Kurdistan: La gran trinxera del segle XXI

VALÈNCIA. En 2012, mentres una guerra civil devastava Síria, les milícies dels kurds prenien el control de les províncies septentrionals del país, on són majoria, i iniciaven un procés orientat a establir una entitat multiètnica i confederal, l’anomenada Federació Democràtica del Nord de Síria, Kurdistan occidental o Rojava (“occident” en kurd).
 Ara, però, patixen l’ofensiva combinada  dels exèrcits governamentals sirians i turcs i l’abandó d’uns aliats occidentals a qui el model que representa no pot deixar de paréixer una amenaça.

Després que l’ octubre passat Donald Trump beneïra l’ocupació d’una franja de Rojava per  part de l’exèrcit turc i accedira a retirar les tropes nord-americanes que podrien haver servit de parapet a qui fins a aquell moment havia sigut el principal enllaç de Washington en el conflicte sirià,  molts analistes invocaren el refrany que expressa la solitud fatídica dels kurds en la defensa de les seues llibertats: “Les muntanyes són les nostres úniques amigues”.

Les muntanyes com a metàfora

La paradoxa és que eixe territori escabrós que habiten en les faldes de les serralades del Zagros i del Taure, solcat per rius cabalosos que han obert valls fèrtils per a l’agricultura i el pasturatge, si bé és cert que els ha servit de refugi contra l’escomesa de tots aquells entestats a anorrear-los i de font munífica de recursos per a prosperar, ha sigut també la seua maledicció i la causa darrera que no hagen reeixit els molts intents duts a terme per a constituir un Estat propi. Ric en recursos energètics i naturals, situat en una cruïlla comercial i humana de gran valor geoestratègic, un Kurdistan independent suposaria un fort desequilibri regional en una zona d’alt voltatge. Una reconfiguració traumàtica que òbviament no ha interessat de cap de les maneres als Estats sorgits de la desfeta otomana en la Primera Guerra Mundial entre els quals el país roman escapçat, però tampoc a aquells que en traçaren les fronteres –França i el Regne Unit– i traïren el compromís inicial de concedir-los-el.

A més, eixe relleu feréstec també ha dificultat els contactes i comunicacions entre els kurds, un fet que, unit a l’esmentada partició estatal, ha creat interessos divergents dins de la mateixa nació. L’existència de diverses situacions administratives –des de formes d’autogovern més o menys fràgils en Iran i Iraq fins a la negació de l’existència d’un poble kurd i la repressió més descarnada en Turquia–, així com de posicionaments ideològics molt dispars, d’una enrevessada estructura clànica i fins i tot de filiacions religioses contraposades, no ha facilitat, ni de bon tros, la unitat estratègica i la coordinació de les forces pròpies.

Però eixa complexitat que convertix el vesper kurd en un problema de tan difícil resolució és alhora un factor que fa més atractiva la seua causa. A diferència de la de tants veïns, que han basat la seua identitat nacional en reduccionismes confessionals, lingüístics i socials, pastats dels Estats-nació occidentals que els han servit de motle, la kurda abraça vora 40 milions de persones que parlen tres grans varietats del kurd fragmentades al seu torn en molts dialectes, a més de zaza, gorani, laki i altres parles minoritàries. I comprén musulmans seguidors del sunnisme, el xiisme, el sufisme i l’alevisme, cristians, iazidites, xabakistes, yarsanistes i fins i tot grups menuts de jueus i zoroastrians, en molts casos amb una pràctica religiosa prou heterodoxa o apartada de qualsevol fe organitzada. Més aïna, ser kurd no és un fet estrictament ètnic, car hi ha àrabs, assiris o armenis que s’identifiquen com a tals en virtut de la seua pertinença a una tribu kurda per vincles familiars o econòmics.

L’esperança de poder encabir una diversitat tan vasta davall d’un sol sostre és, per tant, no sols el somni d’emancipació de moltes comunitats històricament oprimides, ans també la possibilitat d’una construcció estatal capaç de transcendir els dissenys obtusos i uniformitzadors que han caracteritzat el passat i el present de la regió. Una perspectiva engrescadora que s’enriquix amb manifestacions poderoses de noves sensibilitats, com la representada per l’emergència dels batallons femenins kurds, que alhora que plantaven cara als combatents del Daesh i contribuïen a bastir una autonomia democràtica i integradora per a totes les ètnies i credos de la regió, amb els defectes i inconsistències que es vullguen, oferien una contraimatge de les dones en una àrea del món on massa sovint s’han vist reduïdes a papers submisos i poc menys que invisibles.

Un país de saviesa i cultura

En tot cas, posar tot el focus en el conflicte i l’admirable capacitat de combat i resistència de este poble mil·lenari, fins i tot sense amagar-ne les ombres, com la col·laboració d’algunes tribus en el genocidi armeni, la preeminència inquietant que doctrines i comportaments despòtics han tingut en el seu moviment d’alliberament o l’error contumaç de supeditar la pròpia lluita als interessos geopolítics de terceres parts, suposa persistir en una narrativa deformant que, en darrer terme, en limita la comprensió i l’estima.

Perquè el Kurdistan no és sols la pàtria de guerrers coratjosos que planten cara a la mort –peixmergues– i l’escenari de derrotes, dols i exilis. És molt més la llar d’una tradició intel·lectual prestigiosa per tot l’Islam, amb erudits reconeguts a les escoles i universitats més importants del món musulmà i confraries d’un ascendent espiritual vigorós. És una terra de grans assoliments poètics i d’un conreu constant de la tradició oral, en què excel·lixen els dengbêj, rapsodes capaços de recitar de memòria llargues cançons i epopeies. I ensems d’una literatura moderna amb veus tan distingides com la de Mehmed Uzun en llengua pròpia o la de Salim Barakat en àrab i que podem gaudir en les traduccions encomiables de l’editorial Karwan.

És, sens dubte,  un país de músics, i la música ha tingut un paper preeminentíssim en tots els àmbits de la vida kurda, inclòs el militar, amb soldats que van al front amb un fusell a una mà i un saz o un tanbur a l’altra. I un paradís per a etnògrafs, gràcies a la conservació de molts costums, ritus i oficis del temps de l’avior, en alguns casos tan antics com la civilització humana i en altres volta de canó de l’Orient més captivador, com la dels orfebres del coure i els  artesans suprems de catifes que han ornat i entapissat cases, palaus i caravanserralls des d’Anatòlia al Turquestan. Així com de moltes altres expressions i vivències contemporànies, com les que relata David Córdoba Bou en el següent article i en les quals els kurds vessen alguns dels valors més exalçats de la seua cultura i que els fan tan singulars, com també la rebel·lia i una malfiança permanent cap a tot poder.

La llum de la llibertat

Per tot això, la ganivetada a l’esquena del president nord-americà –a despit de l’opinió dels assessors propis i de l’alt comandament del Pentàgon,  com tantes decisions del seu mandat contraintuïtiu– no s’ha de vore com un daltabaix final de les aspiracions kurdes. El replegament forçós d’un dels seus projectes més sòlids fins a l’instant present, qui ho pot dubtar, seria un revés sever. Però els kurds són molt més que un envit polític concret i,  bregats en les formes més brutals d’opressió, res induïx a pensar que un nou entrebanc els faça desistir de la seua voluntat de ser al llarg de la història. Ben al contrari, l’experiència els ha ensenyat a subsistir al marge de tot i de tothom.  

També en la clandestinitat, si s’escau: mentres vivia en el barri turc de Londres, en les meues estades a Istanbul o en viatges a Alemanya, he conegut prou kurds que amagaven la seua identitat veritable per a estalviar-se pals a les rodes o per a trobar faena sense traves suplementàries, però que, sentint-se lliures per a expressar-se davant d’un estranger solidari amb la seua condició, manifestaven un patriotisme de pedra picada i una disposició absoluta a deixar caure la màscara tan bon punt arribara el moment oportú.

Com de costum, l’espill kurd ens oferix un reflex fiable dels corrents de fons. Permet albirar canvis en els equilibris mundials i els papers que s’atorguen les diferents potències: una encara desconcertant nova doctrina exterior dels Estats Units, l’auge del Kremlin com a àrbitre en la regió i la decrepitud d’una Europa que fa els quatre escarafalls de rigor, però està mancada de tota iniciativa per a contrarestar l’auge global d’un autoritarisme d’Estat que, per altra banda, admet dins de les pròpies fronteres. El Kurdistan ha esdevingut així una trinxera real i simbòlica del nostre temps, a escala mundial.

D’una banda, les identitats xafades que no es resignen a ser absorbides, defenen el seu dret a autodeterminar-se i proposen fórmules inèdites com el confederalisme llibertari per a superar els vells conflictes i reprendre la convivència entre comunitats en peu d’igualtat. De l’altra, una Turquia que mira d’afermar-se una volta més mitjançant les seues argamasses preferides –la neteja ètnica i l’enginyeria demogràfica– o una dictadura siriana capaç de qualsevol atrocitat per a conservar el poder. Enmig, unes democràcies liberals que protegixen retòricament la primera posició, però pacten baix corda amb la segona i es deixen temptar per les solucions autocràtiques com a mitjà de mantindre una hegemonia que la globalització ha fet entrar en crisi. Un escenari tenebrós que només il·lumina el sol que presidix la bandera del Kurdistan lliure.