"Açò sembla el punt d'informació municipal" comenta Paco Cuenca, un dels quatre germans responsables del forn Cuenca e hijos. De fet, els fills del nom comercial "los hijos" són ells: Mari Carmen, Amparo, Miguel i Paco, que es quedaren el negoci familiar que son pare Miguel havia heretat també de son pare: "El meu iaio era Miguel Cuenca, l'antic alcalde de Benimaclet", i este havia heretat l'ofici de son tio Blai. Per tant, quatre generacions de forners endolcint el cor de veïnes i veïns de Benimaclet. "Abans, mon pare tenia el conegut com a forn de l'alcalde, i l'any 2000 ens vinguérem a este, que és el més antic del barri, i possiblement de València". Paco no ho sap de ciència certa, té uns papers que parlen que el forn va ser construït entre 1367 i 1409, i era aleshores d'un tal Pere Ferrandis. A partir d'ahí molta documentació que demostra que este forn, en esta ubicació, és quasi tan antic com el poble de Benimaclet. "L'actual edifici és del 1900, però abans ja hi havia ací un forn, que pot ser fóra el forn que estava funcionant en temps de Jaume I, i del que es parla en el Llibre del Repartiment".

De fet, Paco va inventar el dolç de Benimaclet, la coneguda com a Coca del Crist, que es prepara per a la festivitat del barri cada mes de setembre. Una coca de mantega i ametla coronada amb melmelada de maduixes. "Ací es cultivaven freses, de fet, hi ha un carrer de les freses que fa referència a eixe cultiu a l'horta de Benimaclet, i això em va inspirar a crear esta coca fa uns 30 anys". Una coca per al barri que fa cues per comprar pastissos dolços i salats, pans, pastissets de moniato i totes les especialitats clàssiques del receptari valencià. Tot fet allí, tot de proximitat -com les carabasses torrades que li compren a Àngel-, i amb algunes particularitats que fan únic este forn.

Per a començar dins tots són família o fa més de 20 anys que estan al forn, la qual cosa ha evolucionat en un gran ambient de treball que es contagia a la clientela. Després el forn, a banda de molts pans que prepara des de les 3:30 del matí Miguel Cuenca, amb massa mare, té una reputada tradició pastissera, amb bombons de xocolate d'una qualitat que destaca entre la resta del sector. I tercer, perquè hi ha veritat en cada mos. Només entrar un perol de xocolate està a punt d'omplir croissants, Miguel el cosí -un altre Miguel que es cosí dels propietaris-, té llima confitada preparada per a fer unes tortades; Bea i Loli estan preparant pizzes i empanades al fons; l'altre Miguel -el forner- clava en el forn uns brioix de pepites de xocolate i Paco prepara confit de rovell d'ou per a fer una tortada clàssica. Cremen el rovell que corona la tortada, l'olor del caramel inunda la sala i arriba fins a l'aparador. Allí Amparo despatxa somrient i atenta "vaig entrar fa vora 25 anys per a una substitució, i ací m'he quedat".

Parlem en eixos veïns que fan cua cada matí. Pasqual va per uns "bollitos de xocolate"; Virgínia cada matí agafa "un cafè amb llet i unes galleres d'avena"; Calle es fan del pa de poble "i dels croissants"; José de les "quiches i pastissets salats"; i Goyo afirma que el millor del forn Cuenca és el factor humà, "este forn està vinculat al barri, tot Benimaclet coneix el forn Cuenca i la família fa vida i aporta a la comunitat. A banda de què tots els dolços de temporada com els pastissets de Nadal o les fruitetes de Sant Donís les fan perfectes i visualment molt boniques". Té raó este client, un forn fa barri, el que passa és que este forn en concret, no fa un barri qualsevol, és Benimaclet en estat pur. Alguns dels familiars són fallers de Mistral-Murta, també de la directiva de la Confraria del Crist de la Providència, i no hi ha veí que no acudisca al forn Cuenca pel seu roscón nadalenc. “Més de 500 farem enguany” confirma Miguel.

De fet, Bea, l'esposa de Miguel Cuenca, reivindica eixos roscóns tan estimats al barri, "en fem un fum, i ací no passa com al supermercat, nosaltres els fem un poc a gust de consumidor. Està qui vol mig de crema i mig de nata, qui el vol de trufa, però sense fruita per damunt, qui només vol taronja escarxada…". Res a veure amb el producte industrial, ni pel que fa a la personalització, ni a la qualitat: "quan algú es menja un tronquet de nata ací, fa gust de nata". I això enllaça amb altre tema que sempre toca la fibra sensible dels forners, el relleu generacional. "És un treball molt sacrificat, et perds totes les festes, fas moltes hores i no pots conciliar. Els forns tenen futur perquè hi ha demanda, però quasí ningú vol fer estos horaris". Ara bé, Miguel remarca que tot i les hores, se’n va a casa, al girar el cantó amb "la satisfacció d'haver continuat el negoci familiar i tirar-lo endavant. I que les nits més importants de l'any, com la nit de Nadal, la gent vol tindre els nostres dolços en la taula".

L'any passat guanyaren el premi del Gremi de Forners i Pastissers a l'aparador millor decorat pel 9 d'Octubre, amb unes figures de massapà inspirades en la seua història de pertinença al Benimaclet. Un barri que sap que allí tenen un punt de reunió, informació i fins i tot "a vegades semblem una ONG", diu divertit un Paco que guarda cada matí un carro de bebé a una família que no té on deixar-lo, "en la guarderia no l'agafen i el guardem ací". Miguel "el cosí" -el simpàtic de l’equip- ens repassa els malnoms de tots ells. Miguel "el forner" se'n va ràpidament al despatx que tenen en Blasco Ibáñez a portar més pa: "allí estan les meues germanes i hi ha molt de pas de gent jove i oficines, ací tenim també molts estudiants però més clientela de tota la vida". Paco puja al pis de dalt on té un obrador per als bombons i el xocolate "estem ja preparant coses per a Nadal", i Amparo li tria les pataquetes més "morenetes" a un veí a qui li agrada el pa molt cuit. Així és la vida al forn Cuenca, ADN Benimaclet.

Per cert, cada volta que algú diu allò de "viure en Benimaclet és com viure a un poble" una "tia Carmen" del barri rep una telefonada d'una immobiliària oferint-li una fotracà de diners per la seua casa centenària. Mentre marxem d'allí arriben un grup de ciclistes que busquen visitar "the authèntic valencian town", i paren a demanar "something typical". El barri canvia, els forns evolucionen i ara els Cuenca oferixen panettones -molt recomanables- en hivern. Però mentre hi haja un carrer que fa olor de pa acabat de coure, mentre hi haja una senyora Amparo que t'atén amb paraules dolces darrere d'una vitrina i mentre germans com els Cuenca mantinguen vives les receptes dels seus iaios, hi ha esperança. Potser un dia serà tot estandarditzat i ningú et farà mitat de tortell de reis amb "trufa" i l'altra mitat amb moniato. Per això, mentre forns tradicionals com el de Cuenca continuen fent-ho, allí trobaran a eixa legió d'acòlits que fan cua encantats de menjar-se uns productes que fan gust de barri, en este cas, al barri de Benimaclet.