X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

conversa amb el flaco

José García Poveda, el Flaco:  “He fotografiat tot el que es movia”

Tot un referent de l’ofici, els seus negatius contenen algunes de les escenes més interessants de la València de les darreres dècades, moltes d’elles nocturnes i algunes que encara no han prescrit. Una advertència: si la seua mirada no cap en una exposició, com ha de cabre la seua vida en una entrevista?

10/02/2019 - 

VALÈNCIA. Plou a la Malva-rosa igual que a les distòpies, amb fúria i sense avís, un dels primers matins de setembre. El Flaco camina pel barri com els rics presenten els seus dominis: ací un solar on cal posar un poc d’ombra, ací la casa de Blasco, amb qui parle de vegades, etc. El trajecte acaba en sa casa, on les parets es troben saturades de fotografies d’un món fascinant que sembla extingit i que porta la signatura fràgil, amb llapissera, del Flaco. José García Poveda (Mula, Múrcia, 1950) va arribar a València fa quasi cinc dècades per a estudiar Economia, una excusa qualsevol amb la qual encetaria dos històries extraordinàries. La primera es podria mesurar en quilòmetres recorreguts per mig món i quedaran com a testimoni les milers de fotografies capturades amb la seua càmera. La segona història es llig entre línies i explica com, qui va començar sent un observador del cap i casal, va acabar integrant-se en el seu relat com un personatge imprescindible.

-Per què Flaco? 
-M’ho va posar un amic, company de pis, en els 70. Deia que em gratava el cap com el d’El Gordo y el Flaco i també era molt flac. Ara tinc una miqueta de panxa però en mes i mig me l’he de llevar.

-El Flaco s’ha jubilat. 
-Sí, però no pense deixar de fer fotos, mai.

-Torna molt a Mula? 
-Poc. Des que van morir els meus pares, fa vint anys, només vaig a vore els meus germans; en tinc cinc.

-Què recorda del poble? 
-La infància, l’època més feliç de la vida. La llibertat, els banys en el riu, pujar al castell… era el millor que hi havia. Quan em van clavar intern als Salesians pensava que em moriria. Jo seguisc sent de Mula, encara que també sóc d’ací. Tinc el cor dividit. A més, pareix que ací em faran fill adoptiu. Això ho sabies? No sé si volen que em muiga ja, perquè eixos reconeixements…

-Millor en vida, no? 
-Però em sent un poc aclaparat.

-A València va arribar amb 19 anys. 
-A estudiar Econòmiques, a La Nau. Vaig fer dos cursos i m’ho vaig deixar. 

-Per què eixa carrera? 
-Crec que perquè me’n volia anar de Múrcia. Em vaig equivocar de carrera, està clar. Al final del segon curs, quan m’havia d’examinar, me’n vaig anar de viatge a Suïssa fent autoestop. Després ja no vaig tornar a classe.

© Lorena H. López.

-Abans de vindre a viure sabia com era València? 
-Sí. De fet, quan jo tenia 9 anys, mon pare va inaugurar un carrer ací. Mon pare era alcalde del poble i el carrer Ciutat de Mula, que està per Cardenal Benlloch, el va inaugurar ell. Quan la riuada, Múrcia es va bolcar en l’ajuda a València i mon pare anava a la ràdio de Mula per a participar en un programa on es rebien diners per als afectats. Va ser llavors la primera volta que vaig sentir parlar de València. Telefonaven a la ràdio i deien: “Manolo, ahora más que nunca, ¡arriba España!” (riu). Fins i tot es va rifar un burret al qual li deien Platero; el va comprar un empresari. 

-Ací li va agafar el gust a la nit. 
-Més tard, ja en els 80. Abans vaig treballar en un bar del Carme que es deia El Racó. Era un lloc on es reunia gent d’esquerres i els d’extrema dreta venien constantment a rebentar-lo. Tiraven còctels Molotov a la nit, explotaven i rebentaven les dos portes. Una nit van trencar els vidres i la gent va eixir al carrer a vore què passava, aleshores li van clavar un punxó al cor a un tio i li van pegar amb cadenes. Quan cridaves a la policia venia Solsona, el de la Brigada Político-Social, i et tirava la culpa a tu. En el bar teníem cadires de plàstic de colors i els clients les posaven formant la bandera republicana (riu).

-I quan es va fer amb la primera càmera? 
-Més tard. Va ser una Zenit russa, dura com una pedra. La meua entrada a la fotografia va ser per l’òfset, perquè vaig treballar en un aparell de propaganda semiclandestí i teníem una màquina, la Repromaster, per a les planxes i les fotos. Simplement em vaig aficionar a la fotografia, sense estudiar ni res, aprenent amb els col·legues. Després va arribar l’època en què eixia molt per les nits i sempre anava amb la càmera, per això tinc tantes fotos nocturnes.

-El fet de no passar per l’escola va determinar la seua manera de fotografiar? 
-Totalment. He desbaratat molt negatius per a aprendre’n. Trobe a faltar el laboratori, les estonetes allí amb el meu glopet de rom; quan eixien les fotos era impagable.

-En 1983 guanya el concurs de Levante-El Mercantil Valenciano amb la fotografia icònica d’aquell ciclista amb un cartell penjat a l’esquena.  
-Eixa va ser una de les primeres. No recorde ni com la vaig fer, però possiblement anara en una moto, potser de copilot, perquè tinc dos o tres fotos d’aquell senyor en bicicleta.

-Aquell home, el recorda? 
-Era el “tio Pepe”. Després me’l vaig trobar més voltes i tinc més fotos d’ell. Era un senyor del Cabanyal que tenia un taller de bicicletes, un personatge que tunejava les bicicletes i les portava a les manifestacions, a les falles, als bous… El dia de Sant Antoni es va fer una bici que era un cavall, o una vaca, i es va posar a la cua on beneïen els animals. Al bisbe no li va fer gràcia però la gent aplaudia.

-Conserva encara la primera Zenit? 
-No, no sé què haurà sigut d’ella. Era la més barata del mercat. Moltes càmeres sí que les guarde, però altres les canviava, o les regalava.

-Qui apareix en aquelles primeres fotos? 
-Sobretot gent de la nit. Si ocorria alguna cosa i jo estava a soles, feia la foto i l’enviava a Levante. Vaig treballar també per a Las Provincias amb Miguel Ángel Pastor, fent temes relacionats amb la nit en un magazín. La nit era divertida. Havia mort la mòmia i estava tot el món en el carrer; el carrer era nostre. Era una època molt bonica.

-Simplement eixia al carrer a vore què passava. 
-Feia fotos a gent que ni sabia qui era. Ara, per a l’exposició de La València del Flaco, he posat nom a molta gent que vaig fotografiar llavors. Són molt roïnes aquelles fotos, no veus que no vaig estudiar gens? Vaig conéixer a Jarque en Nácher, un dia comprant material, i em va ajudar molt. Anava al seu estudi i m’ensenyava el seu treball. Era molt bon fotògraf i era crític, i jo ho vaig aprofitar molt. L’he trobat a faltar molts anys.

-La Marxa, El Negrito, Continental… En tots eixos bars va exposar el seu treball. 
-I en Café Lisboa, i en La Torna, que era la meua oficina. Ací vaig acabar de soci durant un temps amb Ángel Puig.

-Ara s’exposa tant en cafés? 
-Sí, sí que hi ha espais. Però jo ara isc poc als bars, des que vaig tindre la meua filla ens hem limitat les eixides. I damunt no bec. A les nits ara millor dormint o llegint… Jo és que llig per la nit.

-Bars per llibres: ha perdut alguna cosa amb el canvi? 
-Contacte amb la realitat. A casa no t’assabentes del que està passant. Però he guanyat en salut.

-Troba a faltar el carrer? 
-Trobe a faltar els viatges, anar-me’n per ahí i alçar-me un dia i pensar: “A vore com em busque la vida hui”. 

-El primer viatge va ser aquell a Suïssa. 
-Aleshores encara no feia ni fotos. Me’n vaig anar fent autoestop. Vaig treballar en un hospital netejant vidres a Basilea durant dos mesos. Com que m’avorria, me’n vaig tornar a València, també en autoestop, i em va arreplegar una xica agricultora que volia que treballara a la seua finca. Però jo preferia tornar ací.

-Després arribaria el periple per Amèrica Central. 
-Això va ser en els 90, quan vaig anar a les eleccions de Nicaragua. El viatge tenia escala a Cuba, així que vaig passar una nit a l’Havana. Després, quan tornàrem de Nicaragua i amb el desencís per la derrota dels sandinistes, m’havia de quedar dos dies més a l’Havana. Llavors vaig conéixer a Korda, gràcies a una dona alemanya que es va quedar al meu hotel. L’havien convidada a sopar amb un fotògraf famós i va dir que si no anava jo, ella tampoc. Aquell fotògraf era Korda i eixa nit ens vam agafar una bona borratxera en casa d’ell. Em vaig quedar tan al·lucinat amb l’Havana que vaig canviar el bitllet i em vaig quedar quinze dies més.

-Amb Korda va mantindre la relació? 
-Em va presentar el seu ajudant, Figueroa, i va sorgir una bona amistat. Amb Figueroa encara mantinc relació i vam fer una exposició ací, a la parada de metro d’Avinguda del Cid, que es deia Encuentro i eren fotos de Cuba fetes pels dos. Korda em va convidar al seu setanta aniversari, que va durar sis o set dies de festa i van anar les seues quatre exdones. Em va dir que el millor regal de tots els que va rebre van ser les meues fotos, perquè jo anava sempre amb la càmera a tots els llocs.

-Què l’atrapa de l’Havana? 
-M’agrada passejar-m’hi, asseure’m al Malecón i que em pegue la brisa al cap. I vore passar gent, m’encanta vore passar gent. 

-En aquells anys no parava, té també fotos en altres països. 
-En 1994 vaig fer un viatge des de Cancún a Nicaragua en bus. Quan estava a Guatemala vaig vore a la televisió la crisi dels balseros i encara vaig tornar a fotografiar-los. N’eixien milers i milers.

-No les enviava a cap mitjà? 
-N’he publicat moltes, però no em pagaven el viatge ni molt menys. Sí que recorde una foto que vaig fer, amb què em vaig presentar a un premi de Fumadores por la Tolerancia, molt oportunista jo. Era la Cimera Iberoamericana i estaven Aznar, el rei Juan Carlos i Castro en una taula, embolicant puros. Jo em vaig clavar per una finestra per a fer-los la foto i em va traure d’allà la policia. Però vaig guanyar 350.000 pessetes. Més prompte o més tard, sempre he tret algun rendiment de les meues fotografies.

-Conserva tot eixe arxiu? 
-Uns 8.000 negatius, imagina. N’he fet tres revisions senceres i el tinc molt organitzat; si em demanes una foto determinada dels 80, potser en tres minuts la trobe. Ara s’està morint molta gent que he fotografiat i el meu arxiu sembla un cementeri d’elefants. Alguns negatius els vaig guardar en un altre lloc perquè eren molt compromesos i ara no els trobe; em fa molta ràbia quan perd una foto.

-Quines coses hi havia en eixos negatius? 
-No recorde bé, però coses que encara no han prescrit (riu).

-En qualsevol cas, en eixe arxiu hi ha una gran desfilada de noms celebèrrims de la ciutat o que han passat per ací. 
-Vaig treballar una temporada en el Principal fent l’espectacle i l’ambient. Tinc a Nuréiev, Chick Corea, etc. Els feia les fotos quan les autoritats entraven al camerino a saludar. També he estat vint-i-cinc anys fent la Fira del Llibre: els escriptors són part fonamental del meu arxiu.

© Lorena H. López.

-Saramago, Alberti, Estellés, Vázquez Montalbán… La llista és llarga. 
-A Vázquez Montalbán el vaig conéixer per la Turia i vam tindre una bona relació. Quan la visita del papa a Cuba, en 1998, vam fer junts un reportatge per a El País Semanal. Va vindre a l’Havana a fer una xarrada i es va acostar a una exposició que jo tenia en el Centro Cultural de España. Em va dir que havia de fer un reportatge, que si podia fer jo les fotos.  Aquell reportatge me’l van pagar, però mai es va publicar. Ell va fer un llibre que es deia Y Dios entró en la Habana en el qual isc.

-També ha fotografiat a grans personatges de la ciutat: Blanquita, per exemple. 
-He fotografiat tot el que es movia. A Blanquita havies de furtar-li les fotos o pagar-li, o et pegava amb el garrot. Un dia un grup de japonesos es posaren a fer-li fotos i a gravar-la en la Plaça de la Mare de Déu. Ella va començar a pegar garrotades i van volar algunes càmeres de vídeo. Quasi em muic de l’atac de riure. A mi em va dir una vegada que li havia furtat perquè havia venut unes fotos d’ella molt cares, i no era de veres. Em deia lladre cada volta que em veia i al final em vaig cabrejar, així que una nit la vaig agafar i li vaig dir: “Mira, si continues així, et mataré i em faré famós per ser qui va matar a Blanquita”. Des de llavors no es va clavar més amb mi i vam tindre bona relació. Vaig anar al seu enterro, hi estàvem el millor de cada casa.

-Quan comença la relació amb la Cartelera Turia? 
-La primera foto que els vaig enviar és de 1993, amb Santiago Auserón, crec que en un concert a Riba-roja. I fins a hui…

-Però sempre ha anat per lliure, mai en plantilla d’una publicació. 
-Tampoc et cregues que m’ho han oferit molt. Al Levante-EMV em van contractar una vegada per a substituir una persona; jo vaig cridar a eixa persona per a saber si pensava tornar al diari i, com que em va dir que sí, vaig anar al diari per a dir que, o em contractaven fixe, o me’n anava. I vaig estar un mes. Després, amb la resta de publicacions, quasi sempre han sigut col·laboracions.

-I això que va ser el fotògraf de Pepe Rubianes? 
-Quan va vindre de Cuba ell tenia uns amics a València i ací ens vam conéixer. Va sorgir una relació amistosa i hem viatjat junts, la primera vegada per a fer-li fotos i després per molts llocs, com Kenya o Egipte.

-Ha caigut algun mite en conéixer-lo de prop? -Normalment tinc bona relació amb ells. Com amb Sabina, que cada vegada que ve em dedica una cançó.

-Quina és la fotografia més interessant que ha fet darrerament? 
-No sé… Ara em demanen menys fotos. Potser de l’últim viatge a l’Havana, quan va estar Obama. Vaig tornar al mateix lloc on havia fotografiat gent quinze anys abans, i vaig estar buscant a alguns d’ells.

-La ciutat és més avorrida ara? 
-No crec; es fan moltes coses. Ha sigut un avorriment en el llarg període de realisme Popular.

-I l’ofici és més hostil? 
-Abans hi havia més treball. En el primer juí a Camps érem uns quinze fotògrafs; els vaig fer una foto a tots treballant. Ara vas i n’hi ha la mitat i no estan en plantilla, sinó com a falsos autònoms.

-Ha pensat alguna vegada anar-se’n d’ací? 
-No, sempre m’he sentit com a casa. València és la meua ciutat. Ara vull fer una exposició d’El mundo del Flaco, amb fotos de viatges que no he tret mai: a Bòsnia, Cambodja, Algèria… Si tinc temps, i crec que en tindré, vull revisar eixes fotos i fer-ne una selecció.

DESTACATS:
- Mon pare va inaugurar el carrer Ciutat de Mula de València
- En els 70 i 80 la nit era nostra
- L’Havana sempre m’ha fascinat

Noticias relacionadas

'q' de Luther Blisset

Sense nom

Por  - 

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email