J. Boyall: “La mar evoca la sensació més poderosa” - J.V. Miralles 

VALÈNCIA. Quàquers somrients que cavalquen balenes, bellíssimes i delicades estampes de mar gravades en os de catxalot, sumptuoses cal·ligrafies esguitades d’orgulloses coes blaves, sang, màstils i banderes. Artefactes narratius i artístics que van eixir de les mans dels hòmens (i alguna dona) que durant els segles XVIII i XIX van partir de l’illa de Nantucket, entre Boston i Nova York, per a caçar balenes i alçar el Nou Món. Ells van ser els Prometeus de l’oceà que van fer emergir el foc de les profunditats per a entregar-lo als mortals. La seua aventura va procurar el combustible d’Occident, però també una forma de poètica que va cristal·litzar en Moby Dick i es va gravar a foc en la memòria de l’espècie.

Ara coneixem millor els seus diaris, el testimoni directe del que van vore i sentir gràcies al treball de recerca i interpretació de la investigadora i escriptora anglesa Jessica Boyall, qui actualment prepara el doctorat en el Departament d’Arts de la Universitat de Londres. Ha treballat en el Victoria and Albert Museum i ha fet col·laboracions per a The Guardian, Art UK i Public Domain Review, on ha publicat un extens i documentat estudi artístic sobre el contingut dels quaderns d’a bord dels mariners nord-americans.

-Com vas arribar a un material tan increïble com els diaris dels baleners de Nantucket? 

-En realitat, estava mirant arxius en línia a través d’una web anomenada From the page, que permet accedir a una sèrie immensa d’arxius en paper digitalitzats de tot el món, transcrits de forma col·lectiva i voluntària. Sona un poc nerd, però hi ha coses realment fascinants: llibres antics, diaris botànics i eixe tipus de coses... Així vaig acabar trobant diaris de caça de balenes i em va colpir d’immediat la manera com em permetien accedir, directament, a les aventures extraordinàries de treballadors corrents.

 -Quan pensem en baleners, sovint en tenim una imatge ben definida: hòmens durs patint entre les ones, sobrevivint en condicions infames, bevent grog, etc. Però quina classe de persones has descobert a través dels diaris i els dibuixos? 

-Sí, és de veres, hi una gran brutalitat implícita i parlem d’un treball físic que requerix molta força. Tots eixos elements estan present en els diaris. A més, la tripulació navegava per tot el món, de manera que la sensació de camaraderia masculina és permanent: el desig de trobar noves amants, les fanfarronades, etc. És realment aspre des d’eixe punt de vista. Però supose que la caça de balenes va ser sovint una experiència molt aïlladora, de manera que els diaris també testimonien els sentiments de soledat i ansietat. Al mateix temps, no obstant, apareix en els diaris de forma clara el desig dels mariners de continuar aprenent i millorant en el seu ofici. Però cal recordar que la caça era un treball amb inversions financeres molt importants i, per tant, tenien un bon incentiu per a fer-ho bé! D’altra banda, no podem perdre de vista que, en realitat, la població colonial americana es va apropiar de les tècniques de caça de balenes dels natius Wampanoag, que havien viscut a Nantucket durant anys i havien iniciat la persecució de cetacis com a mitjà de viure. Els colons de l’illa tenien moltes coses a aprendre dels aborígens i això queda ben reflectit en les seues històries.

-En contrast amb la brutalitat de la matança de balenes i les rutines d’a bord, hi ha peces de gran sensibilitat i bellesa, mostres d’habilitat artística que xoquen amb la imatge tòpica d’aquells mariners.  

-Sí, això és cert en gran part de l’art produït en cultures populars localitzades: és acurat, reflexiu i intricat perquè l’artista tenia molts coneixements pràctics sobre els temes que tractava, en este cas les balenes i la vida marina. Els baleners passaven molt de temps a la mar (i molts diaris es queixaven de com d’avorrit era!) i per això també necessitaven vies d’expressió artístiques. És un fet amb què ens podem identificar fàcilment, sobretot ara que la nostra mobilitat social està tan reduïda.

-De fet, la caça de balenes podia ser una experiència traumàtica, plena de perill i en contacte directe amb la mort. En eixe context, quina era la funció de l’art? 

-En realitat, pareix que els baleners havien de dur per obligació quaderns de pesca perquè era un requisit dels patrons. Llavors van desenvolupar el que podem anomenar llenguatge visual per raons pràctiques; per exemple, per a registrar el número i l’espècie de balenes que havien divisat. A més, per un altre costat, estaven els diaris personals, que eren opcionals i més creatius i, com que les expedicions eren, en efecte, perilloses i emocionants, té sentit que els protagonistes les volgueren recordar vivament a través de les imatges. Algunes il·lustracions de balenes són realment divertides, semblen quasi felices. I encara que no tinc una gran base per a afirmar-ho, diria que si la teua faena és matar cetacis i eres un quàquer pacifista que renega de la violència, és possible que tries pintar una imatge positiva del que has fet. Especialment si penses mostrar el teu diari a la família en tornar a casa i no vols que coneguen la realitat més fosca del teu treball.

-Com a experta, quina classe de món mostren les pintures que has trobat? 

-És variada, hi ha registres i imatges que són prou suaus, hi ha representacions dolces de la vida domèstica, en què la gent feia dibuixos d’animals com ara porcs i gossos en els barcos. Uns altres representen l’aventura: illes i pràctiques estrangeres amb una mirada quasi antropològica que registra els llocs que exploraren. Supose que el món dels baleners era, en la seua mateixa naturalesa, divers: algunes persones viatjaven amb la família i escrivien sobre els seus universos casolans; uns altres ho feien a soles i pareixien estar interessats a experimentar coses noves, descobrir llocs ignot i tot això. Les travessies eren molt diferents, especialment durant els primers dies de l’activitat; n’hi havia de frenètiques, mentres que altres no registraven cap incident.

-Quina creus que és la raó per la qual ens fascina la mar, la balena o l’Odissea? Per què han tingut un impacte tan important en totes les etapes de l’art? 

-Per a mi, almenys, els viatges mariners són notables com a relat literari perquè, com a lectora, em donen accés simultani a una àmplia gamma de temes i possibilitats: espais, persones, situacions, etc. I al mateix temps em donen una visió extraordinària de la vida dels personatges individuals, és a dir, que en termes d’arc de la història oferixen molt: sovint el protagonista pareix tractar d’aconseguir un objectiu molt real que després frustren els obstacles. I per a un lector això és molt gratificant, no? Has mencionat l’Odissea i podem seguir el seu exemple: Odisseu té una missió real, que consistix a aplegar a casa, però el frustren hòmens, monstres i déus. Llavors nosaltres, com a lectors, o els oients de l’Antiguitat (perquè parlem de poemes orals i vagament teatrals), arribem a experimentar en la nostra carn l’aventura i els patiments de l’heroi, i al mateix temps ens sentim a prop d’ell com a individu. És una gran fórmula literària. Altrament, en termes d’art visual, la mar ocupa un lloc molt important en la història. Juga un paper clau i constant en les discussions sobre allò sublim, com una imatge que evoca l’emoció més forta que pot sentir la ment humana. Per això artistes com J. M. W. Turner i Théodore Géricault van recórrer a la mar per la seua capacitat dramàtica i el seu potencial per a provocar emocions extremes, i van pintar molts naufragis a principis del segle XIX. Les qualitats dialèctiques de l’oceà també preocupen els artistes contemporanis, que veuen la mar com un lloc de migració, capital i canvi climàtic. Tenim, sense anar més lluny, l’increïble fotollibre titulat Fish Story, d’Allan Sekula, que investiga el món marítim en termes de política laboral i veu l’oceà com un espai de conflicte de classes que oferix claus sobre la globalització.

-Per a Melville, la caça de la balena és el principi de tot: de l’Amèrica moderna, de l’Europa il·luminada amb fanals de greix de catxalot i d’una poètica particular del descobriment i el sacrifici. 

-Crec que estudiar la història de la caça de balenes, i en general la història de la mar, és una forma interessant d’accedir als esdeveniments econòmics i socials que més ens afecten. La persecució de balenes és part del fenomen més ampli de l’inici de la Revolució Industrial en el segle XVIII. Els historiadors d’este període es preocupen principalment pels desenvolupaments tècnics que van alterar les cultures materials de l’Europa atlàntica i Amèrica del Nord, i la pesca de balenes és part de tot això. Però encara és més interessant el factor humà. Hi hagueren canvis tecnològics en els vaixells, però tot es va basar en el treballador, el mariner, raó per la qual es convertix en el vehicle de la Revolució Industriosa, un moviment liderat pel poble abans de les grans transformacions tècniques posteriors. En eixe sentit, la pesca de la balena va ser un eix important dels canvis que es van produir a Occident.

-Hi ha una història molt interessant entre tots eixos papers, la del viatge de Susan. Quina classe de dona era i com va viure en un món tan masculinitzat? Quina sensació et va fer llegir el seu relat? 

-Devia ser molt malcarada! Però potser tenia bons motius. Ho va passar molt malament, va parir un xiquet a bord que va morir i després, en no poder soterrar-lo en Haití, va mantindre el cos en un taüt de plom fins que va tornar a casa. Imagina’t, estava atrapada en un vaixell amb el seu espòs, una tripulació d’hòmens i el seu fill mort. També devia estar prou confusa, perquè tot va ser fosc i sufocant; la seua va ser una història realment tràgica. Però va viatjar per mig món, va aplegar fins a l’Àrtic i ens va deixar diaris molt detallats. Va escriure sobre qualsevol cosa, des de la cacera de balenes fins als motins de la tripulació i les xafarderies dels ports. La imagine com una dona molt estudiosa, encuriosida i interessada en tots els detalls de la vida.

-Charlotte Runcie ha publicat fa poc un exitós llibre sobre la relació entre les dones i la mar, Sal en la llengua. Creus que, com el cas de Susan, encara ens queden moltes històries de dones marineres per descobrir? 

-Conec el llibre i m’agrada molt. Ella mira la mar en relació amb la seua pròpia experiència d’estar embarassada i això, d’alguna manera, l’espenta a investigar les dones que no poden accedir a la mar. A l’igual que es relata en eixe llibre, crec que la història tradicional té tendència a excloure les dones o, almenys, les dones ordinàries. També, i pels mateixos motius, la classe treballadora i els grups minoritaris. És un problema, sens dubte, i m’interessa molt accedir a eixes històries. En una línia semblant, m’agradaria mencionar un altre llibre que pense que és rellevant, Fathoms: the World in the Whale (2020), de Rebecca Giggs. En ell s’analitza la problemàtica relació entre humans i balenes en termes ecològics. És una peça molt commovedora i totalment contemporània.

-Judith Schalansky, en l’Atles d’illes extraordinàries, deia que escrivia perquè no queden llocs per descobrir ni grans aventures que viure, que només ens queda el consol de l’art. Què n’opines? 

-No sé, jo no crec que no queden llocs nous per descobrir. Com a mínim, a títol individual, encara m’agradaria vore molts llocs, especialment ara! Però entenc el seu punt de vista: ella parla d’illes llunyanes i llocs exòtics a través de l’art i de la història. Té molt de mèrit, però això no exclou la possibilitat de trobar altres llocs igual d’inspiradors.