Jaume I, literalitat o metàfora? - V. Baydal

VALÈNCIA. El 9 d’octubre de 1938, quan ja la Segona República veia perduda la Guerra Civil, la ciutat de València commemorà el seté centenari de la conquesta de Jaume I. Tots els estaments urbans es bolcaren: les autoritats republicanes els diaris, les emissores de ràdio, les associacions sindicals, l’Ateneu Popular, etc. En concret, reivindicaven el tarannà “liberal” d’aquell monarca medieval i el seu paper com a fundador del poble valencià, de manera que la seua espasa fou treta en processó, juntament amb la Senyera, com a símbol de fermesa militar davant del feixisme. 

Un any després, però, amb el nou règim franquista ja brutalment instal·lat, es decidí tornar a celebrar la commemoració del centenari, encara que fora en 1939, ja que es considerava que l’anterior no havia tingut legitimitat perquè “Valencia gemía bajo la opresión del marxismo”. Ara, per contra, es feu èmfasi en l’obra “cristiana” del Conqueridor i s’organitzà una desfilada de signe clerical, a mode de croada “de la España que renace gracias a la espada de nuestro Caudillo”, en la qual predominaren les formes militaristes i els símbols de caràcter feixista. Com podia un mateix personatge històric concitar l’interés alternatiu de visions del món tan oposades?

La bona qüestió és que la seua veneració era un dels pilars sobre els quals s’havia forjat la identitat col·lectiva valenciana al llarg dels segles, ja des de la mateixa època medieval. No debades, sempre se’l mencionava llavors com “lo rey Jacme, de bona memòria” o “de gloriosa memòria” i se’l considerava popularment com un home “fort e gran bataller, molt savi e molt prosperat”. Sens dubte, tres eren les bases principals que havien configurat aquella visió tan virtuosa: el Llibre dels fets, la crònica autobiogràfica en què el monarca deixava constància de les seues gestes conqueridores i n’amagava qualsevol aspecte negatiu; la mateixa creació del Regne de València amb unes lleis i institucions pròpies, que atorgaven importants quotes de poder als governants del nou territori; i la rememoració cada 9 d’octubre a partir de l’any 1338 de la presa de la capital, liderada pel mateix Jaume I. 

De fet, inclús se’n guardaren relíquies, tant de la conquesta com de la seua persona: el penó de rendició dels musulmans, la pretesa espasa del rei i un escut de fusta amb l’esperó i el fre del seu cavall incrustats, que es conservaven significativament a la capella de Sant Dionís de la catedral de València. Més encara, al llarg dels segles moderns s’arribà a demanar la seua canonització –en paral·lel a la del seu homòleg Ferran III de Castella, qui havia conquerit Sevilla de manera coetània i acabà esdevenint Sant Ferran–, tot i que el procés quedà finalment paralitzat, sense arribar a bon port.

En tot cas, el respecte per la seua memòria superà fins i tot la desaparició institucional del Regne de València després de l'abolició dels Furs en 1707, atés que tant en 1738 com en 1838 se celebraren els centenaris de la conquesta i des de finals del segle XIX, amb la Renaixença i els primers corrents valencianistes, la seua recordació com a figura imprescindible per a la creació de la valencianitat del Sénia al Segura esdevingué novament constant. La doble commemoració de 1938-1939 en podria ser un bon exemple, entre molts altres, com també la celebració del huité centenari del seu naixement l’any 2008, amb tot un seguit de congressos, publicacions, documentals i actes institucionals. 

No obstant això, també s’ha impugnat darrerament l’exaltació de la seua figura i la mateixa commemoració de la conquesta cristiana de 1238, atés que els nostres actuals punts de vista casen molt malament amb les actuacions bel·licistes, expansionistes i molt sovint sanguinàries dels monarques medievals. Tanmateix, cal tindre present que els fets del passat, almenys els realment anteriors a l’edat contemporània –que és la que comença a regir-se amb uns paràmetres semblants als nostres–, difícilment es podran jutjar mai amb els ulls del present.

Per contra, cal entendre’ls dins de la pròpia tradició d’una manera metafòrica i no literal. Com explicava en un memorable article Antonio Baños, per als qui són literalistes, la llegenda de Sant Jordi matant el drac i salvant la princesa pot acabar esdevenint completament inadmissible per violenta, antianimalista i masclista, però obvien que, més enllà de la seua interpretació literal des del nostre punt de vista, es tracta d’una construcció cultural simbòlica, un relat heretat de la nostra tradició que, independentment dels paràmetres de cada època, servix per a explicar fenòmens eterns com, per exemple, la possibilitat de véncer amb la raó humana allò que és tel·lúric i irracional. 

De la mateixa forma, el record actual de Jaume I o la celebració del 9 d’Octubre no es corresponen amb l’exaltació literal de les monarquies medievals, les guerres brutals o la intolerància amb els que són diferents, sinó amb la commemoració d’uns fets històrics sense els quals la societat valenciana ni tan sols existiria tal com la coneixem hui en dia. Celebrem, fonamentalment, el moment metafòric de naixement del poble valencià, un record al qual cap societat amb voluntat de projectar cap al futur els elements bàsics que constituïxen la seua col·lectivitat pot renunciar.