El món dels humans està ple de paradoxes i una de les més dramàticament cruels fa referència al menjar. 800 milions de persones passen fam al món, al mateix temps, altres 1.000 milions tenen problemes de sobrepés. La situació ha sigut reiteradament exposada en els Diàlegs sobre Nutrició i Sistemes Alimentaris Sostenibles, unes jornades celebrades a València com el primer gran acte de la Capitalitat Mundial de l’Alimentació Sostenible, que enguany ostenta la ciutat. La trobada, organitzada a la Universitat Politècnica, ha servit per a intercanviar durant dos dies experiències i propostes entre alguns dels més destacats experts sobre la qüestió entre ells investigadors universitaris, representants de la FAO, llauradors, nutricionistes, distribuïdors o consumidors. “És un escàndol que al segle XXI hi haja tantes persones que passen fam crònica i encara més, gent que té el risc de morir de fam”, són paraules llançades a València per Marcela Villarreal, Directora de Promoció Institucional i Desenvolupament de la FAO. Villarreal, una de les més altes representants de la institució sobre alimentació i agricultura de l’ONU, ha evidenciat que els índex de fam s’han reduït un 19% respecte als nivells de 1990 al temps que s’han incrementat les desigualtats a causa de la distància entre pobres i rics.
Davant eixa situació és també paradoxal la quantitat que menjar que desaprofitem. Cada any llancem al fem 1.300 milions de tones d’aliments, això suposa un terç de tota la producció alimentària mundial. Eixe menjar perdut inclou les sobres que tirem a casa, els productes “caducats”, els que tenen mal aspecte o els suposats “excedents” de la producció agrícola. Sembla un crim contra la humanitat, igual de cruel que el llançament de bombes químiques però més lent i massiu en els resultats, no recuperar o reaprofitar tot eixe menjar que acabaria amb la fam al món i que també podria tindre altres usos de valor econòmic.
A pesar de l’excés d’aliments, més de la meitat de la població mundial pateix malnutrició però no sols per menjar poc i mal, també per ingerir massa i pitjor. Jean-Louis Rastoin, fundador de la càtedra UNESCO a Montpeller i veterà estudiós de l’economia alimentària, destaca que eixos problemes originen tot tipus d’efectes en la salut fins al punt que estan en l’origen del 50% de les causes de mortalitat. Rastoin parla de com en el present impera el “paradigma del transhumanisme” basat en la ciència, la tecnologia i el mercat, un trio que fa pensar en “el somni de la immortalitat” i que genera una massificació del consum, segons l’investigador francés. Com alternativa planteja un “paradigma de la proximitat” amb una “eco-concepció” industrial amb microempreses, circuits de comercialització curts o la participació de totes les parts implicades en el procés, amb una política alimentària que ajude a la viabilitat econòmica, per exemple amb la reducció d’impostos com l’IVA. La producció ecològica és vista amb reticència per l’agricultura convencional massiva a causa dels costos, però les opcions de futur són grans i sostenibles per la salut del planeta i els seus habitants. L’ex-primer ministre de Romania i ex-Comissari Europeu d’Agricultura, Dacian Ciolos, va insistir en la necessitat de posar en valor “la qualitat” dels productes agrícoles com un fet diferenciador, i no obsessionar-se en la guerra de preus a la baixa que repercuteix en contra dels interessos dels productors i també dels consumidors. Ciolos reivinca el valor immaterial de les terres de cultiu com a part de la història d’un territori, més enllà del preu de mercat.
De vegades no sabem què mengen exactament o d’on venen els productes que consumim a causa de la complexitat dels sistemes logístics de distribució, segons evidencia l’enginyera agrònoma Ana Moragues, una investigadora valenciana a la Universitat de Cardiff que va haver d’emigrar al Regne Unit davant la falta de perspectives locals. Moragues considera necessari construir cadenes de comercialització “més curtes i justes”, per a restablir els vincles entre consumidors i productors mitjançant mercats directes i cooperatives. La terra mediterrània i en concret València té l’avantatge de viure al costat dels productes que consumeix rodejada per l’Horta, a pesar de tot el creixement urbanístic que s’ha menjat bona part dels camps de cultiu. La capital valenciana comparteix experiències incipients com els mercats de proximitat o manté tradicions històriques com la Tira de Comptar, un sistema de compra venda de fruites i verdures al detall que perviu des dels temps de Jaume I.
Els representants de la FAO destaquen el cas de València com l’exemple d’una gran ciutat que té a l’abast fruites i verdures diverses, amanides amb oli d’oliva, suc de taronja i fins i tot rodejada per camps d’arròs dins un gran aiguamoll com l’Albufera, que forma part del seu terme. Tot a la vora de la mar que assegura producció pesquera constant. A més s’han afegit iniciatives com els horts urbans per a recuperar territori agrícola perdut, projectes de menjadors escolars més saludables i de cuina directa o el treball de coordinació del Consell Agrari Municipal. Esta mateixa setmana l’alcalde, Joan Ribó, com a representant de la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, ha intervingut a Roma davant el Consell de la FAO per assegurar que “l'alimentació és massa important per a deixar-la en mans dels mercats globals”, al temps que ha insistit en la necessitat de fomentar l’agricultura a l’entorn urbà. La “capitalitat” de València forma part dels avanços del Pacte de Milà, subscrit en 2015. Un acord convertit en el major instrument mundial creat entre ciutats en defensa de l’alimentació sostenible, i que suma el suport de més de 130 grans urbs de tot el món, convocades a reunir-se enguany a València en una cimera que es celebrarà a l’octubre. La capital valenciana, per tant, es posiciona en el mapa mundial de l’alimentació com un referent i punt de reunió, esperem que l’empenta de la capitalitat no siga només flor d’una temporada.
Un mostrari de tot el que aporta el territori valencià a l’alimentació mundial està concentrat dins la més famosa representant de la cuina autòctona. La paella, més enllà dels debats sobre els ingredients que s’afegeixen a cada poble i quasi a cada casa, té com a base tradicional i essencial la barreja de verdures de temporada, juntament amb la carn dels animals que viuen més a prop i són més fàcils de trobar. L’arròs redó, amb valors nutricionals evidents, absorbeix els sabors i potencia les propietats dels elements que l’acompanyen. El plat valencià per excel·lència, com una banda de música ben orquestrada, aporta tots els ingredients necessaris per a fer sonar la millor partitura de la dieta mediterrània sense estridències, amb un conjunt integrat per magistrals detalls que culmina un resultat equilibrat i saludable, sempre en funció dels afegits del mestre cuiner i la ració per cap adequada. Definitivament bona part de la solució als problemes d’alimentació mundial estan condimentades en el sofregit de la paella.
