La bella Simonetta

VALÈNCIA. “Ja falta poc, Simonetta!”, pensa abans de col·locar-se davant l’imponent llenç de quasi dos metres d’alt per tres d’ample que presidix el taller i mamprendre la darrera sessió de treball. Han passat uns quants mesos des que va emprimar la tela de lli amb una mà de gesso blavós per tal que hi poguera aplicar el tremp i obtindre el matisos desitjats, i hi va esbossar la composició. Al centre, Venus, nascuda de l’escuma de la mar, dreta sobre una gran petxina; a l’esquerra, abraçats, Zèfir i Cloris, la seua esposa, bufant fort per tal que la deessa de l’amor arribe a terra ferma, i, a la dreta, una de les Hores, potser Tal·lo, la Primavera, preparada per a cobrir amb un mantell rogenc la divinitat nua.

Primer hi va pintar el blau del cel, la gradació turquesa de la mar, la bromera de les onades que trenquen a la platja de Citera i els tarongers florits i el llorer que apareixen darrere, en un dels laterals. Després va dedicar moltes hores a les robes que embolquen el tors del déu del vent, a les delicades plomes de les seues ales i a la pluja de flors que l’acompanya; també a les roses que cenyixen la cintura de l’Hora i a la garlanda de murta que li orna el coll. Més tard ha dut a terme les estries de la conquilla i cadascun dels flocs de la llarguíssima i onejada cabellera rossa amb què Venus es cobrix púdicament el sexe. Ha reservat per al final la figura esvelta de la deessa.

En un bol de pisa, diluïx en aigua un grapat de blanc, una mica de groc, un pessic de carmí i un bri de blau, i barreja la solució amb tres quartes parts del rovell d’un ou. Tan bon punt enllestix el color, un ivori, pinta el cos en fines capes successives. Comença pels peus, ascendix pels genolls, continua pels malucs i els braços, i s’entreté en els pits, que aguaiten entre els dits. Reconeix que el seu estil encarna la bellesa idealitzada, que no sent l’interés científic ni l’obsessió anatòmica de Leonardo da Vinci.

“Ja falta poc, Simonetta!”, es repetix mentalment i inspira fondo. Abans de consagrar-se al rostre, es deté uns minuts i en contempla el resultat. La pell resplendix, la pasta untosa elaborada amb pigments i rovell d’ou li atorguen una transparència i una lluminositat especials. Una epidermis pulcra i perfecta que no suggerix el tacte tebi de la carn tendra i tova, sinó el d’una superfície rígida i freda similar a la d’una estàtua. 

Han passat més de set anys des que Simonetta va morir a causa d’una afecció respiratòria. Tanmateix, així que un dels seus principals mecenes, pertanyent al cercle dels Mèdici, li va demanar que representara el naixement de la deessa romana, l’artista va imaginar la seua malaurada musa completament nua, amb els cabells solts, bellugats pel vent, damunt d’una gran petxina. Una imatge lleugera, ingràvida, com el seu record. Mulla el pinzell en el tremp i l’aplica amb seguretat i delicadesa sobre el front, les parpelles i el nas. No dubta gens. Reproduïx els seus trets amb una precisió extraordinària. Se sap les faccions de Simonetta de memòria; a més, conserva nombrosos apunts del natural que ha emprat per a posar cara a bona part de les madones que ha pintat. 

Modela el subtil volum dels pòmuls i li ve al cap l’arribada, des de Gènova, de la jove promesa del ric comerciant Marco Vespucci, veí seu durant la infantesa. Rememora la fascinació que va despertar a la cort florentina i somriu. Als dèsset anys, Simonetta Vespucci es va convertir, amb el beneplàcit del seu marit, en l’amant de Giuliano de’ Medici i es va instal·lar a la Vila di Castello, on també vivia ell, Sandro Botticelli, en qualitat de pintor protegit del propietari, Lorenzo di Pierfrancesco de’ Medici. Amb cura, perfila la línia de les pestanyes i la comissura dels llavis, i a l’instant la faç captivadora del seu amor platònic, de mirada absent i expressió serena, apareix de nou i referma la seua voluntat: quan muira vol que les seues restes reposen a l’església de San Salvatore in Ognissanti, a la capella destinada als membres més rellevants de la família Vespucci, als peus de la tomba de la seua musa i model.

“Ja falta molt poc!”, murmura Botticelli, inquiet, mentres intenta reproduir en les pupil·les de Venus el to exacte del color mel que il·luminava el rostre de la bella Simonetta. La pintarà de manera obsessiva a fi que la seua bellesa no es podrisca en el sepulcre i perdure per sempre en el llenç.