I els cadafals? D'on vénen i on van

Publicat originalment en el nº7 de Lletraferit

VALÈNCIA. La realitat de cada dia, marcada per la celeritat, no ens motiva a assentar-nos un moment per a reflexionar sobre les falles que contemplem cada any. Però és important que fem l’esforç de pensar-les més enllà d’on arriba la vista i que no ens acontentem amb la visió superficial d’una estètica i d’uns versos que invadixen anualment els carrers. Si reflexionem al voltant del sentit de la seua història, del trajecte que ha recorregut i de cap a on camina, comprovarem que la festa, parafrasejant a Ricard Blasco, és més que borumballa.

Les falles, evidentment, nasqueren com a mostra efímera. Pel fet que sols tenien uns dies per a mostrar-se públicament, necessitaven en poc de temps manifestar-se amb un missatge molt immediat i comprensible. Eixa realitat explica que, juntament amb una part estètica, nasqueren paral·lelament amb textos de suport que les completaren. Sense ells una falla seria un monument o un objecte artístic silenciós. No tindria la condició de cadafal faller. Així, les formes falleres s’han mantingut sempre com un mitjà d’expressió estètic i satíric nascut al caliu de la literatura popular valenciana. Amb tot, quan la festa s’oficialitzà les coses canviaren. Més encara quan passà a ser un reclam turístic. Les formes del cadafal conegueren a poc a poc una transformació de tècniques i sobretot una progressiva professionalització. Es buscà impressionar no sols en el contingut o en la crítica, sinó també en l’aparatositat. Amb eixa progressió ha anat evolucionant el cadafal faller. Sempre superant-se en dimensions i acompanyat d’una sàtira que potser en molts casos no tenia la duresa ni l’esperit dels temps passats. Sense pensar, a més a més, en la tipologia dels nous materials ni en les conseqüències de la seua utilització.

La falla ha arribat com una tradició que s’ha confós amb noves formes i cal que recupere la part positiva del seu passat. El gegantisme ha diluït el seu origen. Les dimensions s’han disparat fins a punts insospitats i cal tornar a una sàtira més fresca i fer una crida a la transformació. L’estètica actual i els elements literaris són vàlids i lloables, però és necessari no sols mirar el present sinó buscar també un futur. S’ha de trobar un nou marc en què la sostenibilitat i la recuperació de la tradició siguen les variables principals. S’ha de valorar l’originalitat i la sàtira. Dos valors que no entenen de desmesura o gegantisme, sinó d’un major o menor nivell de creativitat. 

En eixe futur caldrà evolucionar en la utilització de materials. Hi han molts elements o trastos vells a l’abast que aprofitarien per a construir una falla i contemporaneïtzar la sàtira i l’estètica fallera. Alhora caldria rebutjar tots aquells elements químics i elaborats que siguen difícils de reciclar. Econòmicament, les falles serien més barates perquè no necessitarien tants elements nous. Els tallers de segur que podrien acollir-los. En resum, el trasto de l’estoreta velleta del segle xxi està encara per recuperar. Les falles semblen massa noves i mudades. Necessiten tornar en part al seu origen des de l’actual reciclatge, com es fa en altres camps de l’art o de la vida quotidiana. Una acció que sens dubte potenciaria la creativitat i motivaria també a adquirir un nou sentit satíric. El canvi beneficiaria les comissions, els seus pressupostos i el medi ambient.

La utilització d’elements que provoquen una combustió saludable també és un repte. Precisament els materials reciclables haurien de tindre en compte que la flama fóra sana i que ho pareguera. Molts dels elements que es critiquen per contaminants, com el suro blanc, no ho són tant, però ho semblen. Així ho percep, sobretot, el món no faller, la qual cosa s’ha acabat convertint en un element de discrepància entre els fallers i no fallers. S’hauria d’arribar, per tant, a una crema que fóra estèticament més agradable per a tots.

Cal, a més, que els versos s’adapten a una realitat diferent, en forma i fons. El sentit crític del segle xxi és distint. Sols amb la mètrica no s’arriba ni al cor ni al cap del públic faller. Quantes persones lligen els versos d’un llibret? Quantes arriben a emocionar-se amb ells? Cal actualitzar el llenguatge i tornar a ser més radicalment crítics, com en els orígens de la festa. En definitiva, no ens podem quedar amb l’admiració a les falles de hui en dia. Hem de pensar en un futur en què el reconeixement de l’essència primitiva de la festa siga un punt de partida per a evolucionar, amb la sostenibilitat, el reciclatge i la recerca de noves formes estètiques. Admirem-nos de les falles que tenim, però no renunciem a buscar-ne el futur.

Lluís Mesa (València, 1968) és historiador, tècnic de cultura, joventut i promoció lingüística i cronista oficial d’Estivella. Escriu en 'Levante-EMV' i té vora 20 llibres publicats.