la integració, i la seua predisposició a col·laborar en qualsevol activitat que requerira del seu dibuix. Un compendi d’ideals que trobaven resposta àgil en la seua llapissera i que, al llarg de la seua trajectòria, quedà reflectit en treballs i campanyes per a institucions i entitats en pro de diverses causes socials, l’ús de la bici, o la defensa dels drets civils.

El dibuixant d’Alaquàs

Nascut a Alaquàs, a l’Horta Sud, Miquel fou fidel als seus orígens i mai es desvinculà del lloc on desplegà els seus inicis com a persona i dibuixant. Així es va mostrar recentment en l’exposició Gerard Miquel. Dibuixos al voltant d’Alaquàs, que, segons el comissari Iván García Aguado, va sorgir de la iniciativa del seu grup d’amics, excompanys de La Comarcal i del grup scout Argila: “És impossible concebre la imatge gràfica d’Alaquàs durant els 80 i 90 sense tindre en compte l’obra que Gerard va realitzar en diferents publicacions locals, com ‘La fulla de l’Olivar’ o la revista juvenil ‘De bat a bat’. La seua participació en el Concurs de Còmic d’Alaquàs també va ser molt destacada”.

I és que des de molt jove Miquel es llançà a representar gràficament tot allò que el rodejava, segons apunta el mateix García Aguado: “Aprofitava qualsevol oportunitat de publicar per a expressar-se i no dubtava en col·laborar en diverses revistes d’àmbit local. El seu estil evolucionà molt ràpidament, des d’una línia molt pareguda als clàssics còmics de Tintín fins a arreplegar la influència dels autors de la Nova Escola Valenciana: Mariscal, Sento, Beltrán, Gimeno i sobretot Daniel Torres. Però encara que podem establir moltes semblances amb esta generació d’autors, és cert que ja a finals dels 80 aconseguix mostrar un estil propi i definit: línies grosses i rotundes, moviments congelats, esquematització de formes i el blanc i negre pur, sense grisos seran les seues senyes d’identitat”.

Així és com guanyà el Concurs de Còmic d’Alaquàs, fou protagonista de la quarta Expo Còmic d’Alaquàs i jurat en tres ocasions. Estos reconeixements aplegaren en aquell moment com en acabant n’hi hagueren tants altres, a voltes fins i tot fins amb sorpresa per als seus pròxims. Gerard era modest i reservat per a estes coses. Mai presumí de mèrits i reconeixements i ara, després de la seua prematura marxa, es mostren i destapen un autor de traç net, com el definix l’expert en còmic Anselmo Burulanda: “té unes llapisseres formidables i ací és on veus l’ànima del dibuixant, més en la llapissera que en la tinta, i la seua ànima tenia una capacitat de síntesi increïble”.

Un autor total i exigent

“Tenia molt d’ofici, sabia molt bé què feia”, assenyala Coca Vilar, parella de Miquel i artista que ha col·laborat amb ell en diferents projectes–. “Quantes més premisses li donaves, més encertava en el seu treball. Era una persona molt detallista i sabia captar l’essència d’allò que se li demanava. Treballà en molts projectes diferents i en tots sabia trobar el punt d’especificitat que es requeria. I ho feia des del seu món, aportant la seua empremta, perquè el seu dibuix és molt personal”. Burulanda remarca que “és impossible no reconéixer a Gerard en el seu treball, ja que sempre incorporava les seues senyes d’identitat”.

No obstant, el dibuixant Oliveiro Dumas assenyala que Miquel entenia alhora la il·lustració d’una manera molt àmplia: “era capaç de fer la il·lustració d’un llibre de text, que té un llenguatge molt específic, i alhora una cosa tan personal com un còmic. Treballava tota la gamma que pot tindre un il·lustrador”. Un llenguatge en el qual mai faltava el seu especial sentit de l’humor. Això i el seu domini dels colors, perquè hi ha qui només dibuixa o només acolorix i Miquel fou capaç de conjugar les dos coses. “Treballava de manera peculiar. Normalment la gent dona color des de l’ordinador, però ell feia les taques de color en paper, les escanejava i les posava després darrere del dibuix per a aconseguir textures, taques més gestuals de les que trau l’ordinador, més personals”, conclou Dumas.

» El seu Kovalski Fly va ser un gran catalitzador del còmic valencià

I així, quan l’habilitat s’ajunta amb la sensibilitat, hi ha voltes en les quals irromp la màgia. Perquè no és senzill captar bé l’essència i ell ho aconseguia. Una mostra d’açò són els seus exlibris. En feu molts i en tots reflectia als posseïdors d’una manera especial. “Sempre aconseguia trobar allò que els definia”, apunta Coca Vilar. I no a soles a les persones, també les relacions humanes. Gerard Miquel sabia captar l’essència i traslladar-la a una vinyeta. Per això venien carregades “del gran interés narratiu que sempre mostraven els seus dibuixos, que són quasi històries condensades en una vinyeta”, esmola Iván García Aguado.

“Gerard era molt segur. Els esbossos eren tots bons”, diuen Dumas i Burulanda. “Qualsevol de les versions d’un dibuix, d’una vinyeta, era vàlida, i en feia moltes, moltes”, afig Coca. “Pareixia fàcil, quan no ho és. Era molt exigent. Modificava, afegia, llevava, fins a vore amb quina versió es quedava, però qualsevol d’elles era bona”. Els tres coincidixen.

L’empremta del Kovalski Fly

De la seua trajectòria no es pot deixar d’esmentar l’edició i publicació de Fan★Còmic! i Kovalski Fly, en la dècada dels 90, fanzines que mobilitzaren un gran grup de dibuixants i artistes que posteriorment destacaren en el panorama estatal del còmic.

El Fan★Còmic!, per exemple, sorgí de la idea d’editar allò que a ell li agradaria llegir, una publicació que responia a l’època en la qual ja hi havia moviment de fanzines especials. El nom sorgí de la pròpia Coca Vilar i era l’entrada a una caixa de sorpreses, un calaix desastre on els dibuixants exposaven els seus treballs sense continuïtat expressa; responia a la necessitat de publicar. En Fan★Còmic! Miquel era coeditor amb Isma Rumbeu i Òscar Mora, però no es quedà ací la cosa i alhora nasqué el Kovalski Fly, un projecte ideat pel mateix Gerard amb historietes i personatges que continuaren i evolucionaren en el temps, per a les quals tendí el guant als amics. Un producte amb autors i històries fixes, en el qual Coca Vilar feia la contraportada.

“Gerard era el Kovalski i el Kovalski era Gerard”, coincidixen els seus amics. Ell ho feia tot perquè sabia què volia, un còmic amb unes característiques determinades i un format concret. Ho tenia tot al cap i feia a soles tot el treball de producció i coordinació. “S’encarregava de tot el procés, de buscar subscriptors per al finançament, edició, maquetació, publicitats… i tot en un món no tan llunyà, però sense internet, ni mòbils”, recorda Dumas. Pels tretze números  del Kovalski (més dos monogràfics de César Tormo i Lalo Kubala) passaren dibuixants com els esmentats Oliveiro Dumas, Coca Vilar, Òscar Mora, Ismael Rumbeu, César Tormo o Lalo Kubala, i encara altres com Olaf Ladousse, Sento, Nel Gimeno, Luis Durán o Pedro Vera. Alguns d’ells farien carrera després, com comenta Lalo Kubala: “El ‘Kovalski’ va ser un verdader trampolí cap al món professional per a alguns dels qui publicàrem allí, gràcies al fet que Gerard confià en nosaltres. Per això tindré un deute etern amb ell. Sense Gerard i sense el seu ‘Kovalski’ jo mai m’hauria professionalitzat”.

» Sempre col·laborà en defensa de causes justes

No en va, el projecte al qual Gerard Miquel dedicà tant de temps i energia es va vore recompensat amb el premi al millor fanzine del Saló del Còmic de Barcelona en 1997. Allò fou un reforç i implicà de sobte un gran interés per part dels mitjans: isqué en programes de ràdio, premsa, reportatges… Com apunta Coca Vilar, “allò fou molt important per a Gerard, que tant hi havia treballat, però també per al còmic valencià en conjunt”.

En juliol d’enguany, quasi dos dècades després, el Kovalski Fly ha tornat a eixir amb un número especial dedicat a Gerard Miquel. Editat per Oliveiro Dumas, ha comptat amb la col·laboració de molts dels integrants de les primeres edicions; amics i companys de Gerard que no han dubtat a sumar-se, ja que, com bé assenyala Coca, era una persona molt, molt volguda: “Jo ho sabia, però ara ho he constatat fins a uns límits que em sorprenen. Eixe, els dic a les xiquetes, és el patrimoni del vostre pare: els seus moltíssims amics, l’estima de la gent i els seus dibuixos”. Sobre este procés Lalo Kubala comenta: “Ara ens hem adonat de l’ingent treball que li devia suposar tirar avant cada edició sense l’ajuda d’un equip. Però ell era pur entusiasme, treball constant, passió i modèstia”.

Anys de dificultats i entusiasme

Tot i el reconeixement del Saló del Còmic de Barcelona de 1997, Miquel hagué de compaginar el dibuix i la il·lustració amb altres treballs de l’àmbit cultural. Foren els anys de l’empresa de gestió cultural Gresol, amb Rafa Bondia, l’època en què van conéixer a Vicente Ferrer i Carlos Ortín, amb qui acabaren compartint estudi en el carrer Lluís de Santàngel de València i també els anys en què Gerard i Coca compartirien igualment espai amb Vicente Ferrer i Rosa Albero, persones amb molt de pes en el món de la il·lustració.

Fou una època d’alta productivitat en la qual compaginava treballs com a il·lustrador de llibres de text amb experiments, alguns fallits, com el d’unes tires còmiques amb el nom Agència TIF, molt ben ideades però que no veren la llum. Darrere del projecte estaven el mateix Miquel, César Tormo, Carlos Ortín i Oliveiro Dumas. La idea era vendre-les a la premsa de paper, però llavors el paper començava a entrar en crisi.

També en aquella època, a principis dels 2000, començà a col·laborar amb LaGRÚAestudio, de Miguel Ángel Giner i Cristina Durán. Anys de molta faena i encàrrecs com el Vas Ple d’Històries, un còmic sobre els ibers per al Museu de Prehistòria de València, o el personatge Monet per a la revista aranesa Era Garbèra, cartelleria per a campanyes, col·laboracions amb entitats veïnals, dibuixos per a les associacions de pares i mares d’escoles, festes patronals, logos per a associacions, etc. En aquell moment sorgí també el seu blog La Bola que roda, que recollia posts sobre treballs i referències de cinema, llibres i dibuixos. Foren també anys difícils en els quals es constatava que en la nostra societat viure de la il·lustració no és gens fàcil.

» Yo fui guía en el infierno s’ha convertit en una obra de culte

“L’ofici d’il·lustrador és molt difícil”, assenyala Dumas. “Treballes molt, però costa mantindre’s. Si no fas llibres de text és complicat. A sovint treballes sense contracte, paguen quan paguen, fas moltes hores i a voltes el treball que has fet no servix i has de refer-lo. En definitiva, mal pagat i poc reconegut. O eres algú molt important o és complicat. Però a Gerard li encantava”. Li encantava. Açò i el seu entusiasme natural a l’hora de defendre causes justes feren que participara en el ressorgiment de l’Associació Professional d’Il·lustradors de València (APIV), on estigué uns anys en la junta directiva. L’associació es refundà en 1997 amb el treball dels mencionats Gerard, Incha, Carlos Ortín, Oliveiro Dumas, Cristina Durán o Vicente Ferrer. Fou en una conversa en el Bar Congo, recorda Dumas, “perquè feia falta una associació que acollira els molts il·lustradors que hi havia en València i cobrira els buits legals. Era necessària. Estàvem cansats d’estar mal pagats, de no tindre una base a l’hora de fer un contracte i moltes altres qüestions. En ser el nostre un treball prou solitari calia l’associació per a solucionar dubtes i tindre un lloc al qual recórrer”.

Una novel·la gràfica que marca un camí

I amb esta trajectòria carregada de projectes impossibles arriba la seua novel·la gràfica Yo fui guía en el infierno (Desfiladero, 2017). Adopta per primera volta este format i s’entén com la seua obra mestra. “Quan Gerard llegia un llibre el visualitzava sempre com un còmic”, recorda Coca. Llegí un llibre sobre Antoni Josep Cavanilles i li agradà tant que contactà amb l’autor, Fernando Arias, que li donà llibertat total per a crear. Miquel estigué anys documentant-se, dibuixant, fent el treball en el poc de temps lliure que tenia, mentres feia altres coses, sense saber si algú li’l publicaria. Finalment, però, fou tot un èxit. En paraules d’Oliveiro Dumas: “Este còmic és una joia i transmet perfectament les sensacions de caminar el territori. Gerard plasmava molt bé els paisatges, tenia una sensibilitat i una capacitat especial de síntesi. Feia uns cels espectaculars”.

I el públic reconegué el seu talent. I és que, com diu Lalo Kubala, “Amb Yo fui guía en el infierno començà a assaborir un cert reconeixement dins i fora de València que el podria haver portat a futures obres encara més grans i que desgraciadament ens hem perdut”. No debades, l’obra guanyà el premi al còmic valencià millor editat de 2018, un guardó merescut per al polifacètic Gerard Miquel, l’il·lustrador valencià que amb la seua marxa prematura ens ha deixat, a més d’un buit enorme, el seu món increïble de llapisseres, el seu somriure còmplice i el caliu de l’amistat, viva en tants i tants que el recordem. La companyia de Gerard era càlida, sempre transmetia alegria en vore’l i, des de la seua discreció, va saber construir un entorn sòlid, creatiu i prolífic per a tots els qui l’envoltaren.

Maite Puertes (València, 1969) és periodista. Ha treballat en comunicació: des de 2000 en el programa d’erradicació del treball infantil de l’OIT en Centreamèrica i, des de 2015, en UGT-PV. És portaveu de Pobresa Zero i membre del Consell Ciutadà de la CVMC

@maite_puertes