J. F. Mira: l’observador irreductible – T. Sabater 

VALÈNCIA. De Papers de l’observador, el més recent llibre de Joan Francesc Mira, poden dir-se moltes coses, i també es desprén alguna que altra intensa sensació. Probablement la més poderosa siga la d’intuir la necessitat o la voluntat de l’autor, passat eixe llindar ambivalent dels 80 anys, d’arreplegar –i voldria que se m’interpretara bé– la casa. Perquè els llibres més o menys miscel·lànics, més o menys temàtics, i que són el fruit de recollir i unificar publicacions d’ací o d’allà, no són precisament nous en la trajectòria de Joan Francesc Mira. En té uns quants, i sense por al desdeny que per a alguns implica la molt relativa heterodòxia del gènere, jo m’atreviria a dir que la majoria de primer nivell. Però este darrer volum, a més, transmet la sensació d’una certa urgència o advertència per a lectors en general o per als estudiosos de la seua obra que ja són i dels molts que vindran. D’alguna manera, Joan Francesc Mira sembla que ve a dir-nos: “Eh, no vos oblideu de tot açò!”.

I fa molt bé d’advertir-nos. Com ell mateix diu al pròleg, determinats textos, sense plasmar-se en forma de llibre, “poden quedar escampats i dispersos en revistes, actes de congressos o llocs equivalents, que al llarg del temps en fan difícil la consulta i la lectura”. Com a minuciós investigador, ben bé que ho sap. I no només això. L’activisme cultural, del qual l’autor sempre ha fet una honorable i benvolguda bandera, exigix eixa concreció o condensació que implica el llibre –eixe estrany i adorable artefacte– per la seua immensa capacitat de difusió o, si més no, per la permanent disponibilitat o localització que suposa dins del corpus bàsic de l’obra d’un concret creador.

En qualsevol cas, els textos que componen estos Papers de l’observador mereixien sobradament la posteritat llibresca que ja han assolit amb la seua publicació, perquè sense oblidar la gènesi relativament circumstancial d’alguns d’ells, el conjunt resultant funciona com un perfecte compendi de les savieses, les passions i les obsessions que, al llarg de més de mig segle de fecunda activitat intel·lectual, han il·luminat la vida i les paraules de Joan Francesc Mira.

Literatura, llengua, cultura

Dividit en quatre blocs temàtics (Llengües i literatures, Històries, països, gents, Persones i converses i Observacions, fets i pensaments), potser en el primer siga on es concentra la major densitat literària o de teorització al voltant de la literatura, una d’aquelles passions gloriosament obsessives.

Així, en “De la identitat de l’escriptor” Mira dissecciona la intrahistòria de tot aquell qui escriu, que és com dir de tot el procés creatiu. Amb la benèfica companyia d’Italo Calvino, desenvolupa l’afirmació de Borges segons la qual les històries que podem contar-nos es reduïxen bàsicament a quatre arquetips. O les disquisicions al voltant dels viaranys de la memòria i la seua plasmació narrativa que planteja en “Escriure la pròpia vida i altres vides per escriure”. Però és en “Un món de literatures” on assistim a un deliciós tractat d’història literària, de la percepció dels altres, dels misteris de l’alteritat.

Tota una exhibició d’erudició només a l’abast de qui té plenament present el procés històric i que esdevé un passeig per les literatures i les variables geogràfiques que inevitablement intervenen, i que d’alguna manera lliga amb l’últim dels textos d’esta secció, “Literatura i territori”, la millor demostració que tota literatura sempre “va lligada a una gent, a unes ciutats i paisatges, reals o mítics”. I també, dins d’este bloc, la necessària reivindicació i el legítim orgull per les seues traduccions de la Commedia, d’Homer i de determinats textos sagrats. I a destacar, en la peça dedicada a la Commedia (que és la transcripció en italià del parlament que va fer l’autor quan li concediren la Medalla d’Or de la ciutat de Florència), la definició –que demana marbre– de la cultura, com “un insieme di morale, visione del mondo, estetica e sperienza di vita”.

Pobles, identitats, personatges 

Tampoc oblida Mira la concreció que implica la història i, en peces com “Quatre textos sobre Europa” o “Cinc articles sobre jueus” (ja en el segon bloc), expressa les conviccions, però també les estupefaccions, davant de certes realitats i la insistència en l’espai que reivindica ací i allà de manera permanent eixa Europa del gòtic que és la nineta dels seus ulls, o l’admiració que sobrevola –i que compartim– davant la persistència del poble jueu, o la molt raonable indignació que destil·la arran els excessos de determinats personatges obstinats en la banalització de l’Holocaust, amb Saramago com a principal destinatari.

Paradigma de la concreció en esta secció, un text com “El despertar nacional dels eslaus d’Àustria” és probablement el més erudit dels ací recollits, on es fa un ràpid i brillant repàs a la implosió de les diferents nacionalitats que convivien en l’Imperi Austro-Hongarés, i de com certa tolerància –per impossibilitat d’uniformitzar, no aneu a pensar una altra cosa– va anar fent créixer els sentiments a través del conreu cultural i lingüístic i, particularment, per l’extensió de les manifestacions escrites i llegides. Un avís a navegants en tota regla.

De fet, els reptes del multiculturalisme, la permanència de les diferents cultures o les adscripcions o desercions que estes patixen són els apriorismes necessaris d’un text com “Immigració, diversitat, identitat”, una peça d’alguna manera complementària de “Països, símbols, identitats”, on s’esbossen les gènesis dels elements simbòlics que definixen les comunitats culturals. Un text, este darrer, que seria tota una revelació si el llegiren –no patiu: no ho faran– determinats suposats cosmopolites. Ací Mira concreta i explica amb perfecció la translació simbòlica del territori: “Tota ‘tribu’ és territorial, i fins i tot els grups nòmades o itinerants d’un desert o d’una estepa saben fins on arriba el seu espai, el territori dins del qual es mouen”. Una valerosa defensa, al remat, de la identitat i de la seua inevitabilitat, tot un patrimoni a preservar “perquè la humanitat no guanya res anant cap a un espai global progressivament homogeni, i la pèrdua de les ‘espècies culturals’ és una pèrdua absoluta tan destructora com la desaparició de les espècies naturals”.

Entrevistes a Estellés, Batllori i Coromines, un record emocionat al seu enyorat amic Alfons Cucó i “Joan Fuster: la mirada crítica” conformen el tercer bloc temàtic. Este darrer text és una fina anàlisi de l’actitud que sosté qualsevol pensament crític, de l’origen –amb menció i cites de Montaigne– de l’especulació assagística en el cas de Fuster, de l’actitud profundament política que sempre implica necessàriament teoritzar al voltant de les relacions de poder, així com les ideologies que inevitablement es destil·len i apliquen. I la subtil distància que, des del profund respecte intel·lectual, l’autor del text manifesta cap a l’opció política triada per aquell (“nacionalment valenciana: això és, per a ell, catalana”).

Racionalitat, memòria, eternitat

El quart i darrer dels blocs potser siga el més miscel·lànic de tots: l’obri un text, “Ciència i consciència: universitats”, que és una emocionada reivindicació d’eixa institució, apel·lant a l’origen i l’especificitat europea del seu naixement, desenvolupament i esplendor. Torna aquell orgull per l’Europa del gòtic, on tant es reconeix Joan Francesc Mira. I tornen unes lleus fuetejades –amb l’elegància habitual– cap a l’actual hipertròfia d’universitats privades, la sobreabundància mercantilitzada de cursos o màsters i la banalització que al remat comporta tot això. Un indissimulat orgull per saber-se part d’eixa persistent “dedicació al discurs racional sotmés a regles de mètode, el distanciament de les temptacions ocultistes, paracientífiques, màgiques, allunyades de la raó discursiva”.

Destacables també en este darrer bloc són textos com “Aprendre amb el temps que corre”, una interessant reflexió sobre les innovacions tecnològiques i les imbricacions en els processos d’aprenentatge, o “Conservadors de la memòria”, el més bell homenatge a l’erudició i els seus receptacles necessaris com els arxius. Un cant a la vida que persistix gràcies a la memòria i als qui fan possible eixa conservació, i una derivació que aplega a la memòria dels pobles, que també precisen dels seus guardians: “¿Què seria una ciutat, què seria tot un país, que tinguera els arxius buits? Facen un esforç, intenten imaginar-ho. O més val que no: més val que no ho imaginem”. Un altre –i definitiu– avís per a navegants.

“L’antropòleg, el món i la política”, penúltima peça del llibre, és un homenatge a eixa professió, la de Mira, situant-se principalment en l’àmbit de la política, fent-se i responent-se preguntes amb eixa barreja de saviesa i escepticisme (el llegat grec, possiblement) que tan bé domina. D’eixa didàctica manera va fent evident com, en un món dominat per la banalització de quasi tot, inundat per l’ànsia de consum i diversió que tot ho col·lapsa, i seguint el clàssic esquema dreta-esquerra, la primera sembla nadar amb més lleugeresa i comoditat que la segona, ja perduts i desmemoriats tots de l’oblidada i costosa lluita que va fer possible els nostres modestos benestars. Tota una lliçó de moral i alhora de realpolitik.

Molt adequadament, tanca el llibre el text “I si hagués un Déu”, especulacions d’un ateu “càlid”, d’algú que va tindre i va perdre la fe. Des d’eixa inquieta perplexitat, des d’eixe camí de tornada, Mira intenta raonar tota eixa bella acumulació d’irracionalitats que la fe comporta, i cau en un deliberat i confessat to infantil, necessari, potser consolatori, i recorre a diccionaris, arguments, aclariments, ordenacions, tot i que les respostes no el satisfan, ni probablement el satisfaran mai del tot. En qualsevol cas, no hauria de patir massa Joan Francesc Mira. No sabem si hi haurà un cel, però és ben segur que ell s’ha guanyat l’eternitat i la permanència en la memòria i l’agraïment de la cultura i les lletres valencianes. I, ben mirat, no és poca cosa.