Josep Vicent Boira: una Roma amerada de valencianitat

VALÈNCIA. Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963) és professor de Geografia en la Universitat de València i Comissionat del Govern per al Corredor Mediterrani. Abans, entre 2015 i 2018 fon Secretari d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana. Acaba de publicar l’imprescindible llibre Roma i nosaltres que ens descobrix una quantitat de vincles insospitats entre la Ciutat Eterna i els valencians, com a estat de la Corona d’Aragó. L’obra té una doble perspectiva: la reivindicativa, respecte al llegat històric d’aquella entitat política, i la lúdica, que ens permetrà visitar la capital italiana resseguint les moltes calcigades valencianes que sobreviuen encara hui.

- Vertebrar el territori i impulsar el corredor mediterrani. Les seues dos últimes responsabilitats polítiques, com a secretari autonòmic i comissari estatal, pareixen ser part d’un tot. Què necessitem els valencians, a escala de vertebració territorial, per a ser una societat més cohesionada i també més competitiva? 
- Tenim molts dels instruments per a aplegar a ser-ho; ara bé, ens falten dos coses essencials: més coordinació i més visió a mitjà i llarg termini. Els valencians som massa de fer les coses a correcuita. Hem de tindre la perseverança que representa una visió a llargues. És essencial. Tenim moltes virtuts com a poble; si n’afegirem esta, culminaríem molts processos amb èxit. Per exemple, si pensem en la vertebració del territori, el corredor mediterrani i en les obres públiques que comporten, les coordenades han de ser el treball coordinat entre administracions i territoris, la visió estratègica i que els temps siguen els òptims i raonables. I estes justament són les nostres carències per a quasi tot. Incorporar-les a la nostra forma de fer dispararia la nostra competitivitat.

- Permet l’actual context polític treballar a llargues? 
- No. Sincerament no. I este és un dels grans problemes. La pressió mediàtica, de la societat, dels mateixos polítics, ens fa creure que tot ha de ser ja. I costa molt d’aconseguir que un governant aborde projectes a mitjà i llarg termini que vagen més enllà dels seus quatre anys de legislatura. Açò diu molt de quines són les bases mínimes d’un país i d’una societat. I desgraciadament ens cal eixa reflexió que permeta generar grans consensos en certes matèries, al marge de qui guanye les properes eleccions. En el corredor mediterrani, per exemple, és evident que s’ha aconseguit un cert consens social que salvaguarda dels vaivens polítics el gran objectiu. És un exemple del consens entorn d’una infraestructura que beneficia els sectors empresarials però també el conjunt dels ciutadans.

- En això està vosté en estos moments. En  construir eixa poderosa xàrcia de transport i comunicació que connecte des d’Algesires a Girona i amb Europa. Quins són els grans reptes? 
- El corredor mediterrani és un projecte europeu i global. I si no el fem nosaltres seguint els criteris que més ens convenen, vindrà la Xina i ens el farà segons els seus propis interessos. Que ningú no en tinga cap dubte. És un projecte tan important per al futur que resol el problema dels transports i l’empremta de carboni, incentivant el ferrocarril en detriment del camió i, a més, connecta els ports entre ells i permet, per tant, la distribució de mercaderies d’una manera més senzilla i sostenible. El corredor és local i global. Beneficia els valencians a xicoteta escala, perquè millorarà les rodalies i els servicis de transport i comunicació més pròxims, però també és geopolítica global, ja que formarà part de la xàrcia de transports paneuropea que és la que vertebrarà el territori europeu durant les properes dècades. I València, lògicament, ha d’existir en eixa xàrcia. Per una vegada en la història, des de la Via Augusta dels romans, podem afirmar que estem ben situats.

- Com encaixa el corredor en l’actual crisi climàtica? 
- Açò és importantíssim i damunt de la taula hi ha, per descomptat, el futur del sistema de transports i la seua sostenibilitat. La carretera més contaminant d’Espanya és l’antiga autopista AP-7, que genera el 15% de totes les emissions de trànsit rodat. Per què? Perquè en una àrea amb una activitat econòmica poderosa no existix alternativa de transport al camió. I es necessita un transport alternatiu, clarament. Cal una nova aliança camió-ferrocarril. Ningú anirà contra el camió, que ha de fer l’última milla; però és el ferrocarril qui ha de fer centenars de quilòmetres. El corredor és una solució estratègica al problema mediambiental de l’actual sistema de distribució de mercaderies. I s’emmarca en allò que la Unió Europea anomena Nou Pacte Verd, que ha d’amerar totes les seues iniciatives polítiques.

- Vosté és un bon coneixedor del port de València, tan vinculat al corredor mediterrani, ja que ha estat durant anys en el consell d’administració de l’Autoritat Portuària. Està el conflicte de l’ampliació condemnat a l’atzucac? Es pot desbloquejar la situació i trobar una solució que satisfaga les parts? 
- El port de València sempre ha estat molt apreciat per la societat, que és la primera que ha donat suport al seu creixement des dels anys 30, per a que estiguera a l’alçada del potencial de l’economia valenciana. En l’actual conflicte, més que sí o no, el gran problema és el com. Per a mi, a les hores d’ara, és molt més rellevant debatre sobre l’accés nord que sobre l’ampliació. Des del punt de vista del l’ordenació del territori i del pròxim mig segle, serà molt més decisiu allò que s’acabe fent amb l’accés. I en esta qüestió jo ja li he oferit al port una solució: l’accés ferroviari nord. Els números ixen. En lloc de fer el túnel submarí per a camions de què tant es parla, caldria un accés ferroviari que connectara València i Sagunt, creant una llançadora. Açò resoldria de manera sostenible una part importantíssima del problema.

- El conflicte s’ha centrat en la futura afectació del port sobre les platges del sud de València, però, en efecte, pareix més greu un accés pel nord poc sostenible, que afectaria directament milers de ciutadans, no? 
- Clar, el túnel submarí, que eixiria en la Patacona, a banda d’altres qüestions, afectaria la V-21, que probablement col·lapsaria. M’agrada la teoria de la segona millor elecció. Tot i que l’accés submarí puga paréixer millor en principi, la segona millor opció, l’accés ferroviari nord, resulta més plausible: amb la construcció, confirmada pel Ministeri, del nou túnel passant, podria permetre seixanta-cinc servicis nous de transport de mercaderia en favor del port.

- Quina importància tindrà la frontera marítima de la ciutat en la València del futur? 
- València és una ciutat dual –mar i terra endins–, sobretot des de Jaume I. Sense la seua frontera marítima València no és València. Ha de començar a ser, per tant, una àrea ben tractada per l’administració. No debades és una de les dos potes constituents essencials de l’actual ciutat de València.

Roma i els valencians

- Acaba de publicar Roma i nosaltres, una obra amb un llarg preludi on en realitat fa una reivindicació del pes històric, cultural i polític de la Corona d’Aragó. No tenia la Corona d’Aragó qui li escriguera? 
- És la gran pregunta. Els membres de la Corona d’Aragó l’hem regalada. Fa temps que no ens interessa, ni històricament ni tampoc les lliçons que se’n podrien extraure d’aquella entitat política. Açò té a vore amb el nostre present: l’abandó de la Corona d’Aragó ens ha portat a entendre Espanya d’una manera molt distinta a allò que representaven els nostres estats, cadascú amb la seua constitució, amb plurilingüisme, amb requisits per a exercir una sobirania pròpia i, alhora, una convivència plural davall l’ombrel·la del rei. Hi havia una autonomia territorial i també una solidaritat en cas de conflictes, actuacions comercials o, anant a coses concretes, a través dels hospicis, per exemple. A Roma hi havia un hospital de la Corona per a atendre tots els habitants dels distints estats. No s’ha reflexionat massa sobre eixa estructuració política; per a molts la Corona d’Aragó era una antigor que calia abandonar. Jo crec que han sigut els nostres entranyables amics catalans els primers que han deixat de parlar de la Corona d’Aragó per a apostar per uns altres models que, sincerament, la realitat demostra que no tenen una gran eixida.

- Es pot fer un paral·lelisme entre la Corona d’Aragó fins a la derrota austriacista i l’Espanya posterior i fins i tot actual? 
- Amb tota la prudència del món, la Corona plantejava una altra forma d’entendre la unitat d’Espanya, a través del principi d’igualtat entre territoris, de la sobirania dels regnes i de la sobirania superior des de la convivència i la pluralitat. Hui la cosa més pareguda a allò seria una estructura federal d’Espanya. És un model de convivència que no està suficientment explotat. Fins i tot la gent que hui reivindica l’Imperi espanyol, per exemple, no sap que l’enorme domini dels Àustries estava basat en el model polític plural de la Corona d’Aragó, no en el de Castella. Hem abandonat esta possibilitat d’estructurar la història d’Espanya d’una altra manera i obrir este debat en la societat.

- Quin era exactament el paper i el pes dels valencians en aquella Corona d’Aragó? 
- Fonamental. Valencians, catalans, aragonesos i balears partien d’un pes qualitativament igual, però quantitativament diferent, en funció de la seua presència demogràfica i econòmica. Els valencians estàvem al nivell dels catalans i els aragonesos en el poder de decisió, amb els balears per avall, però com a principi polític tots érem igual d’importants.

- A banda del preludi, el gros de Roma i nosaltres és un exercici d’erudició que rescata amb detall les calcigades que la Corona i en particular els valencians deixaren en Roma durant segles. Quin és el valencià més determinant en la història de Roma? 
- Seria massa fàcil i previsible dir que va ser Roderic de Borja, el gran papa Alexandre VI, i probablement des del punt de vista històric i artístic siga així, o son tio Alfons de Borja, Calixt III. Però un home que també tingué una importància cabal va ser el cardenal Pere Ferris, nascut a Cocentaina l’any 1415. La seua tomba es pot visitar en Santa Maria sopra Minerva i una part de la seua magna biblioteca acabà en l’Apostòlica de Roma i una altra en la Nacional de Torí. Ferris rescatà els clàssics grecs i romans i en traduí molts de desconeguts en la seua època; per tant, és un valencià que ha aportat moltíssim a la cultura europea des de Roma. No tot s’acaba amb els Borja ni de bon tros.

- En quin context previ s’entén l’enorme poder dels Borja en la Roma del seu temps? 
- És l’humanisme, el Renaixement. És el gran context. No es pot entendre els Borja sense el Renaixement i no es pot entendre el Renaixement sense els Borja. Molt més enllà de la llegenda negra. La presència dels Borja en Roma coincidix en un moment d’esplendor per a la cultura europea. Hui encara el llibre d’oficis que s’utilitza la nit de Nadal és el d’Alexandre VI. 

- Podria resumir les 214 pàgines de guia per a un viatge exprés de dos dies? Què seria imprescindible visitar per a comprendre realment la importància de la presència valenciana en la Ciutat Eterna? 
- Seria molt poc de temps, sense dubte, però jo no deixaria de visitar Santa Maria Maggiore, una de les grans basíliques de Roma, amb el sostre cobert d’or portat per Alexandre VI i on es veu l’escut dels Borja; ni la Sala Reggia del Vaticà, que sol passar desapercebuda perquè està al costat de la Sixtina, però és una capella impressionant en la qual es pot vore el rei d’Aragó i el papa. Pocs regnes d’Europa tenen eixe privilegi. També aniria a l’església de Sant Marc Evangelista al Campidoglio. És un espai molt accessible on es pot vore, i tocar, la làpida funerària dels Borja, amb Cèsar, Joan, Vanozza Catanei… Per descomptat, em deixaria caure per la Via della Pilota, un carrer romà en honor dels valencians que allà la practicaven. I, per últim, aniria al Tempietto di Bramante, on trobem un bell escut de la Corona d’Aragó.