La novela Noruega de Rafa Lahuerta es un fenómeno literario desde su publicación hace justo dos años, tras ganar el Premi Lletraferit 2020. Un tiempo suficiente para conocer la mirada propia de Lahuerta y la gran novela de València
Quan entrevistem a Bárbara Blasco (València, 1972) està a punt d’entrar en màquines la tercera edició de Dicen los síntomas, novel·la amb què obtingué el premi Tusquets el passat mes de setembre. Autora de Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018) en l’editorial valenciana Contrabando
És indiferent la quantitat de veritat o ficció que puga haver en la novel·la de Bárbara Blasco que meresqué el Tusquets. Com en tantes altres obres literàries eixa informació, eixa busca del transsumpte del protagoniste, probablement només interessa a dotors de retreta i familiars, amics i saludats; un entremés que podria aplegar a distorsionar la lectura plaent d’una literatura d’altíssim voltatge. Algú buscarà això, segur. Sempre passa. I què? Virginia la protagonista, l’Estrany, el pare, la germana, la mare, els amants, podríem ser qualsevol. Qualsevol dels lectors, per ser més fidels a la realitat, podríem tindre una miqueta de cadascú d’ells
Els il·lustradors Aleksandar Zolotic, des de Belgrad, i Jem Maybank, des de Leeds, han donat vida a les dos primeres protagonistes dels àlbums gràfics de la col·lecció Drassaneta, un ambiciós projecte per a crear un imaginari propi i alhora universal destinat als valencians més menuts.
«Arrancades de cavall i parades de burro». El refrán resume perfectamente los varios intentos —el primero de 1972— de poner en marcha en València un museo marítimo que nunca llega. El último impulso iba a ser el definitivo. Eso parecía
Els tracis amaven tres coses en el món: el vi, l’or i els cavalls. No necessàriament en este orde. No està massa clar què és Tràcia: un país, una cultura, un imperi, un agregat de tribus amb una llengua comuna, una nació, una civilització… Què va ser, hauríem de dir. Tràcia va ser esborrada del mapa. Trossejada primer i, en acabant, els tracis assimilats. Hui és el topònim, sense entitat política, de la part europea de Turquia: Tràcia oriental, un recurs semàntic, d’èpiques connotacions, per a referir-se a cinc províncies. També és el nom de la regió més al nord-est de Grècia.
Com seria València sense els elements més emblemàtics de Goerlich? I com seria si no se n'hagueren derrocat alguns?
El noruec Morten A. Strøksnes ha escrit un llibre tan colpidor com inclassificable. Pretén ser un assaig sense els corsets metodològics que exigix el gènere i per això li dona forma de novel·la, però potser està també massa llunt del concepte canònic de la novel·la. L’obra ens parla d’amistats refermades a bord, vora mar o en silenci, ens regala un calidoscopi d’escenaris àrtics, ens convida a reflexionar sobre qui són els monstres, marins o no, i al remat esdevé l’enèsim crit d’auxili dels oceans. Tot això des de l’obsessió malaltissa per capturar un tauró boreal. El còctel resultant és deliciós
Sergi Tarín, Joan Vicent Pascual o Vicente Gallart son algunos de los autores que han participado en la actualización de Houses from El Cabanyal (Drassana), un retrato del barrio coordinado por Felipe Bens que repasa sus fachadas más emblemáticas vistas por el fotógrafo Germán Caballero
Tots sabem que en breu alguna entitat d’observació climatològica anunciarà que els valencians hem passat l’hivern més calorós de la història, sense a penes pluges, sense fred, amb solejats diumenges, quasi primaverals, i amb dies sospitosament estivals
Hi ha un vial en forma d’arc ben tensat que comença en el Mercat Central i acaba en el Tossal. Està format pels carrers Peu de la Creu, Santa Teresa i Moro Zeit, ben carregats d’història, i serpeja a cavall entre el Carme, el Mercat i el Pilar. El barri, abandonat pel franquisme, mai pogué superar la riuada del 57. Durant mig segle i fins al pla RIVA, la decadència –i la bohèmia consegüent– ha sigut una de les seues tristes senyes d’identitat, però el Carme mai perd la capacitat de seducció. L’obertura i consolidació, entorn de l’arc del Moro Zeit, d’alguns espais singulars és un símptoma inequívoc de la seua resurrecció
Un dels grans greuges retrets a Rita Barberà i Francisco Camps durant anys va ser l’endeutament assumit per aconstruir la Marina de València en el 2007, amb motiu de la celebració de la Copa de l’Amèrica. Deu anys després el Consorci València 2007 arrossega un llast de 400 milions i l’acaçament per embargament de gran part dels seus recursos, uns cinc milions d’euros anuals, una situació que dificulta la rehabilitació i posada en valor de l’enorme patrimoni del port i la recuperació de l’espai com a referent cultural i d’oci dels valencians. La Marina, no obstant, és decisiva per a la València del futur
La iconografia arquitectònica de Nova York i d’unes altres grans ciutats del Estats Units duen el segell inimitable de Rafael Guastavino, qui va aportar una identitat de marcat aroma valencianesc. L’any 1893, per a l’Exposició de Chicago, l’arquitecte va bastir una rèplica del saló columnari i la torre de la Llonja. Els nord-americans encara no ho sabien però aquelles voltes i columnes anaven a inundar el paisatge urbà del seu país
Tres dècades de conflicte en el Cabanyal han popularitzat amb força (més encara) este topònim. Des del Canyamelar algunes veus alerten que el fet amenaça la diversitat de la frontera marítima de València. El problema no és nou: històricament la gent de la ciutat s’ha referit a tota la zona com a Malva-rosa o Grau. Però no és exactament igual. ¿És el Canyamelar part del Cabanyal? ¿És moment d’estes disquisicions?
