Gol en El Molinón

VALÈNCIA. La ràdio canvià de registre a principi dels anys 80: de l’ona mitja a la freqüència modulada; eixa fou la principal novetat, però amagava un significat més ample. Era la sentència per als vells transistors que acompanyaven el passeig monòton i tediós d’algunes parelles amb tot fet en la vida durant les melancòliques vesprades de diumenge. Elles anaven, com manava la tradició, arreglades i dignes, penjades del braç del marit; ells, amb la mirada perduda, pendents de les novetats en els marcadors de la Lliga: “Hay gol en El Molinón”. No a soles passaven a millor vida els aparells. La societat evolucionava sense parar i els mitjans de comunicació també s’adaptaven i fins i tot marcaven el ritme del canvi. La ràdio per davant dels altres, sempre directa i propera, amb nous continguts i noves maneres de traslladar el missatge. El vell règim era historia. Mirant cap arrere veig un moment clau del nostre passat, allò que se sol dir un punt d’inflexió. S’acabava una forma de viure, una altra esperava tanda.

En aquells temps vaig començar a fer ràdio en una València que esportivament era una ciutat davall mínims. Per Mestalla, principal argument d’informació diària, bufaven temps de crisi amb el club salvat miraculosament del descens. No quedaven massa lluny els anys de glòria. Els èxits internacionals s’havien convertit en un record del passat. El Llevant competia en Tercera Divisió. No hi ha molt més que dir. Sobren les paraules. Un club ofegat i un camp perdut entre clots i camins de terra. El bàsquet era una cosa que es jugava en altres ciutats. Només ens refugiàvem amb orgull en l’handbol, tant masculí com femení. Els xicots del Marcol, després Caixa València, i les xicones del llegendari Iber. Dos clubs potents, sobretot el que entrenava Cristina Mayo, que no tingué rival durant anys.

D’instal·lacions esportives tampoc estava la ciutat sobrada: el pavelló San Fernando i el vell Marcol, separats per l’avinguda del Cid, acollien, habitualment els diumenges pel matí, els respectius partits d’aquells dos clubs. Per la mateixa època, i amb moltes dificultats, es pogueren acabar les obres del pavelló de la Fonteta, pensant més en l’atletisme que en altres esports. Cal dir, també, que un grapat d’herois anònims formaren el club Correcaminos i, fins i tot, foren capaços d’organitzar una marató, això sí, en direcció al Saler. Ben a prop havia tingut lloc un campionat europeu de marxa atlètica, sense cap dubte el principal esdeveniment esportiu abans que arribara l’esperat mundial de futbol d’Espanya 82.

Poc després d’aquell fracàs, vaig tindre l’oportunitat de debutar davant els micròfons d’Antena 3, una ràdio dirigida des de Madrid per Manuel Martín Ferrand i amb José Mª García com a principal referent. Tot un repte treballar amb la figura més destacada del periodisme esportiu espanyol. Una persona singular, capaç de tot. Les seues audiències foren espectaculars al final de la dècada, tot i que en aquells moments el projecte estava encara alçant-se amb moltes dificultats. L’enginy i la tenacitat per damunt de les barreres. La competència ho tenia tot guanyat i eixe era, precisament, el seu problema: el drama d’aquell que ha arribat a la meta i no sap molt bé què toca fer. Els dinosaures desaparegueren.

Érem gent jove, amb fam i ganes de menjar-se el món. Probablement amb un grau d’inconsciència. I molta il·lusió. Eixes sensacions ens acompanyaven en el dia a dia. Creguts i ambiciosos volíem aplegar on fera falta i com més prompte millor. Tot fou molt ràpid: la conquesta de la FM per tot el territori, la implantació d’emissores, el creiximent imparable, l’adquisició de Ràdio 80 a la qual rebatejaren com a Serie Oro i que era coneguda com “La radio musical bien hecha”. En una Espanya que només podia vore dos canals de televisió, la ràdio omplia el buit de la informació futbolística. Per eixa raó viatjàvem darrere del València CF. A voltes entre anar i tornar eren tres dies i dos nits fora de casa. Els expressos nocturns, Alcázar de San Juan, Medina del Campo i moltes més estacions desertes. Imatges úniques. Si algú vol dir-li poesia, també. Sense mòbils ni internet. Ara no ho faria, però en aquell moment disfrutava d’aquelles aventures que et deixaven mig mort. Fou bonic i, com tot en la vida, un bon dia s’acabà.

Paco Lloret (València, 1960) és director de la 94.5 CV Ràdio. Va ser Cap d’Esports de RTVV, treballà en Antena 3 ràdio (1983-1989) i Ràdio 9. És columniste de Las Provincias i autor de diversos llibres sobre història del València CF i de l’esport valencià.